Crítica — Regreso a Córcega: Tornar per comprendre

Per tornar a un lloc, primer cal anar-se’n. Catherine Corsini se’n va anar de Còrsega fa molts anys i ara ha decidit tornar a l’illa per explicar una història inspirada en la seva pròpia: la història d’una mare i una filla que van haver d’abandonar l’illa per guanyar-se la vida a París.

Però la Corsini que ha tornat a Còrsega té poc a veure amb les protagonistes. Ni la Khédidja és exactament la seva mare, ni la Jessica i la Farah són exactament ella. En primer lloc, perquè Khédidja i les seves filles són negres, franceses, però negres. En tot cas, ella reconeix en el personatge de la mare la gentilesa i amabilitat de la seva pròpia, i en les dues filles alguns dels seus desitjos i frustracions.

¿Com s’inscriu aquesta història semiautobiogràfica en una filmografia tan complexa com la de la directora francesa? Doncs d’una manera natural per ser alhora una reivindicació de les actrius i els personatges racialitzats, i una reivindicació del dret a ser allò que una persona vulgui ser en el terreny de l’amor i la sexualitat. Dos temes que travessen en forma de comèdia o de drama tot el seu cinema des que va debutar fa trenta anys amb Les amoreux i va revolucionar el cinema feminista amb La nueva Eva el 1999.

Catherine Corsini és una dona coneguda per la seva militància feminista i el seu posicionament a favor del lesbianisme i les lluites del col·lectiu LGBTIQ+. També per la dedicació a l’ensenyament del cinema des de perspectives de gènere i el treball amb col·lectius marginals. Però Catherine Corsini té molt clar que el cinema ha de servir per difondre aquests principis en capes de la societat i del públic amb menys consciència política o social.