FILMS

Crítica — Solo: Reines de la nit

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant i vívid retrat de la comunitat drag de Mont-real.

María Adell Carmona

Solo

Any 2023

Païs Canadà

Direcció Sophie Dupuis

Guió Sophie Dupuis

Producció Bravo Charlie

Repartiment Théodore Pellerin
Félix Maritaud
Anne-Marie Cadieux

Fotografia Mathieu Laverdière

Muntatge Marie-Pier Dupuis
Dominique Fortin
Maxim Rheault

Distribució La Zona

Durada 101 mins.

Data d’estrena 12 de juliol de 2024

Sinopsi

Simon, una jove estrella drag emergent de Mont-real, té un amor a primera vista quan coneix a Olivier, el nou integrant de l'espectacle. Una etapa electritzant que viu amb summa passió sobre l'escenari. Encara que el Simon del món de la nit, el glamur, la llum, el color, la música i les performances dista molt del Simon de la “vida real”...

Solo

Any 2023

Païs Canadà

Direcció Sophie Dupuis

Guió Sophie Dupuis

Producció Bravo Charlie

Repartiment Théodore Pellerin
Félix Maritaud
Anne-Marie Cadieux

Fotografia Mathieu Laverdière

Muntatge Marie-Pier Dupuis
Dominique Fortin
Maxim Rheault

Distribució La Zona

Durada 101 mins.

Data d’estrena 12 de juliol de 2024

Sinopsi

Simon, una jove estrella drag emergent de Mont-real, té un amor a primera vista quan coneix a Olivier, el nou integrant de l'espectacle. Una etapa electritzant que viu amb summa passió sobre l'escenari. Encara que el Simon del món de la nit, el glamur, la llum, el color, la música i les performances dista molt del Simon de la “vida real”...

En una escena de Solo, Simon, a contrallum i protegit per la reconfortant foscor del club on estan de festa, intenta explicar a Olivier, la seva parella, la sensació indefinible que li provoquen les drogues sintètiques que estan compartint: “M’agrada que les emocions siguin fortes, vull que tot exploti, vull focs artificials… Si no és intens, sento que em moro”. Aquesta descripció encaixa, també, amb les sensacions que transmet Simon, jove i apassionat artista drag, quan està sobre l’escenari: transformat en Glory Gore, interpretant amb gestualitat teatral i ostentosa una cançó d’Abba o de Sophie Ellis-Bextor, Simon canalitza una intensitat incandescent, desbordant. La nova pel·lícula de la canadenca Sophie Dupuis ―protagonitzada, com les dues anteriors, per aquest absolut prodigi que és Théodore Pellerin, que vam poder veure també en Génesis de Philippe Lesage o Mai, gairebé mai, a vegades, sempre d’Eliza Hittman―  aborda la identitat dual del seu protagonista tractant, amb idèntica sensibilitat i empatia, el fràgil i sensible Simon i la poderosa i irresistible Glory Gore, i filmant, amb similar sensualitat i amb una càmera que s’apropa a la pell dels seus personatges, les seves vivències dins i fora de l’escenari. Solo narra, al cap i a la fi, un viatge d’autodescobriment i d’emancipació personal a través del qual Simon acabarà reconciliant i fusionant aquestes dues facetes de la seva personalitat: si, a l’inici del film, Glory Gore sembla més aviat una vàlvula d’escapament al desemparament emocional del jove Simon, en el seu desenllaç totes dues identitats apareixen fusionades, connectades i reforçades entre si per la creativitat transformadora de l’art drag.

POT SER QUE EL GUIÓ NO SIGUI EXCESSIVAMENT ORIGINAL, PERÒ SOLO DESTACA ENTRE ALTRES PROPOSTES SIMILARS PER LA SENSIBILITAT AMB QUÈ RETRATA LA DERIVA EMOCIONAL DEL SEU PROTAGONISTA, PER LA SEVA INTUÏCIÓ A L’HORA DE RETRATAR ELS CLAROBSCURS D’UNA RELACIÓ TÒXICA, AIXÍ COM PER LA FORMA VÍVIDA AMB QUÈ DESCRIU UNA COMUNITAT QUE FA DE LA IMITACIÓ I DE LA PERFORMANCE UNA FORMA DE VIDA MÉS AUTÈNTICA QUE LA VIDA MATEIXA.

