Crítica — Tatami: Per mi i per totes les meves companyes

Hi ha un fet que converteix inevitablement Tatami en un esdeveniment històric, i és que es tracta de la primera col·laboració entre una directora –i actriu– iraniana i un director israelià. El film, rodat de manera clandestina, és una coproducció entre Geòrgia i els Estats Units, es va estrenar mundialment en la secció Orizzonti del Festival de Venècia i arriba ara a les nostres pantalles.

Zar Amir Ebrahimi (actriu iraniana guardonada a Canes per la seva interpretació en la pel·lícula Holy Spider) i Guy Nattiv (director israelià guanyador d’un Oscar al millor curtmetratge per Skin) dirigeixen junts aquest intens thriller, esportiu, polític i feminista a parts iguals. Amir Ebrahimi, a més de codirigir el film, interpreta Maryam Ghanbari, l’entrenadora de la judoka iraniana Leila Hosseini (interpretada per Arienne Mandi), que viu un dels moments més importants de la seva carrera en participar al campionat mundial de judo celebrat a Tbilisi. Leila, que competeix en la categoria de fins a 60 kg, és una dona empoderada, ho té tot per guanyar i està en el seu millor moment, però les coses es torçaran quan la seva entrenadora rebi una trucada pressionant-la perquè la lluitadora abandoni el campionat. Ni la Federació Nacional de judo ni el règim iranià podrien tolerar un enfrontament de Leila amb la judoka israeliana i el conseqüent deshonor que suposaria una possible derrota, així que intentaran costi el que costi evitar que Leila arribi fins a la final. El segrest dels seus pares, les amenaces i els xantatges es convertiran en l’espasa de Dàmocles de la protagonista, que haurà de decidir entre lluitar per aconseguir el seu somni (arriscant fins i tot la vida de familiars i éssers estimats) o acatar les injustes imposicions del règim retirant-se del mundial.