Crítica — Solo para mí: Possessió infernal

Els crèdits de Solo para mí, que inclouen un autèntic dream team del cinema francès contemporani, són difícils de superar: Valérie Donzelli (actriu i directora de la fantàstica Declaració de guerra) dirigeix el film, a més de signar el guió al costat d’Audrey Diwan, guanyadora del Lleó d’Or a Venècia per El acontecimiento i autora d’una esperada relectura en clau feminista del clàssic de cinema eròtic Emmanuelle, protagonitzada per Noémie Merlant, que inaugurarà la imminent edició del Festival de Sant Sebastià. És per això que les expectatives d’aquest drama protagonitzat, amb la solvència habitual, per una commovedora i carnal Virginie Efira i un carismàtic i pertorbador Melvil Poupaud, eren tal vegada massa elevades, mentre que els resultats han resultat ser, finalment, una mica limitats.

Solo para mí és un film carregat de bones intencions: una aterridora i pertinent descripció del dia a dia d’una dona atrapada en una relació abusiva amb un marit que comença sent un maltractador psicològic per acabar sotmetent-la a diverses formes d’abús físic. Com li passava també, en menor mesura, a El acontecimiento (un film superior en molts aspectes, sec i sense concessions, com la prosa d’Annie Ernaux en la qual es basa), la pel·lícula de Donzelli presenta una voluntat didàctica que, a vegades, acaba sent tan sufocant com aquest matrimoni claustrofòbic que atrapa la protagonista, Blanche Renard (Efira, qui interpreta també la seva germana bessona, Rose, un personatge superficial, definit exclusivament pel serrell que permet identificar-la). Solo para mí avança a nivell narratiu seguint un esquema o patró massa rígid, que mostra les diverses etapes, cada vegada més violentes, d’una relació abusiva i de maltractament, així com el progressiu procés d’alliberament per part de la víctima. Per fer-ho, Solo para mí recorre a una estratègia una mica convencional, la de la declaració de Blanche davant la seva advocada, a la qual relata, en forma de flashbacks, els orígens i l’evolució d’aquest abús sistemàtic per part de la seva parella. El punt de vista, com no podia ser d’una altra manera, és, doncs, el de Blanche, que relata el que ha succeït des d’un espai segur, lluny del seu maltractador, si bé encara traumatitzada per aquesta experiència. Donzelli intenta així transmetre els detalls més íntims d’aquesta subjectivitat femenina amb un muntatge fragmentari i un ús expressiu i sensual de les imatges i el color ―els inicis de la relació de Blanche i Greg, el seu marit, apareixen virats a vermell, com si fossin l’expressió visual de la passió eròtica que esclata entre tots dos―, cosa que a vegades sembla entrar en contradicció amb l’objectiu pedagògic-crític i de denúncia del film. En alguns passatges, com en la mortificadora seqüència en el bosc amb un amant casual al qual Blanche recorre per fugir del seu infern personal, així com en la descripció d’unes certes dinàmiques de parella entre la protagonista i el seu marit ―sobretot en la insistència d’una relació marcada per un desig sexual desbordant―, Solo para mí vira cap a allò novel·lesc i cap a uns certs llocs comuns de la literatura, entre els quals la noció de amour fou, que sobrevola la pel·lícula, és potser el més qüestionable. És possible que aquesta sigui una decisió coherent, tractant-se d’una obra fílmica que adapta una novel·la (L’amour et les forêts, d’Éric Reinhardt) i d’un personatge principal que és una professora de literatura francesa, però que provoca una certa sensació de tremendisme en el mode en què retrata un cas individual de violència de gènere que, amb tota seguretat, no és en absolut un cas únic.