Crítica — Renoir: El dol i la innocència

En el seu pertorbador —i alhora commovedor— debut en el llargmetratge, la directora japonesa Chie Hayakawa plantejava la possibilitat d’una societat distòpica en la qual, davant l’imparable envelliment de la població, l’eutanàsia a partir dels 75 anys era promoguda i fomentada pel govern.

El més inquietant de Pla 75 no era tant la possibilitat que l’eutanàsia fos publicitada i estimulada a escala governamental, sinó que la societat que mostrava, enfocada en l’optimització dels recursos i l’augment de la productivitat, ja no és quelcom llunyà i distòpic, sinó simplement quotidià i habitual. La pel·lícula, estrenada el 2022, tot just quan el món es començava a recuperar de la pandèmia de la COVID19, posava el dit a la nafra en mostrar, sense excessos dramàtics però amb efectivitat, com les pressions que exerceix el sistema capitalista acaben per condicionar les nostres vides. En aquest cas, posant el focus en la tercera edat, un sector de la població que va en augment progressiu i que suposa un dels reptes més grans per a les societats del futur. El film, presentat en la secció Un Certain Regard de Canes en 2022, va rebre una Menció Especial de la Caméra d’Or.

Per al segon llargmetratge —que va tenir l’estrena mundial de nou al Festival de Canes, ara ja en la secció oficial—, Hayakawa ha optat per acostar-se a la infància. La protagonista indiscutible de Renoir és Fuki, una nena d’onze anys sensible i intel·ligent (interpretada amb naturalitat per la jove debutant Yui Suzuki), que s’enfronta per primera vegada a la malaltia i la mort, ja que el seu pare pateix un càncer terminal. D’altra banda, la seva mare, Utako, atabalada per la feina, la precarietat econòmica i la responsabilitat de tirar endavant la seva filla sense ajuda, fa el que bonament pot, però la complicada situació la distanciarà de Fuji que, als seus onze anys, veu la vida d’una manera molt diferent. S’enfronta no tan sols a la imminent defunció del seu pare, sinó també a una solitud constant. Aquesta solitud serà, sens dubte, la que remarqui la distància entre el món de Fuki i el de les persones adultes, i la imaginació es convertirà, d’alguna manera, en l’única taula de salvació a la qual aferrar-se.