Crítica — Tres mujeres: Silenci heretat
El tercer llargmetratge de la directora tunisiana Leyla Bouzid estudia el silenci com un mecanisme d’invisibilització que oculta allò queer en el context social islàmic. Present a la Secció Oficial de la 76a edició de la Berlinale, la pel·lícula segueix la Lilia, una jove tunisiana que torna a casa seva després de la mort sobtada del seu oncle Daly.
Elena del Olmo
21 de maig 2026
Tres mujeres (À voix basse)
Any 2026
País
Tunísia
França
Direcció Leyla Bouzid
Guió Leyla Bouzid
Producció
Unité de production
Cinétéléfilms
Repartiment
Eya Bouteraa
Hiam Abbass
Salma Baccar
Marion Barbeau
Feriel Chamari
Karim Remadi
Fotografia Sébastien Goepfert
Muntatge Lilian Corbeille
Música Guillaume Humery
Distribució La Zona
Durada 113 min
Gènere Drama
Data d’estrena 22 de maig de 2026
Sinopsi
De tornada a Tunísia per al funeral del seu oncle, la Lilia es retroba amb una família que no sap res de la seva vida a París, especialment de la sentimental. Decidida a desentrellar el misteri que envolta la mort sobtada del seu oncle, la Lilia s’enfronta a secrets familiars en una casa on conviuen tres generacions de dones entre silencis i tradicions.
Tres mujeres (À voix basse)
Any 2026
País
Tunísia
França
Direcció Leyla Bouzid
Guió Leyla Bouzid
Producció
Unité de production
Cinétéléfilms
Repartiment
Eya Bouteraa
Hiam Abbass
Salma Baccar
Marion Barbeau
Feriel Chamari
Karim Remadi
Fotografia Sébastien Goepfert
Muntatge Lilian Corbeille
Música Guillaume Humery
Distribució La Zona
Durada 113 min
Gènere Drama
Data d’estrena 22 de maig de 2026
Sinopsi
De tornada a Tunísia per al funeral del seu oncle, la Lilia es retroba amb una família que no sap res de la seva vida a París, especialment de la sentimental. Decidida a desentrellar el misteri que envolta la mort sobtada del seu oncle, la Lilia s’enfronta a secrets familiars en una casa on conviuen tres generacions de dones entre silencis i tradicions.
Les primeres seqüències de Tres mujeres, el tercer llargmetratge de la cineasta tunisiana Leyla Bouzid, creen una escissió molt marcada en la vida de la Lilia. La jove, de tornada al seu país natal per la mort sobtada del seu oncle, manté en secret la seva vida a París, en una mena de pacte silenciós amb una família que evita les preguntes i tem les respostes. La proposta de Bouzid planteja una estructura familiar sostinguda per l’herència d’un silenci imposat, per l’obligació de projectar una imatge irreal, normativa i heterosexual davant d’una educació religiosa intolerant i queerfòbica.
El moment en què la Lilia accedeix a la seva llar natal per primera vegada, un moviment panoràmic de càmera ens mostra els records de la jove, d’infants cantant a la part posterior del cotxe. Aquests fantasmes del passat, que habiten un espai congelat en el temps, es materialitzen a la casa familiar quan una sèrie de nens i nenes salten i canten durant el funeral. L’habitatge, com un personatge més, revela a cadascuna de les seves habitacions un silenci, una mentida i una mirada impenetrable al rostre de la seva mare o de la seva àvia, mentre una successió d’homes intenta, sota l’empara de la nit, accedir-hi per acomiadar-se del cos de Daly, el seu oncle.
