Crítica — Un lugar común: La invisibilitat d’una mare

La Celia Giraldo és una directora molt jove. Estudiant de l’ESCAC, es va llicenciar el 2019 amb una participació al film col·lectiu de la seva promoció La filla d’algú, protagonitzat per Aina Clotet, que no va dubtar a trucar-la perquè l’acompanyés com a codirectora de tres capítols de l’estupenda Això no és Suècia. Al D’A Film Festival del 2019 va presentar un curt, Te busco en todos, on ja apareixia com a protagonista una dona de 50 anys.

Potser aquest va ser l’origen del guió que ha acabat sent el seu primer llargmetratge, Un lugar común. Tot i que és força habitual que les directores i els directors joves mirin la seva pròpia realitat i context per fer les seves primeres pel·lícules, Celia Giraldo tenia molt clar que no volia explicar-se “ella mateixa”. I per això va decidir explorar la vida d’una família tan normal i quotidiana com fos possible.

Però a mesura que escrivia, el personatge de la mare anava guanyant protagonisme i força fins convertir-se en el centre del relat. El més curiós és que la Pilar sigui el centre just quan deixa d’existir tal com ha sigut fins aquell moment. La Pilar té 50 anys, una vida ordenada i rutinària que no es qüestiona. La seva família la veu com una cosa que sempre hi ha estat i no li presten gaire atenció. Tampoc no se la presten entre ells, cal reconèixer que cadascú va a la seva bola sense saber res o gairebé res dels altres.

Però el dia que la Pilar es troba prejubilada abans d’hora i amb tot el temps del món, s’adona que no sap què fer. Intenta ocupar un espai, però casa seva, el seu ambient, la seva família, no està preparada per ubicar-la amb la seva nova condició. La Pilar s’haurà de reinventar.

Tota la història d’Un lugar común es recolza en la magnífica interpretació de la Pilar que fa Eva Llorach. Divertida, desconcertada, espantada, arriscada, sorpresa de veure el poc que sap de la seva família i el menys encara que sap la seva família d’ella, Eva Llorach omple de tendresa, vitalitat i emoció un personatge tenyit per la tristesa, però capaç de la més absoluta reconversió.

Si la Pilar és el pilar trontollant d’aquesta família que s’ensorra quan ella desapareix, la seva filla, la confirmació de Mia Sala-Patau com a nova cara del cinema català, és l’única capaç de robar-li alguna escena. El pare, el fill, la germana, els amics, són figures al paisatge de la Pilar que a poc a poc van adquirint forma a mesura que els uns i els altres aprenen a veure’s.

Un lugar común és un dels debuts més interessants dels darrers anys. Celia Giraldo es reafirma com una bona deixebla d’una altra Celia, Celia Rico, retratant l’avorriment i la quotidianitat convertides en un relat cinematogràfic.