Crítica — Yo no moriré de amor: Fer-se adulta, acompanyar en la malaltia

Yo no moriré de amor s’inicia amb un aniversari, el de la mare de família, al qual la seva filla petita, Claudia (Júlia Mascort) arriba tard després d’haver passat la nit amb les seves amistats i la seva xicota. Al balcó, el pare (Tomás del Estal), fumant, absent i apartat de la seva família, parlant amb un amic. A taula, l’homenatjada, impecablement arreglada i pentinada, una amiga seva i la germana gran (Laura Weissmahr), que s’ha encarregat de tot: triar el pastís, comprar el regal. No li fa falta res més a Marta Matute, directora i guionista, per establir des de ben aviat tots els rols (la mare com a nexe d’unió, però també figura exigent a la qual complaure, el pare distant, la filla diligent i responsable, la filla independent i una mica díscola) en una família que, com moltes altres, aviat es veurà sotmesa a una prova d’estrès i resistència. És una bona decisió de Matute plantejar des de bon començament les conseqüències de la malaltia: la mirada absent de la mare durant el seu aniversari i l’ús erroni que fa d’uns gots diminuts per servir unes infusions ens permet entreveure les primeres conseqüències d’una degradació mental i física en un estadi molt inicial, però que tothom en aquesta taula ja coneix. Matute ens estalvia, doncs, el descobriment de la malaltia, el seu diagnòstic i l’impacte inicial en la família, per centrar-se en les conseqüències vitals i emocionals que la cura d’una persona dependent implica per a les persones que l’estimen.