Crítica — Such Brave Girls: Riguem-nos de nosaltres mateixes quan tot vagi malament

A hores d’ara, la majoria de gent cinèfila és bastant conscient ja que la productora A24 no fa puntada sense fil. La responsable d’èxits indiscutibles de crítica i taquilla com La bruja (2015), A Ghost Story (2017), The Florida Project (2017), El caballero verde (2021), Todo a la vez en todas partes (2022) o Sangre en los labios (2024) entre molts altres, aposta aquesta vegada pel geni incontestable i l’humor –tan negre com políticament incorrecte– de la britànica Kat Sadler, creadora i protagonista juntament amb Lizzie Davidson (la seva germana tant en la sèrie com en la vida real) de Such Brave Girls, minisèrie de sis episodis que narra les peripècies d’una família extremadament disfuncional.

Es pot fer comèdia sobre un tema tan seriós com és la salut mental? Si m’haguessin fet aquesta pregunta fa uns anys, probablement hauria respost que no. Perquè fa uns anys parlar de salut mental es considerava un tabú, i les persones que rebien tractament psicològic o psiquiàtric semblaven quedar estigmatitzades per a tota la vida. Avui dia, per sort, la situació ha canviat, almenys parcialment (i en alguns països, és clar). Així que la meva resposta després de veure aquests sis capítols de Such Brave Girls és, sens dubte, un contundent SÍ, escrit amb majúscules. Es pot fer comèdia amb un tema tan seriós com la salut mental. Sobretot, si es tracta d’una comèdia tan honesta i sense prejudicis com Such Brave Girls.

Sadler va concebre la sèrie durant la pandèmia i va decidir que les seves pròpies crisis i experiències –ella mateixa va ser ingressada en un centre psiquiàtric– servirien de matèria primera per a escriure el guió. Un guió amb un humor corrosiu que  es rabeja, principalment, en la inestabilitat –econòmica però especialment psicològica– del seu trio protagonista. Una mare (encarnada per Louise Brealey) obsessionada per lligar-se a un tipus anodí l’únic interès del qual és posseir una enorme i luxosa casa, una filla menor que persegueix, com una assetjadora de manual, un traficant que a penes se sap el seu nom, i una filla major (la pròpia Sadler) encantada de rebolcar-se constantment en el fang de la depressió, ansiosa per anar a teràpia i incapaç d’admetre que se sent atreta per una dona. Tres dones narcisistes que mai semblen actuar guiades pel sentit comú. Tres dones que, amb el seu anòmal comportament, tan sols busquen desesperadament una manera de sobreviure en els temps que corren i sí, també alguna cosa semblant a l’amor, encara que no sàpiguen ben bé el que és.

Comparada sovint amb sèries com Girls, Fleabag, Sugar Rush o Derry Girls, Such Brave Girls conjuga, amb molta mala llet i bastant descaradura, angoixes vitals, egocentrisme desmesurat, una exploració de la sexualitat una mica accidentada, problemes d’autoestima, banalitat constant i relacions tòxiques. I de fons, travessant-ho tot, la idea que una família no ha de respondre necessàriament a un cànon. La idea que aquest concepte de família perfecta i idealitzada omnipresent en les nostres vides, probablement no és més que un constructe impossible que perseguim amb més esperança que coneixement de causa. Perquè, algú ha conegut alguna vegada alguna família que es pugui considerar perfecta?