Crítica — Siempre nos quedará mañana: La història en blanc i negre

Sorprèn una mica que una actriu com Paola Cortellesi, rostre habitual del cinema italià més popular, hagi escollit un tema com aquest per al seu debut com a directora. Cortellesi acaba de fer cinquanta anys i potser això expliqui que no li interessés explicar una història generacional sinó remuntar-se a anys enrere, a la generació dels seus avis, els soferts italians perdedors a la segona guerra mundial. I entre ells, les dones italianes, doblement perdedores davant la intolerància i la violència d’un masclisme instaurat a la societat.

Cortellesi s’ha mirat amb molta atenció els films clàssics del neorealisme italià, especialment Bellíssima de Visconti, per reflectir l’ambient que regnava a Itàlia a la immediata postguerra. Recórrer al blanc i negre no és en aquest cas només un exercici estètic o formal: una història com la de la Delia i la seva família només es podia explicar en blanc i negre.

Es pot dir que el guió posa massa l’accent en els tòpics del masclisme italià més irredent: violència domèstica, superioritat masculina, humiliació i menyspreu de la dona… Cortellesi juga aquesta carta des de la ironia, el cinisme i la distància que provoca un tipus de masclisme que ja no és el del nostre temps però que serveix no només de recordatori d’una societat on les dones no existien, encara que fossin la base de les llars, sinó també de mirall deformant per veure com aquests comportaments segueixen presents ara mateix, encara que es manifestin d’una altra manera.

Una altra cosa que se li pot retreure al guió és el petit parany amb què juga tot el film, l’equívoc que provoca una misteriosa carta entre una possible història d’amor i un final inesperat. En tot cas, és un retret menor perquè aquest equívoc ajuda a dibuixar el personatge de la Delia, l’autèntica protagonista de la història.

Paola Cortellesi s’ha reservat el paper de la Delia en un repte difícil d’assumir des de la direcció, perquè la Delia està pràcticament en tots els plans. La sort que té l’actriu/directora és comptar amb un conjunt d’intèrprets que la recolzen en tot moment. Valerio Mastandrea compon un marit amb samarreta que surt directament de films com Divorcio a la italiana; el veterà Giorgio Colangeli assumeix el paper de l’odiós Ottorino postrat al llit i Romana Maggiora Vergano compon una Marcella que anuncia el canvi que es produiria a la societat en un futur, que la Delia i les seves coetànies van contribuir a crear amb la seva resistència i lluita callada.