Crítica — Solo: Reines de la nit

En una escena de Solo, Simon, a contrallum i protegit per la reconfortant foscor del club on estan de festa, intenta explicar a Olivier, la seva parella, la sensació indefinible que li provoquen les drogues sintètiques que estan compartint: “M’agrada que les emocions siguin fortes, vull que tot exploti, vull focs artificials… Si no és intens, sento que em moro”. Aquesta descripció encaixa, també, amb les sensacions que transmet Simon, jove i apassionat artista drag, quan està sobre l’escenari: transformat en Glory Gore, interpretant amb gestualitat teatral i ostentosa una cançó d’Abba o de Sophie Ellis-Bextor, Simon canalitza una intensitat incandescent, desbordant. La nova pel·lícula de la canadenca Sophie Dupuis ―protagonitzada, com les dues anteriors, per aquest absolut prodigi que és Théodore Pellerin, que vam poder veure també en Génesis de Philippe Lesage o Mai, gairebé mai, a vegades, sempre d’Eliza Hittman―  aborda la identitat dual del seu protagonista tractant, amb idèntica sensibilitat i empatia, el fràgil i sensible Simon i la poderosa i irresistible Glory Gore, i filmant, amb similar sensualitat i amb una càmera que s’apropa a la pell dels seus personatges, les seves vivències dins i fora de l’escenari. Solo narra, al cap i a la fi, un viatge d’autodescobriment i d’emancipació personal a través del qual Simon acabarà reconciliant i fusionant aquestes dues facetes de la seva personalitat: si, a l’inici del film, Glory Gore sembla més aviat una vàlvula d’escapament al desemparament emocional del jove Simon, en el seu desenllaç totes dues identitats apareixen fusionades, connectades i reforçades entre si per la creativitat transformadora de l’art drag.