Crítica — Sidonie en Japón: Una dona fràgil

Decididament Isabelle Huppert ha fet un pacte amb el diable per a l’eterna joventut. Amb gairebé setanta anys a l’hora de rodar aquest film, encara és capaç d’enamorar un home japonès i reviure una història d’amor amb un jove alemany. Res a objectar. Continua sent la que era. Fins i tot diria que millor del que era fa uns quants anys.

Al marge d’això, que és pura anècdota, la història de Sidonie en Japón és francament bonica i per entendre-la bé cal parlar de la seva directora, Élise Girad. Només hi ha tres pel·lícules a la seva filmografia, les tres relacionades subtilment entre si. La primera, Belleville Tokio, del 2010, encara que passa totalment a París, ja demostra una fascinació pel Japó que el seu treball com a cap de premsa de Cinémas Action li havia despertat en conèixer el cinema d’Ozu, Mizoguchi i Naruse. El seu segon film, Drôles d’oiseaux, del 2017, està protagonitzat per Lolita Chammah, que no és cap altra que la filla d’Isabelle Huppert. Durant aquest rodatge, l’Élise va conèixer Isabelle no com a actriu, sinó com la mare de la seva actriu. I va ser llavors quan va veure clar que la volia per a la seva propera pel·lícula.

El guió d’un film que en principi es deia Viatge al Japó, va néixer precisament d’això, d’un viatge al Japó que la directora va fer convidada per presentar la seva primera pel·lícula, Belleville Tokio, a diferents ciutats. L’experiència d’estranyesa i seducció del viatge va ser la llavor per a Sidonie en Japón. Quan Isabelle va dir sí a treballar amb ella, el personatge de la Sidonie va agafar cos. En lloc de cineasta, la Sidonie és una escriptora ja gran però encara molt atractiva, retirada del món des de la mort del seu marit. A l’elecció del nom, Sidonie, també hi ha una clau que ens ajuda a entrar en aquesta aventura de la imaginació i el somni. La directora explica que va triar el nom per la seva sonoritat una mica japonesa, però també com a homenatge a Sidonie-Gabrielle Colette, una de les seves escriptores favorites.

Quan coneixem la Sidonie, és a punt d’emprendre un viatge de gira que el seu editor japonès ha organitzat per presentar la seva darrera, i ja antiga, novel·la. Des que arriba al Japó, la Sidonie se submergeix en una atmosfera de somni, de fantasmagoria, habitada pel fantasma del seu marit mort, que només ella pot veure, en contrast amb la realitat del seu editor.

Élise Girard aconsegueix captar la sensació de no entendre el que passa al nostre voltant i alhora sentir-nos molt a prop d’aquest món, és com un univers paral·lel, igual al nostre, però completament diferent. Potser per això l’elecció formal més arriscada de la pel·lícula és buidar els escenaris. No hi ha ningú en aquest Japó. L’aeroport, un autèntic formiguer, està buit; al metro i als trens no hi ha passatgers; tan sols veiem alguns fidels lectors de la Sidonie, la seva traductora i sens dubte el Kenzo Mizoguchi, el seu editor.

Filmada d’una altra manera i amb una actriu més jove, la pel·lícula hauria estat diferent. La història d’amor de la Sidonie d’Isabelle Huppert s’entén des de la seva edat i des de la seva condició d’actriu a qui li agrada preservar la seva intimitat. En una atmosfera més naturalista, hauria estat difícil acceptar l’amor del Kenzo per la Sidonie, o l’amor d’Antoine, el fantasma del marit mort, per aquesta dona fràgil i desubicada. Totes dues coses les transmet Isabelle Huppert amb una delicadesa que feia temps que no es veia en una de les seves interpretacions.

La pel·lícula es va presentar a la Giornate degli Autori del Festival Internacional de Cinema de Venècia de l’any passat, i la seva estrena ha coincidit per poc amb la celebració de la Mostra d’aquest any en què Isabelle Huppert ha estat presidenta del jurat que ha atorgat el Lleó d’Or a La habitación de al lado de Pedro Almodóvar.