Solo és, també, un drama queer que exposa, de manera detallada, les nefastes conseqüències d’una relació tòxica, la del protagonista amb Olivier, el nou artista que arriba a l’espectacle drag on tots dos actuen i amb qui iniciarà una intensa i tumultuosa història d’amor. Dupuis encerta a l’hora de retratar una relació on la dependència emocional de Simon cap a Olivier va acompanyada del progressiu domini d’aquest sobre la pràctica artística del primer, anul·lant els trets distintius de la seva personalitat com a drag queen, així com la seva autonomia creativa. Aquesta connexió entre allò personal i allò professional està també en la base de l’altra relació tòxica, de major importància, a la qual Simon s’ha d’enfrontar: la seva mare, Claire, una estrella de l’òpera qui no ha vist en 15 anys, torna per uns dies a Mont-real i afirma que vol restablir la relació amb ell. Solo estableix interessants i acurades comparatives entre Claire i Olivier, dues personalitats narcisistes que, emparades pel prestigi de l’excel·lència artística ―tots dos són, de diferent manera, talentosos intèrprets en el cim de les seves respectives disciplines―, són capaces de destruir les persones que tenen més a prop; en aquest cas, Simon, que se sent atret cap els dos personatges com una arna cap a la llum. És notable el mode en què Dupuis aborda totes aquestes qüestions amb delicadesa, sense carregar les tintes a nivell dramàtic, convertint Solo en el retrat íntim d’un personatge, Simon, i en el relat del seu viatge individual cap a l’emancipació personal i artística. El rostre de Théodore Pellerin, solcat per infinites emocions, es converteix, doncs, en el centre neuràlgic d’una història que té, com a fonamental teló de fons, l’univers de la cultura i l’art drag. Pot ser que el guió no sigui excessivament original, però Solo destaca entre altres propostes similars per la sensibilitat amb què retrata la deriva emocional del seu protagonista, per la seva intuïció a l’hora de retratar els clarobscurs d’una relació tòxica, així com per la forma vívida amb què descriu una comunitat que fa de la imitació i de la performance una forma de vida més autèntica que la vida mateixa. Tot això es fa evident en la fabulosa escena final, filmada en pla seqüència, on, vestit i maquillat com Glory Gore, i interpretant ostentosament un tema de Sandy Superval, Simon és, finalment, ell mateix.

CRÍTICA DIRECTORES PEL·LÍCULA Sophie Dupuis

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Imma Merino

"Espigoladora de les realitats i els somnis d’Agnès Varda"

"En aquesta exposició al CCCB es vol posar de manifest la dimensió polimorfa de l'obra d'Agnès Varda, una creadora que sempre va estar reinventant-se, buscant noves formes".

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

ENTREVISTES

Lone Scherfig

"Una contadora d’històries"

Acostumada a treballar a diferents països i cinematografies, la veterana directora danesa Lone Scherfig es va atrevir a posar-se al capdavant d'una pel·lícula xilena, de producció espanyola i amb actors...

ENTREVISTES

Dolores Fonzi

"Blondi, Mirko i la seva caòtica família"

“Blondi apareix com un personatge que és una mica el somni o el desig meu o de molts. La podem veure i dir: "M'hauria agradat tenir una mare així o...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

ENTREVISTES

Glorimar Marrero

"Cinema militant, cinema polític, cinema feminista"

'La pecera' és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s'atén i...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

FILMS

Crítica

"On the Go: Una road-movie queer, arriscada i lliure"

Utilitzant com a punt de partida la pel·lícula del 1982 'Corridas de alegría' de Gonzalo García-Pelayo, Maria Gisèle Royo i Julia de Castro construeixen una road-movie fresca i desinhibida. Un...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE