Crítica — Silver Haze: Les coses que vam perdre en el foc

És difícil no pensar en Fish Tank, d’Andrea Arnold, durant el visionat de Silver Haze, el quart llargmetratge de la neerlandesa Sacha Polak. En els dos casos, un entorn proletari, deutor de la tradició realista i documental del cinema britànic, serveix com a teló de fons per a un agut estudi d’un personatge femení juvenil fora de la norma. En els dos casos estem parlant de protagonistes que podríem definir com angry young women, joves irades que semblen la versió femenina dels arquetípics personatges masculins del free cinema de la dècada dels seixanta. Les similituds acaben aquí: si Fish Tank era un film incòmode i esmunyedís (a nivell narratiu, però també moral) sobre una adolescent irada que finalitzava deixant en l’aire moltes més preguntes que respostes, Silver Haze construeix un relat tancat que aborda el trauma i la fúria que defineixen la seva protagonista a partir d’un prototípic procés de redempció. Això dona com a resultat un film irregular, que sembla contradir-se conforme avança: el seu estil naturalista i el talent de Polak a l’hora de capturar de manera versemblant determinats ambients populars xoca amb la rigidesa d’un guió que obre massa línies narratives i que, a vegades, utilitza els diàlegs per abordar, de manera massa explícita, el tema central de la pel·lícula.

Aquest no és un altre que la importància, i la dificultat, del perdó, una paraula que sembla no formar part del vocabulari de Franky, la jove protagonista, una infermera que, quan era nena, va sofrir greus cremades en un incendi que sospita que va ser provocat. Polak construeix aquesta jove magolada per fora i per dins, i dominada per una irreprimible ànsia de venjança, entorn d’un rostre i un cos devastadorament autèntics, els de Vicky Knight, actriu no professional que ja havia protagonitzat l’anterior film de la directora, Dirty God. Les primeres imatges del film, una successió de plans detall que mostren diverses parts del cos de l’actriu en què són ben visibles les marques de les seves cremades en rostre, tors, braços i mans, ens permeten intuir la correspondència directa entre intèrpret i personatge: com Franky, Knight, va ser víctima, quan només tenia vuit anys, d’un incendi en la vida real que li va deixar importants seqüeles físiques. En els millors moments, sobretot en el poderós inici, Silver Haze és un intuïtiu i empàtic estudi de personatge que aconsegueix difuminar la frontera entre ficció i vida, i que posa en al centre un cos real no normatiu, allunyant-se conscientment de qualsevol temptació exhibicionista. De seguida, no obstant això, al film sembla no tenir prou amb la imponent presència d’aquest cos, i aquesta consciència, arrasats pel foc i acaba dispersant-se en una acumulació de personatges, alguns d’ells sense cap entitat, i vies narratives, moltes d’elles no explorades en profunditat. La trobada inicial entre Franky i Florence (una electritzant Esmé Creed-Miles), una jove a la deriva amb tendències suïcides, inclina la pel·lícula cap a un intens drama queer que inclou una pertinent crítica cap a la intolerància i violència que continuen sofrint les persones del col·lectiu LGTBIQ+, però també una intuïtiva anàlisi d’una relació tòxica. En contrast, la relació que estableix la protagonista amb la família de Florence, i que ocupa gran part del derivatiu últim terç del film, només sembla existir per encaminar Franky, i el públic, a una conclusió tancada, la de la necessitat d’abandonar la ira i abraçar el perdó, que no per benintencionada, deixa de ser una mica forçada.