Crítica — Sidonie en Japón: Una dona fràgil

Decididament Isabelle Huppert ha fet un pacte amb el diable per a l’eterna joventut. Amb gairebé setanta anys a l’hora de rodar aquest film, encara és capaç d’enamorar un home japonès i reviure una història d’amor amb un jove alemany. Res a objectar. Continua sent la que era. Fins i tot diria que millor del que era fa uns quants anys.

Al marge d’això, que és pura anècdota, la història de Sidonie en Japón és francament bonica i per entendre-la bé cal parlar de la seva directora, Élise Girad. Només hi ha tres pel·lícules a la seva filmografia, les tres relacionades subtilment entre si. La primera, Belleville Tokio, del 2010, encara que passa totalment a París, ja demostra una fascinació pel Japó que el seu treball com a cap de premsa de Cinémas Action li havia despertat en conèixer el cinema d’Ozu, Mizoguchi i Naruse. El seu segon film, Drôles d’oiseaux, del 2017, està protagonitzat per Lolita Chammah, que no és cap altra que la filla d’Isabelle Huppert. Durant aquest rodatge, l’Élise va conèixer Isabelle no com a actriu, sinó com la mare de la seva actriu. I va ser llavors quan va veure clar que la volia per a la seva propera pel·lícula.

El guió d’un film que en principi es deia Viatge al Japó, va néixer precisament d’això, d’un viatge al Japó que la directora va fer convidada per presentar la seva primera pel·lícula, Belleville Tokio, a diferents ciutats. L’experiència d’estranyesa i seducció del viatge va ser la llavor per a Sidonie en Japón. Quan Isabelle va dir sí a treballar amb ella, el personatge de la Sidonie va agafar cos. En lloc de cineasta, la Sidonie és una escriptora ja gran però encara molt atractiva, retirada del món des de la mort del seu marit. A l’elecció del nom, Sidonie, també hi ha una clau que ens ajuda a entrar en aquesta aventura de la imaginació i el somni. La directora explica que va triar el nom per la seva sonoritat una mica japonesa, però també com a homenatge a Sidonie-Gabrielle Colette, una de les seves escriptores favorites.