Crítica — Una familia: Les paraules justes

Una crítica publicada en la revista francesa Les Inrockuptibles sobre la novel·la autobiogràfica Viatge a l’est (2021), de Christine Angot, afirmava: “Reprèn el tema de l’incest per anar encara més lluny: per què ningú va fer res? Un text d’una força inaudita sobre el silenci i la inacció, sobre la col·laboració tàcita”. La present crítica podria subscriure, paraula per paraula, aquesta anàlisi: Una familia és un documental autobiogràfic i el debut en el llargmetratge de la reconeguda novel·lista francesa Christine Angot, però constitueix també un nou lliurament, aquesta vegada en format cinematogràfic, del consistent exercici de memòria, autoficció i exorcisme artístic que l’autora ha estat fent des que va publicar en 1999 la seva polèmica (i criticada) novel·la Incesto.

Per entendre Una familia és necessari remuntar la vista enrere, a la història d’un crim, d’una tragèdia familiar, d’uns actes tan horribles que van provocar que tothom mirés cap a un altre costat. No és difícil recompondre la història de Christine Angot i l’incest al qual la va sotmetre el seu pare, Pierre Angot, durant anys, i que es va iniciar quan ella només tenia 13, allargant-se fins a l’edat adulta, fins i tot estant ella ja casada. La novel·lista ha fet d’aquest trauma original (d’intentar explicar-lo, posar-li paraules, exorcitzar-lo a través de la literatura) l’eix central de la seva obra, marcada per l’autoficció. Incesto (1999) va ser la novel·la que va iniciar tot, i que va causar una commoció entre la crítica i el públic francesos (Angot va ser criticada i vilipendiada públicament, tal com es veu a Una familia, que inclou la gravació de la vergonyosa entrevista que li van fer en un programa televisiu francès); a ella li van seguir Una setmana de vacances (2012), Un amor imposible (2017) i Viatge a l’est (2021). Aquestes tres novel·les conformen una espècie de trilogia en les quals l’autora convoca els tres protagonistes de la tragèdia: el pare, i violador, en Una setmana de vacances; la mare, en Un amor imposible, que va ser adaptada al cinema per Catherine Corsini en 2018, i en la qual Angot rememorava la vida de la seva progenitora (la història d’amor amb Pierre, l’abandó d’ell quan ella estava embarassada, el retorn a les seves vides quan Christine havia fet ja 13 anys…) i, finalment, la filla, ella mateixa, en Viatge a l’est.