D’A 2024 — No hi ha un sol cinema fet per dones, n’hi ha molts

Quan estem pràcticament a la meitat del recorregut del D’A Film Festival de Barcelona, podem fer un petit balanç de la presència de les dones directores en aquesta edició del 2024. Aquest any hi havia ni més ni menys que 48 films d’autores, de tots ells ens parlava Eulalia Iglesias a Autoria amb nom de dona – Una guia per consultar totes les pel·lícules signades per directores del D’A, el magnífic itinerari per les pel·lícules dirigides per dones a les diferents seccions del festival. Ara toca començar a fer balanç del que hem vist. En aquesta primera crònica hem seleccionat nou títols interessants. En una segona crònica parlarem del que ens queda per descobrir en aquest festival que reuneix a la seva programació autèntiques sorpreses.

A la secció Direccions, dedicada a mostrar pel·lícules d’autors consagrats i molts ja coneguts al festival, destaquem dues pel·lícules.

Le Retour, de Catherine Corsini, França 2023.

La directora de La fractura i Un amor de verano torna a Còrsega on va viure de nena, per explicar una història autobiogràfica, però transvestida, o millor dit construïda, al voltant de personatges que són ella i no ho són. Corsini va perdre el seu pare sent molt petita i va viure un temps a l’illa juntament amb la seva mare. Aquest és el punt de partida per explicar la història de Khédidja (Aïssatou Diallo Sagna) i les seves dues filles adolescents, Jessica (Suzy Bemba), de 18 anys, i Farah (Esther Gohourou), de 15 anys, tres dones negres que tornen a l’illa on van néixer. La pel·lícula comença amb una escena al port quan les dues nenes són molt petites i es fonen en una abraçada amb la mare que plora. No sabem res encara, ni tan sols on són. Les recuperem quinze anys després, quan la mare decideix acceptar una feina a l’illa cuidant els fills d’una burgesa família parisenca. Des del moment que arriben a Còrsega, el film i les seves vides se separen a poc a poc mentre seguim els seus tres recorreguts emocionals aquest estiu en què les noies descobriran qui era el seu pare i aprendran a gestionar la seva sexualitat, i la seva mare s’enfrontarà al sentiment de culpa. Catherine Corsini és una directora veterana amb una vintena de films a la seva carrera en els quals hi ha sempre una preocupació per combinar una certa comèdia intel·ligent amb un drama social. A Le Retour aquest esquema es manté. La Jess i el seu despertar a l’amor lèsbic protagonitzen una crisi de creixement, la Farah i la seva rebel·lia vital ofereixen moments de distensió, mentre que la mare, la Khédidja, aconsegueix reconciliar-se amb ella mateixa durant aquest estiu a Còrsega.

Música, d’Angela Schanelec, Alemanya 2023

La directora de Estaba en casa, pero… ens explica una història mítica, mai més ben dit. Una història basada o inspirada en el mite d’Èdip, l’home que va matar el pare, es va casar amb la mare i va vagar per la terra cec, guiat per la seva filla. Tot això és a Música, però no cal saber-ho per submergir-se en el clima emocional d’aquest film que s’atreveix a utilitzar poderoses el·lipsis narratives, sense que els seus personatges canviïn mai. Perquè el que és important no és el seu aspecte físic, sinó les alteracions al fons de les seves ànimes. Tot passa en una Grècia sense temps, però propera, on un nadó és abandonat i recollit per uns pescadors. Ja adolescent, aquest nen que pateix unes ferides permanents als peus, matarà un home i anys després coneixerà una dona i tindrà una filla. Jon és sempre l’actor Aliocha Schneider i la seva dona, Iro, és sempre Agathe Bonitzer. Fent servir poquíssims diàlegs, la directora alemanya utilitza la música com un element més de la narració. Música barroca d’una bellesa absoluta, que contrasta amb la sequedat rocosa de les costes gregues on passa l’acció. Film contemplatiu, en què cal deixar-se bressolar per les imatges, Música exigeix de l’espectador una complicitat, la de no buscar res més enllà del que es veu. Per això saber que és una relectura de l’obra de Sòfocles pot ajudar, però és completament innecessari.