Crítica — Reinas: Dir adéu és difícil

Nova mostra de la vitalitat del cinema llatinoamericà fet per dones, en aquest cas amb una obra de la peruana Klaudia Reynicke. Val la pena aturar-se una mica per explicar qui és aquesta directora. Nascuda a Lima el 1976, va abandonar el Perú amb 10 anys per anar a viure amb la seva família primer a Suïssa i després a Florida. Va estudiar cinema a Nova York i a Lausanne i es va donar a conèixer amb el curt Great Expectations: NY el 2005. Els seus dos primers llargs, Il Nido el 2016 i Love Me Tender, del 2019, es van presentar al Festival de Locarno. Però ha estat amb Reinas, la seva tercera pel·lícula, Gran Premi del Jurat de la Secció Generation Kplus de la Berlinale d’aquest any, amb què finalment s’ha atrevit a tornar a la seva pròpia història.

Era necessària aquesta breu explicació biogràfica per entendre tot el que amaga emocionalment aquest títol. La Klaudia és a les dues nenes protagonistes d’aquest film de comiat i desarrelament. Hi ha alguna cosa seva a la petita Lucía, més disposada a deixar-ho tot per estar amb la seva mare, i a l’adolescent Aurora, menys predisposada a abandonar el país, els amics, el seu món. Elena, la mare, no té temps de parar-les atenció en aquests moments de crisi i de preparació del que es pot entendre com una fugida. No una fugida només per raons polítiques, també una fugida per raons econòmiques i professionals.

En aquest món de dones, on l’àvia, Susi Sánchez hi juga un paper important, irromp des del passat, Carles, el marit, el pare. En realitat és l’Elena qui l’ha cridat: necessita que signi l’autorització de sortida de les nenes en una societat on les dones no tenen cap autoritat. El Carlos és fantasiós, imaginatiu, viu en un món de somnis on ell sempre és protagonista. La seva arribada, presa amb cert recel per les germanes que no estan acostumades a la seva presència, provocarà una commoció a la família.

El Carlos és irresponsable, mentider, sense ofici, però amb ell és impossible no divertir-se. L’Elena, en canvi, és responsable, constant i està entossudida en anar-se’n. Entre aquests dos pols es mouen les nenes, les “reines” com les anomena el seu pare. Mentrestant, el país pateix una deriva autoritària, el terrorisme és molt present i el toc de queda imposa un rigor a la vida domèstica.

La Klaudia Reynicke retrata aquest món amb distància, intentant no prendre partit per ningú, deixant que siguin les germanes les que condueixin el relat. En realitat evita caure en el melodrama familiar i presta molta atenció al context social i polític on se situa aquesta família de classe mitjana que viu en certa manera aliena a la catàstrofe que plana sobre el país. La casa de l’àvia és un refugi, la ciutat, Lima, és lluny. Però arriba un moment en què les nenes topen amb la realitat. I aquesta és molt menys agradable que la platja idíl·lica on el pare les porta.

Costa imaginar altres Reines que no siguin Abril Gjurinovic i Luana Vega. Elles són el gran descobriment del film. La química que hi ha entre totes dues traspassa la pantalla i fa que l’enllaç que les uneix sigui molt més creïble. Amb elles, Gonzalo Molina interpreta un Carlos fràgil i insegur en la seva aparença de desvergonyiment i Jimena Lindo assumeix el paper més dur, el d’Elena, la mare.

Hi ha moltes maneres de fer cinema autobiogràfic: des del sentiment i l’emoció, des de la memòria, des de la perspectiva que dona el temps passat. La Klaudia ha sabut trobar un equilibri entre aquestes tres maneres d’explicar la seva pròpia història. El resultat és una pel·lícula commovedora, amb un protagonista masculí que és més que un estereotip i quatre personatges femenins molt ben dibuixats amb les seves contradiccions. Caldrà esperar a veure per on segueix la carrera d’aquesta directora peruana que pren el relleu d’una altra Claudia, Claudia Llosa.