Crítica — Vermiglio: Tres germanes

En un icònic pla de Las vírgenes suicidas (Sofia Coppola, 1999), una Kirsten Dunst banyada en blau observa l’exterior des de la finestra de la seva habitació, un espai que comparteix amb les seves quatre germanes. Des d’allà, cadascuna d’elles veu passar els dies, imaginant el que succeeix més enllà dels límits del microsistema familiar que les oprimeix. En una gama cromàtica similar, Maura Delpero embolcalla les germanes Graziadei a Vermiglio, presentant-les en el seu pla inicial en plena nit, dormint i compartint el mateix llit. Guanyadora del Gran Premi del Jurat en la  81a edició del Festival de Venècia, la pel·lícula ens trasllada a un  marc espai-temporal concret de la història europea recent: la Itàlia rural de finals de la Segona Guerra Mundial. Vermiglio és precisament el nom del poble on es desenvolupa la història d’una família que veu interrompuda la seva vida quotidiana amb l’arribada d’un soldat desertor. Tanmateix, aquest esdeveniment no és més que el punt de partida d’un relat que es bifurca en múltiples direccions, explorant diversos punts de vista i centrant-se en les experiències femenines.

A simple vista, la connexió amb Coppola podria semblar llunyana, donades les diferències entre les realitats que retraten ambdues pel·lícules. No obstant això, a Delpero ressona una sensibilitat similar en la seva capacitat de construir retrats de la feminitat a partir de l’entorn: els objectes, les persones i els detalls on convergeixen el món exterior i l’interior. Els majestuosos paisatges hivernals, dominats pel blanc, contrasten amb els espais tancats on la cineasta italiana emmarca les relaciones entre els seus personatges. Com a conseqüència, les parets semblen respirar una inquietud constant; reflex de la sensació, pròpia de l’època, de saber que a l’exterior hi ha un món canviant ple de possibilitats infinites encara que inaccessibles. Com les germanes Lisbon, les dones de Vermiglio anhelen la llibertat. Llavors, l’aparent inacció que recorre bona part del metratge es tradueix en petits actes de resistència, intents més o menys fallits d’assolir allò aparentment inabastable. Així, el que podria haver estat un altre drama d’època centrat en l’èpica de la guerra es converteix en un relat íntim que desplega certes qüestions pròpies de la modernitat: l’obertura a altres identitats, la ruptura amb la tradició, la maternitat, la sexualitat femenina, el patriarcat… tot emmarcat en la incertesa d’un canvi d’era a les portes de la postguerra.