Crítica — #SeAcabó: Diario de las campeonas: Anatomia d’un instant

El valor principal de #SeAcabó: Diario de las campeonas, el documental de Joanna Pardos estrenat a Netflix, resideix en el seu caràcter testimonial. O, el mateix, en la seva voluntat d’atorgar veu per primera vegada a les jugadores de la selecció espanyola perquè narrin, amb les seves pròpies paraules, què és el que va succeir durant aquests convulsos dies d’agost de 2023 que van venir després del seu històric èxit en el Mundial i de l’acte d’agressió sexual que va entelar aquest triomf. És fàcil suposar que la directora, Joanna Pardos, que va estar nominada a l’Emmy al millor documental esportiu per Alexia: Labor Omnia Vincit, comptava amb la confiança d’Alexia Putellas, protagonista d’aquesta pel·lícula, i que potser ha estat ella el punt de partida des d’on la documentalista ha pogut comptar amb els testimoniatges de les principals protagonistes dels esdeveniments que van envoltar la victòria de la selecció femenina en el Mundial: la pròpia Putellas, Irene Paredes, Aitana Bonmatí, Olga Carmona, Ivana Andrés, Laia Codina i, per descomptat, Jenni Hermoso.

Pardos no es limita a radiografiar el moment de l’infame petó que, davant les càmeres de tot el món, Luis Rubiales, president en aquell moment de la Federació Espanyola de Futbol, va fer a Jenni Hermoso, una de les més reconegudes jugadores de la selecció. La seva pel·lícula rastreja l’origen, molt anterior a aquest moment, del desagafo, la frustració i la ràbia de les jugadores de la selecció femenina de futbol, entre les quals hi ha algunes de les millors jugadores del món, i que, durant anys, van ser sistemàticament menystingudes per la Federació, que va desatendre la majoria de les seves peticions de millora de condicions laborals i salarials. #SeAcabó: Diario de las campeonas explica les raons d’un malestar que ve des de lluny i que dona peu a la famosa rebel·lió de “Les 15”: quinze jugadores de la selecció que, uns mesos abans del Mundial, van demanar no ser convocades fins que no s’atenguessin les seves peticions i se’ls tractés com a esportistes professionals. Pardos duu a terme amb solvència un recorregut cronològic d’aquest malestar, construït a partir d’una gran quantitat de material d’arxiu i, sobretot, de les veus de les jugadores que van protagonitzar la rebel·lió, algunes de les quals van poder tornar a la selecció, mentre que d’altres o bé van decidir no fer-ho o bé no se’ls va permetre (com en el cas de la portera, Sandra Paños, el testimoni de la qual és demolidor).