Crítica — Soy Nevenka: Atrevir-se a denunciar

L’any 2021, un documental de Maribel Sánchez-Maroto va tornar a portar a primer pla la història de Nevenka Fernández donant la veu a la pròpia protagonista que per primera vegada parlava davant d’una càmera del que es va conèixer com el “cas Nevenka”. En aquest documental de tres capítols, la força de la mirada i la presència d’una Nevenka adulta relatant l’abús que va patir l’any 2001, quan tenia 26 anys, era la base principal d’un film que podem qualificar de militant i polític.

Icíar Bollaín, amb la col·laboració d’Isa Campo, amb qui ja va treballar a Maixabel, s’acosta a aquesta història real des d’un altre punt de vista. A qui no conegui el cas i no hagi vist el documental, Soy Nevenka li pot semblar una ficció imaginada. Però qualsevol que recordi Nevenka per la seva edat o tingui al cap el documental, sabrà que les guionistes no s’han inventat res. És cert que tot el que passa va succeir, que els personatges que apareixen es van comportar així, que el judici penal el va guanyar Nevenka però el judici del carrer i dels mitjans la va obligar a marxar d’Espanya. Aleshores, si tot això ja era a Nevenka el documental, per què fer una pel·lícula?

Aquí entra en joc l’habilitat de les guionistes per convertir aquesta història d’abusos sexuals i laborals en una ficció. Hi ha vegades que la ficció serveix molt millor que el documental per denunciar una situació injusta. L’emoció que transmet la Mireia Oriol al llarg calvari de persecució i destrucció que va patir durant dos anys és quelcom que cap documental no pot aconseguir. Escoltar com el seu depredador es dirigeix a ella amb el nom de “Kenka”, usant aquest nom com un insult, demostrant amb això que ella li pertany, és demolidor. Per això és tan important el moment en què ella afirma “Soc Nevenka”.