Crítica — Silver Haze: Les coses que vam perdre en el foc
La cineasta neerlandesa Sacha Polak torna a comptar amb la magnètica Vicky Knight per construir un empàtic estudi d'un personatge femení fora de la norma situat en l'entorn proletari de l'extraradi d'una ciutat britànica. Silver Haze combina, amb desigual fortuna, cinema social, drama queer i narrativa de superació personal, per abordar la necessitat, i la dificultat, de perdonar.
Silver Haze
Any 2024
País
Regne Unit
Països Baixos
Direcció i guió Sacha Polak
Producció
Netherlands Film Fund
Netherlands Production Incentive
BBC Film
Viking Film
EMU Films
Repartiment
Vicky Knight
Esmé Creed-Miles
Charlotte Knight
Angela Bruce
Fotografia Tibor Dingelstad
Muntatge Lot Rossmark
Distribució
Lazona Pictures
Caramel Films
Durada 103 mins
Data d’estrena 23 d’agost de 2024
Sinopsi
Quan era petita, Franky, una jove infermera de l'extraradi de Londres, va sofrir un accident que li va deixar seqüeles per a tota la vida. Quinze anys després, la seva inseguretat i la seva obsessió per trobar respostes, l'han bloquejat emocionalment, fins que s'enamora de Florence, una de les seves pacients. Florence, una jove vitalista, la convida a escapar de la seva realitat acollint-la en la seva llar, descobrint-li un refugi on superar les “cicatrius” del passat.
Silver Haze
Any 2024
País
Regne Unit
Països Baixos
Direcció i guió Sacha Polak
Producció
Netherlands Film Fund
Netherlands Production Incentive
BBC Film
Viking Film
EMU Films
Repartiment
Vicky Knight
Esmé Creed-Miles
Charlotte Knight
Angela Bruce
Fotografia Tibor Dingelstad
Muntatge Lot Rossmark
Distribució
Lazona Pictures
Caramel Films
Durada 103 mins
Data d’estrena 23 d’agost de 2024
Sinopsi
Quan era petita, Franky, una jove infermera de l'extraradi de Londres, va sofrir un accident que li va deixar seqüeles per a tota la vida. Quinze anys després, la seva inseguretat i la seva obsessió per trobar respostes, l'han bloquejat emocionalment, fins que s'enamora de Florence, una de les seves pacients. Florence, una jove vitalista, la convida a escapar de la seva realitat acollint-la en la seva llar, descobrint-li un refugi on superar les “cicatrius” del passat.
És difícil no pensar en Fish Tank, d’Andrea Arnold, durant el visionat de Silver Haze, el quart llargmetratge de la neerlandesa Sacha Polak. En els dos casos, un entorn proletari, deutor de la tradició realista i documental del cinema britànic, serveix com a teló de fons per a un agut estudi d’un personatge femení juvenil fora de la norma. En els dos casos estem parlant de protagonistes que podríem definir com angry young women, joves irades que semblen la versió femenina dels arquetípics personatges masculins del free cinema de la dècada dels seixanta. Les similituds acaben aquí: si Fish Tank era un film incòmode i esmunyedís (a nivell narratiu, però també moral) sobre una adolescent irada que finalitzava deixant en l’aire moltes més preguntes que respostes, Silver Haze construeix un relat tancat que aborda el trauma i la fúria que defineixen la seva protagonista a partir d’un prototípic procés de redempció. Això dona com a resultat un film irregular, que sembla contradir-se conforme avança: el seu estil naturalista i el talent de Polak a l’hora de capturar de manera versemblant determinats ambients populars xoca amb la rigidesa d’un guió que obre massa línies narratives i que, a vegades, utilitza els diàlegs per abordar, de manera massa explícita, el tema central de la pel·lícula.
