Crítica — Soy Nevenka: Atrevir-se a denunciar
Icíar Bollaín recupera el primer cas a Espanya de denúncia a un polític per assetjament sexual i laboral, l'anomenat cas Nevenka, en una pel·lícula que posa l'accent en el terror psicològic i la indefensió d'una dona (i de les dones en general), davant als abusos de poder.
Soy Nevenka
País Espanya
Any 2024
Direcció Iciar Bollaín
Guió
Icíar Bollaín
Isa Campo
Producció
Kowalski Films
Feelgood Media
Movistar Plus+
Repartiment
Mireia Oriol
Urko Olazábal
Fotografia Gris Jordana
Muntatge Nacho Ruiz Capillas
Música Iñaki Díez
Distribució Buenavista Internacional
Durada 110 min
Data d'estrena 27 de setembre de 2024
Sinopsi
L'any 2000, Nevenka Fernández, regidora d'Hisenda a l'Ajuntament de Ponferrada, pateix una persecució implacable per part de l'alcalde, acostumat a fer la seva voluntat política i personal. Nevenka decideix denunciar, tot i que sap que haurà de pagar un preu molt alt.
Soy Nevenka
País Espanya
Any 2024
Direcció Iciar Bollaín
Guió
Icíar Bollaín
Isa Campo
Producció
Kowalski Films
Feelgood Media
Movistar Plus+
Repartiment
Mireia Oriol
Urko Olazábal
Fotografia Gris Jordana
Muntatge Nacho Ruiz Capillas
Música Iñaki Díez
Distribució Buenavista Internacional
Durada 110 min
Data d'estrena 27 de setembre de 2024
Sinopsi
L'any 2000, Nevenka Fernández, regidora d'Hisenda a l'Ajuntament de Ponferrada, pateix una persecució implacable per part de l'alcalde, acostumat a fer la seva voluntat política i personal. Nevenka decideix denunciar, tot i que sap que haurà de pagar un preu molt alt.
L’any 2021, un documental de Maribel Sánchez-Maroto va tornar a portar a primer pla la història de Nevenka Fernández donant la veu a la pròpia protagonista que per primera vegada parlava davant d’una càmera del que es va conèixer com el “cas Nevenka”. En aquest documental de tres capítols, la força de la mirada i la presència d’una Nevenka adulta relatant l’abús que va patir l’any 2001, quan tenia 26 anys, era la base principal d’un film que podem qualificar de militant i polític.
Icíar Bollaín, amb la col·laboració d’Isa Campo, amb qui ja va treballar a Maixabel, s’acosta a aquesta història real des d’un altre punt de vista. A qui no conegui el cas i no hagi vist el documental, Soy Nevenka li pot semblar una ficció imaginada. Però qualsevol que recordi Nevenka per la seva edat o tingui al cap el documental, sabrà que les guionistes no s’han inventat res. És cert que tot el que passa va succeir, que els personatges que apareixen es van comportar així, que el judici penal el va guanyar Nevenka però el judici del carrer i dels mitjans la va obligar a marxar d’Espanya. Aleshores, si tot això ja era a Nevenka el documental, per què fer una pel·lícula?
Aquí entra en joc l’habilitat de les guionistes per convertir aquesta història d’abusos sexuals i laborals en una ficció. Hi ha vegades que la ficció serveix molt millor que el documental per denunciar una situació injusta. L’emoció que transmet la Mireia Oriol al llarg calvari de persecució i destrucció que va patir durant dos anys és quelcom que cap documental no pot aconseguir. Escoltar com el seu depredador es dirigeix a ella amb el nom de “Kenka”, usant aquest nom com un insult, demostrant amb això que ella li pertany, és demolidor. Per això és tan important el moment en què ella afirma “Soc Nevenka”.
HI HA VEGADES QUE LA FICCIÓ SERVEIX MOLT MILLOR QUE EL DOCUMENTAL PER DENUNCIAR UNA SITUACIÓ INJUSTA. L’EMOCIÓ QUE TRANSMET LA MIREIA ORIOL AL LLARG CALVARI QUE VA PATIR DURANT DOS ANYS ÉS QUELCOM QUE CAP DOCUMENTAL NO POT ACONSEGUIR.
Al centrar-se en ella, en la seva ingenuïtat, la seva frescor i les seves ganes de fer les coses bé, fa créixer la indignació davant les humiliacions i els menyspreus que va patir una vegada i una altra. És aquest procés de destrucció el que Soy Nevenka retrata amb rigor i passió: la impotència d’un animal atrapat incapaç de moure’s davant del depredador, la capacitat de reacció que de mica en mica va guanyant malgrat el seu entorn més proper.
Al documental, l’entorn familiar i laboral de Nevenka apareixia però no era tan indignant com resulta en una ficció. La por, la hipocresia, la covardia, el què diran, això no va amb mi, el judici sobre Nevenka decidit a priori sense escoltar les seves raons, és devastador. Una mirada de la seva mare, un gest de la seva secretària, són suficients per dibuixar una situació que malauradament era molt més comuna del que es creia (ho era i, probablement, ho és).
Mireia Oriol és perfecta per al personatge, fràgil en aparença, intel·ligent, independent, es va consumint davant dels nostres ulls a mesura que pateix en silenci i amagada els abusos d’Urko Olazábal, a qui li ha tocat interpretar un personatge grotesc i desagradable, l’alcalde dominant i poderós, acostumat a manar sobre els seus subordinats, que no suporta que Nevenka el rebutgi i per això intenta destruir-la. Ismael es prestava a caure en la caricatura, però l’actor mai no arriba fins a aquest punt. I això ho fa encara més temible.
A la presentació de la pel·lícula es llegeix: “Una història inspirada en fets reals que converteix la seva protagonista en una pionera del moviment #MeToo en portar per primera vegada un polític influent davant els tribunals per assetjament sexual i laboral”. Nevenka va ser una pionera, el documental va ser un primer pas per donar a conèixer el seu cas, i la ficció aprofundeix en el costat més humà i sensible d’una història que s’hauria d’explicar a les escoles.