Crítica — Tótem: Dir adéu fa mal

Un dia sencer, una casa familiar, una nena que observa. Dones que preparen una festa, un home malalt, la vida passant entre rialles i tristeses. La preparació de la festa d’aniversari del seu jove pare malalt fa que la petita Sol es fixi en tot allò que les seves ties fan. La festa la porta a descobrir tot allò que el seu pare significa.

Aquest podria ser un resum argumental de la nova pel·lícula de Lila Avilés, la directora mexicana que ens va sorprendre el 2018 amb La camarista, una pel·lícula on retratava la vida de les cambreres d’hotel. A La camarista, Avilés explicava la història de l’Eva, una jove mare que espera ser ascendida aviat mentre treballa llargues jornades des que surt a l’alba fins que torna a casa ben entrada la nit. A La camarista ja s’apreciava un dels trets distintius del cinema de Lila Avilés: la capacitat de fer veure el context social, polític, cultural, de la ciutat de Mèxic, sense pràcticament dir res directament, només pel retrat del paisatge humà i urbà on s’inscriu el personatge de l’Eva.

En el seu segon treball, Tótem, aquest tret segueix sent un dels atractius més grans de la pel·lícula. En aquesta ocasió, Lila Avilés explica una història familiar integrada bàsicament per dones que coneixem un matí quan la mare de la Sol, la nena protagonista, la deixa a casa del seu avi i les seves tietes la Nuri i l’Alejandra, mentre preparen una festa sorpresa per aquella nit.

D’entrada no sabem res ni de la família, ni de la Sol, ni de la seva mare i molt menys d’un pare misteriós i ocult que entreveiem a la penombra d’una habitació on només entra la Cruz, interpretada per l’excel·lent Teresa Sánchez que també apareixia a La camarista. Des que arriba a aquesta casa en ple moviment i agitació, la Sol es dedica a observar les seves ties, els seus cosins, el seu estrany i silenciós avi… i intentar veure el seu pare, el Tona, un conegut pintor greument malalt.

Tot passa en un dia i una nit. La primera meitat de la pel·lícula és la de la preparació de la festa, la segona és aquesta llarga festa de comiat en què la Sol descobrirà el misteri que envolta el seu pare. A excepció d’una primera seqüència en un bany públic on veiem la Sol i la seva mare, la pel·lícula no surt mai de l’espai familiar de la casa i els jardins. Però aquesta aparent claustrofòbia no impedeix que quan arribem al final coneguem perfectament tots i cadascun dels components d’aquesta (a)típica família mexicana de classe mitjana i, a més, tinguem una clara informació del moment polític i de l’entorn cultural en què es mouen. Mèxic D.F. es cola per totes les escletxes.

Igual que es colen els molts animals que apareixen al film, insectes de tota mena, sargantanes, peixos, cargols, ocells, gossos, animals vius, animals dibuixats, tòtems en definitiva en un microcosmos on cada habitant d’aquesta casa és un element del conjunt, del rusc. Un guió modèlic en el seu ritme i en la seva estructura es completa amb una posada en escena lluminosa i nerviosa a la primera meitat, fosca i malenconiosa a la segona, sempre tranquil·la des de la mirada de la Sol, una sorpresa dins la sorpresa que és el film. La petita Naíma Sentiés, és ulls i silenci, és curiositat i por, soledat i necessitat d’amor.

Tótem és un film emocional, però mai sentimental, per la seva història es diria que és un melodrama de llàgrimes, però gràcies a la intel·ligent direcció de Lila Avilés és un senzill i dolorós film de comiat, una història naturalista tenyida d’una espiritualitat antiga. Sense cap dubte, un dels millors films llatinoamericans de l’any.