Crítica — Treasure: Viatge a les arrels, sanació de les seqüeles

És possible que al nostre país a moltes persones no els resulti familiar el nom de Julia von Heinz, però, lluny de ser una debutant en el món del cinema, la directora alemanya pot presumir de tenir una extensa filmografia (nou llargmetratges fins al moment, diversos curts i fins i tot treballs per a televisió) i una considerable col·lecció de premis internacionals. Després d’El viaje de Hannah (2013) i Y mañana el mundo entero (2020), Treasure, el nou film de Heinz és la tercera part de la seva Trilogia de les seqüeles, on reflexiona des de la ficció sobre les ferides provocades per l’holocaust en la societat.

La història es remunta a l’adolescència de Heinz, quan la seva mare li va regalar Too Many Men, llibre de Lily Brett basat en fets reals i publicat a finals dels anys 90. Heinz es va quedar fascinada per la novel·la i el 2013 va aconseguir els drets per fer l’adaptació al cinema. Treasure narra la història d’Edek (Stephen Fry) i Ruth Rothwax (Lena Dunham), un pare i una filla que decideixen fer un viatge molt especial a Polònia, lloc de naixement d’Edek, un home enèrgic, alegre i vital que viu el dia a dia intentant oblidar el seu passat com a presoner durant l’holocaust. En aquesta trobada amb la seva filla un any després de la mort de la mare, tots dos aconseguiran que cicatritzin algunes ferides, també, encara que no únicament, pel que fa a la seva relació. Així, encara que tornar a visitar el camp de concentració d’Auschwitz –aquesta vegada com a turista– no entrava al principi en els plans d’Edek, acabarà convertint-se en un acte inesperadament guaridor.

Titulada originàriament Iron Box, la pel·lícula va tenir l’estrena mundial en el Festival Internacional de Cinema de Berlín i va ser rodada tant a Polònia com a Alemanya. Encara que les gravacions en el camp de concentració d’Auschwitz no estan permeses, l’equip de rodatge va poder obtenir un permís especial per rodar en la zona de l’aparcament i en el costat exterior de la tanca, i també se li va permetre prendre algunes fotografies prop dels barracons perquè l’equip d’efectes visuals pogués usar-les posteriorment com a referència.

L’elecció dels dos protagonistes pot sorprendre, però no és casual. Tant Lena Dunham com Stephen Fry tenen orígens jueus i arrels a Europa de l’Est; així que, per a tots dos, el rodatge d’aquesta pel·lícula va ser no tan sols una experiència professional, sinó també profundament personal. De fet, Dunham, a més de protagonista és productora del film. D’altra banda, una cosa realment destacable de la intervenció de Fry en la pel·lícula és que gran part dels seus diàlegs estan en polonès, idioma que l’actor desconeixia i que va aprendre per donar vida al personatge d’Edek.

La pel·lícula, amb un to de tragicomèdia previsible, una posada en escena força convencional i un guió que redunda en excessius llocs comuns i moments lacrimògens, té sens dubte el seu major al·licient en la sorprenent parella de protagonistes, que doten aquesta història d’humanitat i humor. Dos personatges completament oposats que durant aquest dolorós viatge intentaran comunicar-se. Edek, extravertit i alegre. Ruth, esquerpa i malhumorada. Tots dos amb personalitats molt distintes, però també amb la profunda i silenciosa necessitat de sincerar-se l’un amb l’altre després de tant de temps.