Crítica — Reinas: Dir adéu és difícil

Nova mostra de la vitalitat del cinema llatinoamericà fet per dones, en aquest cas amb una obra de la peruana Klaudia Reynicke. Val la pena aturar-se una mica per explicar qui és aquesta directora. Nascuda a Lima el 1976, va abandonar el Perú amb 10 anys per anar a viure amb la seva família primer a Suïssa i després a Florida. Va estudiar cinema a Nova York i a Lausanne i es va donar a conèixer amb el curt Great Expectations: NY el 2005. Els seus dos primers llargs, Il Nido el 2016 i Love Me Tender, del 2019, es van presentar al Festival de Locarno. Però ha estat amb Reinas, la seva tercera pel·lícula, Gran Premi del Jurat de la Secció Generation Kplus de la Berlinale d’aquest any, amb què finalment s’ha atrevit a tornar a la seva pròpia història.

Era necessària aquesta breu explicació biogràfica per entendre tot el que amaga emocionalment aquest títol. La Klaudia és a les dues nenes protagonistes d’aquest film de comiat i desarrelament. Hi ha alguna cosa seva a la petita Lucía, més disposada a deixar-ho tot per estar amb la seva mare, i a l’adolescent Aurora, menys predisposada a abandonar el país, els amics, el seu món. Elena, la mare, no té temps de parar-les atenció en aquests moments de crisi i de preparació del que es pot entendre com una fugida. No una fugida només per raons polítiques, també una fugida per raons econòmiques i professionals.

En aquest món de dones, on l’àvia, Susi Sánchez hi juga un paper important, irromp des del passat, Carles, el marit, el pare. En realitat és l’Elena qui l’ha cridat: necessita que signi l’autorització de sortida de les nenes en una societat on les dones no tenen cap autoritat. El Carlos és fantasiós, imaginatiu, viu en un món de somnis on ell sempre és protagonista. La seva arribada, presa amb cert recel per les germanes que no estan acostumades a la seva presència, provocarà una commoció a la família.