FILMS

Crítica — Siempre nos quedará mañana: La història en blanc i negre

El debut en la direcció de l'actriu Paola Cortellesi és un homenatge clar al cinema neorealista de la postguerra al mateix temps que una reivindicació de la lluita de les dones italianes pels seus drets.

Nuria Vidal

Siempre nos quedará mañana (C'è ancora domani)

Any 2023

País Itàlia

Direcció Paola Cortellesi

Guió Furios Andreotti
Giulia Calenda
Paola Cortellesi

Producció Wildside

Repartiment Paola Cortellesi
Valerio Mastandrea
Romana Maggiora Vergano

Fotografia Davide Leone en B/N

Muntatge Valentina Mariani

Música Lele Marchitelli

Distribució BTEAM Pictures

Durada 118 min

Data d'estrena 26 d'abril del 2024

Sinopsi

Any 1946, en un barri popular d'una Roma devastada per la guerra, Delia aguanta com pot el seu violent marit, el seu odiós sogre i els seus fills esmolats. Només la il·lusiona el proper casament de la seva filla gran, Marcella, i un desig que podrà complir perquè sempre ens quedarà demà.

Siempre nos quedará mañana (C'è ancora domani)

Any 2023

País Itàlia

Direcció Paola Cortellesi

Guió Furios Andreotti
Giulia Calenda
Paola Cortellesi

Producció Wildside

Repartiment Paola Cortellesi
Valerio Mastandrea
Romana Maggiora Vergano

Fotografia Davide Leone en B/N

Muntatge Valentina Mariani

Música Lele Marchitelli

Distribució BTEAM Pictures

Durada 118 min

Data d'estrena 26 d'abril del 2024

Sinopsi

Any 1946, en un barri popular d'una Roma devastada per la guerra, Delia aguanta com pot el seu violent marit, el seu odiós sogre i els seus fills esmolats. Només la il·lusiona el proper casament de la seva filla gran, Marcella, i un desig que podrà complir perquè sempre ens quedarà demà.

Sorprèn una mica que una actriu com Paola Cortellesi, rostre habitual del cinema italià més popular, hagi escollit un tema com aquest per al seu debut com a directora. Cortellesi acaba de fer cinquanta anys i potser això expliqui que no li interessés explicar una història generacional sinó remuntar-se a anys enrere, a la generació dels seus avis, els soferts italians perdedors a la segona guerra mundial. I entre ells, les dones italianes, doblement perdedores davant la intolerància i la violència d’un masclisme instaurat a la societat.

Cortellesi s’ha mirat amb molta atenció els films clàssics del neorealisme italià, especialment Bellíssima de Visconti, per reflectir l’ambient que regnava a Itàlia a la immediata postguerra. Recórrer al blanc i negre no és en aquest cas només un exercici estètic o formal: una història com la de la Delia i la seva família només es podia explicar en blanc i negre.

Es pot dir que el guió posa massa l’accent en els tòpics del masclisme italià més irredent: violència domèstica, superioritat masculina, humiliació i menyspreu de la dona… Cortellesi juga aquesta carta des de la ironia, el cinisme i la distància que provoca un tipus de masclisme que ja no és el del nostre temps però que serveix no només de recordatori d’una societat on les dones no existien, encara que fossin la base de les llars, sinó també de mirall deformant per veure com aquests comportaments segueixen presents ara mateix, encara que es manifestin d’una altra manera.

RECÓRRER AL BLANC I NEGRE NO ÉS EN AQUEST CAS NOMÉS UN EXERCICI ESTÈTIC O FORMAL: UNA HISTÒRIA COM LA DE DELIA I LA SEVA FAMÍLIA NOMÉS ES PODIA CONTAR EN BLANC I NEGRE

Una altra cosa que se li pot retreure al guió és el petit parany amb què juga tot el film, l’equívoc que provoca una misteriosa carta entre una possible història d’amor i un final inesperat. En tot cas, és un retret menor perquè aquest equívoc ajuda a dibuixar el personatge de la Delia, l’autèntica protagonista de la història.

Paola Cortellesi s’ha reservat el paper de la Delia en un repte difícil d’assumir des de la direcció, perquè la Delia està pràcticament en tots els plans. La sort que té l’actriu/directora és comptar amb un conjunt d’intèrprets que la recolzen en tot moment. Valerio Mastandrea compon un marit amb samarreta que surt directament de films com Divorcio a la italiana; el veterà Giorgio Colangeli assumeix el paper de l’odiós Ottorino postrat al llit i Romana Maggiora Vergano compon una Marcella que anuncia el canvi que es produiria a la societat en un futur, que la Delia i les seves coetànies van contribuir a crear amb la seva resistència i lluita callada.

CRÍTICA DIRECTORES Paola Cortellesi PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or"

La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.

ENTREVISTES

Claudine Nougaret

"El so com a creació"

“Es fa so per a una imatge, però cal que la imatge deixi espai al so”.

FILMORETRATS

Sara Gómez

"Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament"

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort...

ENTREVISTES

Catherine Breillat

"La radicalitat del desig"

El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A...

FILMS

Crítica

"El último verano: L’improbable control del desig"

Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

ENTREVISTES

Delphine Girard

"Les víctimes no són models de perfecció"

“És magnífic que les dones s'ajudin per sobreviure”.

FILMS

Crítica

"Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?"

Delphine Girard es planteja un parell de preguntes: Què passa després de patir una agressió sexual? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia que rep la denúncia? D'aquí...

ENTREVISTES

Meg Ryan

"“Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”"

Parlem amb l'actriu nord-americana sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l'estrena d'En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE