Crítica — Rosalie: Una història d’amor inesperada

Fa seixanta anys, Marco Ferreri va dirigir un dels seus films més ferotges, Se acabó el negocio, La donna scimmia, on Ugo Tognazzi es casava amb una Annie Girardot completament coberta de pèl per tal d’explotar-la com a fenomen de fira. En ple segle XXI, la manera que troba la directora francesa Stéphanie Di Giusto per explicar una història semblant, és molt diferent.

Tot va començar amb una foto de finals del segle XIX on es veia una dona barbuda mostrant la seva anormalitat amb total naturalitat. Es deia Clémentine Delait i va viure en un poble dels Vosgos fent una vida normal integrada a la comunitat. El més sorprenent de Clémentine era que mai no va voler ser un fenomen de fira, un monstre, ella assumia la seva barba i el seu cos i volia que els altres l’acceptessin com era.

Rosalie no és exactament Clémentine, però se li assembla. Rosalie té por que es conegui el seu secret, però també està cansada d’amagar-se. No vol que la rebutgin, vol que l’acceptin amb la barba rossa i ben cuidada. Quan el pare la ven, literalment, a Abel, un home ferit per dins i per fora per culpa d’una guerra recent, Rosalie veu una possibilitat d’alliberar-se.

El film de Di Giusto no arrisca en la manera d’explicar, ja arrisca massa en allò que explica. Encara que el veritable risc l’assumeix Nadia Tereszkiewicz acceptant aparèixer amb barba pràcticament durant tota la pel·lícula en un paper que exigia una gran entrega i un esplèndid treball de maquillatge. El millor d’aquesta aposta narrativa i formal és que Rosalie és realment bonica en la seva anomalia. Més bonica que moltes dones del poble.

Stéphanie Di Giusto ja havia demostrat la seva predilecció per personatges extrems a la seva primera pel·lícula, La bailarina, retrat de Loïe Fuller, la coreògrafa icona de la Belle Époque. Però si aquell film era la plasmació d’una voluntat de ferro lliurada a la creació d’un espectacle visual, Rosalie és sobretot una història d’amor preciosa entre dos éssers ferits per diferents motius. A través d’Abel i Rosalie, el que ens explica la pel·lícula és la necessitat d’acceptar-nos a nosaltres mateixos i d’acceptar qui és diferent. Alhora ens demostra com una dona, aparentment marginada, aconsegueix imposar-se a les humiliacions i les hipocresies de la societat. Al contrari que Maria, la dona mona de Ferreri, Rosalie no desperta la nostra llàstima o la nostra pietat, Rosalie ens converteix en els seus aliats.EL VERITABLE RISC L’ASSUMEIX NADIA TERESZKIEWICZ ACCEPTANT APARÈIXER AMB BARBA PRÀCTICAMENT DURANT TOTA LA PEL·LÍCULA EN UN PAPER QUE EXIGIA UNA GRAN ENTREGA I UN ESPLÈNDID TREBALL DE MAQUILLATGE.