Crítica — Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran

Cate Blanchett apadrina i ha exercit d’ambaixadora internacional d’aquesta producció australiana que suposa el debut en la direcció de Noora Niasari. La cineasta s’inspira en la seva pròpia història, com a nena iraniana que va créixer a Austràlia en un refugi per a dones maltractades després que la seva mare fugís amb ella del marit maltractador. Shayda, per tant, s’erigeix com un homenatge a la lluita contra el masclisme de les dones iranianes exemplificades en la protagonista del títol, que fa tirar endavant una nova vida en un altre país sense suport familiar i havent-se de protegir encara de l’espòs, que també resideix allà. Niasari reflecteix com el principal obstacle a què s’enfronta Shayda (Zar Amir Ebrahimi) és la por interioritzada no només per l’experiència d’haver viscut amb un home abusador, sinó també a causa de tot un sistema polític, cultural i religiós que institucionalitza el masclisme i castiga les dones que s’hi rebel·len fins i tot més enllà de les fronteres del seu país. La pel·lícula mostra com, fins i tot dins d’un espai de suposada seguretat com el refugi, la protagonista no pot evitar el pànic al possible control o capacitat de repressió del marit, que a partir d’un moment a més obté el dret de visita a la seva filla. El film no redueix Shayda a la mera figura de víctima i segueix la seva lluita per tirar endavant malgrat la certa paranoia lògica en què viu instal·lada, alhora que s’esforça per mantenir viva la transmissió de la cultura persa en una filla que s’educa ja en un context anglosaxó.