Crítica — Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?

Com ens imaginem una víctima de violència de gènere o d’agressió sexual? “Probablement és una dona vulnerable, tímida, sense autoestima, destrossada i fins i tot amb alguna lesió física fruit del maltractament. Aquesta imatge, que ja forma part de l’imaginari col·lectiu sobre com se suposa que ha de ser i actuar una víctima, determina que tot allò que surti d’aquest estereotip no sigui creïble: després de l’agressió, no ho pots tornar a passar bé mai, perquè si fas ‘vida normal’ l’opinió pública i jurídica pot considerar que ‘no estàs tan afectada””. (1)

El 2018, la jove directora belga (encara que d’origen canadenc) va estrenar un curt titulat Une soeur en què es plantejava un intent d’agressió sexual que no arriba a consumar-se gràcies a la implicació de la dona policia que rep la trucada. Quatre anys després, Delphine Girard es va plantejar un parell de preguntas: Què passa després? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia? Aquí neix Víctima imperfecta, una pel·lícula que va una mica més enllà.

No sé si Delphine coneixia les tesis de Lorena Álvarez sobre les víctimes imperfectes. Segurament sí, les d’ella o les d’altres dones que han reflexionat sobre aquest tema. Però quan va decidir seguir l’Aly, el Dary i, sobretot, l’Anna, va ser amb la intenció de demostrar que no hi ha un estereotip fixat, que les víctimes no són només víctimes i tenen dret a continuar vivint. És el que vol fer l’Aly, girar full, oblidar-ho, relativitzar-ho; és el que li agradaria a en Dary, que no hagués passat, però no és el que vol fer l’Anna, empenyorada, potser per un record personal dolorós, en arribar fins al fons: en arribar a la justícia.