Crítica — The human hibernation: La meva família i altres animals

The Human Hibernation, debut en el llargmetratge d’Anna Cornudella Castro, proposa una visió absolutament original i eminentment cinematogràfica d’alguns temes recurrents, des de fa ja algun temps, en l’art contemporani (no pot ser casualitat que el germen del film procedeixi d’una convocatòria per a joves artistes del MACBA barceloní). La pel·lícula, que parteix d’estratègies documentals per elaborar una ficció amb components de cinema de gènere (ciència-ficció, sobretot, però també fantàstic), elabora un discurs on la consciència crítica respecte a l’antropocè (terme que designa l’impacte climàtic i mediambiental de l’activitat humana sobre la Terra) va acompanyada d’una proposta utòpica: la d’un món que, potser després d’una catàstrofe ecològica que mai arriba a explicitar-se, s’ha recompost plantejant una convivència entre éssers humans i naturalesa molt més equilibrada i horitzontal. En l’univers alternatiu plantejat per Cornudella, els éssers humans hibernen durant alguns mesos a l’any, la qual cosa provoca que, durant la seva absència, la naturalesa s’apoderi dels espais habitats per ells. La desaparició temporal de la humanitat i la seva adaptació als ritmes cíclics naturals donen peu a imatges bellíssimes (cavalls salvatges irrompent en cuines, enfiladisses cobrint portes i finestres), però també permeten qüestionar la lògica del creixement imparable i desmesurat vinculat a la idea de progrés, així com de la suposada superioritat humana sobre la resta d’espècies del planeta.