D’A 2024 — No hi ha un sol cinema fet per dones, n’hi ha molts

Quan estem pràcticament a la meitat del recorregut del D’A Film Festival de Barcelona, podem fer un petit balanç de la presència de les dones directores en aquesta edició del 2024. Aquest any hi havia ni més ni menys que 48 films d’autores, de tots ells ens parlava Eulalia Iglesias a Autoria amb nom de dona – Una guia per consultar totes les pel·lícules signades per directores del D’A, el magnífic itinerari per les pel·lícules dirigides per dones a les diferents seccions del festival. Ara toca començar a fer balanç del que hem vist. En aquesta primera crònica hem seleccionat nou títols interessants. En una segona crònica parlarem del que ens queda per descobrir en aquest festival que reuneix a la seva programació autèntiques sorpreses.

A la secció Direccions, dedicada a mostrar pel·lícules d’autors consagrats i molts ja coneguts al festival, destaquem dues pel·lícules.

Le Retour, de Catherine Corsini, França 2023.

La directora de La fractura i Un amor de verano torna a Còrsega on va viure de nena, per explicar una història autobiogràfica, però transvestida, o millor dit construïda, al voltant de personatges que són ella i no ho són. Corsini va perdre el seu pare sent molt petita i va viure un temps a l’illa juntament amb la seva mare. Aquest és el punt de partida per explicar la història de Khédidja (Aïssatou Diallo Sagna) i les seves dues filles adolescents, Jessica (Suzy Bemba), de 18 anys, i Farah (Esther Gohourou), de 15 anys, tres dones negres que tornen a l’illa on van néixer. La pel·lícula comença amb una escena al port quan les dues nenes són molt petites i es fonen en una abraçada amb la mare que plora. No sabem res encara, ni tan sols on són. Les recuperem quinze anys després, quan la mare decideix acceptar una feina a l’illa cuidant els fills d’una burgesa família parisenca. Des del moment que arriben a Còrsega, el film i les seves vides se separen a poc a poc mentre seguim els seus tres recorreguts emocionals aquest estiu en què les noies descobriran qui era el seu pare i aprendran a gestionar la seva sexualitat, i la seva mare s’enfrontarà al sentiment de culpa. Catherine Corsini és una directora veterana amb una vintena de films a la seva carrera en els quals hi ha sempre una preocupació per combinar una certa comèdia intel·ligent amb un drama social. A Le Retour aquest esquema es manté. La Jess i el seu despertar a l’amor lèsbic protagonitzen una crisi de creixement, la Farah i la seva rebel·lia vital ofereixen moments de distensió, mentre que la mare, la Khédidja, aconsegueix reconciliar-se amb ella mateixa durant aquest estiu a Còrsega.

Música, d’Angela Schanelec, Alemanya 2023

La directora de Estaba en casa, pero… ens explica una història mítica, mai més ben dit. Una història basada o inspirada en el mite d’Èdip, l’home que va matar el pare, es va casar amb la mare i va vagar per la terra cec, guiat per la seva filla. Tot això és a Música, però no cal saber-ho per submergir-se en el clima emocional d’aquest film que s’atreveix a utilitzar poderoses el·lipsis narratives, sense que els seus personatges canviïn mai. Perquè el que és important no és el seu aspecte físic, sinó les alteracions al fons de les seves ànimes. Tot passa en una Grècia sense temps, però propera, on un nadó és abandonat i recollit per uns pescadors. Ja adolescent, aquest nen que pateix unes ferides permanents als peus, matarà un home i anys després coneixerà una dona i tindrà una filla. Jon és sempre l’actor Aliocha Schneider i la seva dona, Iro, és sempre Agathe Bonitzer. Fent servir poquíssims diàlegs, la directora alemanya utilitza la música com un element més de la narració. Música barroca d’una bellesa absoluta, que contrasta amb la sequedat rocosa de les costes gregues on passa l’acció. Film contemplatiu, en què cal deixar-se bressolar per les imatges, Música exigeix de l’espectador una complicitat, la de no buscar res més enllà del que es veu. Per això saber que és una relectura de l’obra de Sòfocles pot ajudar, però és completament innecessari.

A Talents, la secció competitiva en què els films han de ser estrenes a Espanya, n’hi ha tres que destaquen per diferents motius.

Family Portrait, de Lucy Kerr, Estats Units 2023

Family Portrait, òpera prima enlluernadora i somiadora de la jove directora nord-americana Lucy Kerr, seleccionada el 2022 com una de les 25 noves cares del cinema independent per la revista Filmmaker Magazine, es va estrenar al Festival de Locarno de l’any passat. Tot passa en un dia en què una família es reuneix per fer una foto tots junts a la gran casa familiar. Quan la mare desapareix misteriosament, cadascun dels membres d’aquesta família es dispersa i es perd, mentre la filla gran intenta trobar la seva mare per complir amb el ritual de la foto tradicional de Nadal. Pràcticament sense diàlegs, veiem com s’organitzen i es desorganitzen els grups familiars en una atmosfera que voreja el fantàstic. Hi ha ressons involuntaris del Sacrificio de Tarkovski (sense la seva dimensió metafísica) en aquest deambular d’una família rica per salons i jardins, perduts i sense eix que els centri. Llargs plans segueixen els personatges i els deixen evolucionar sense anar enlloc, excepte la filla, entestada a trobar la seva mare i fer aquesta foto que esdevé un fi inabastable. Es tracta d’un cinema independent al cent per cent, i Lucy Kerr demostra amb aquest film que és una directora amb una gran personalitat que domina els moviments interns del quadre en un ondulant vaivé de figures fantasmagòriques.

Un lugar común, de Celia Giraldo, Espanya 2023

El nom de Celia Giraldo va cridar l’atenció en veure que era la directora d’alguns capítols de la sèrie Això no és Suècia, d’Aina Clotet, que havia conegut quan cursava l’últim curs de l’ESCAC. Aina protagonitzava el film col·lectiu de final de carrera La filla d’algú, Celia era una de les directores. En el seu primer film en solitari, Un lugar común, Celia ha tornat a comptar amb la complicitat d’Aina en un petit personatge, perquè la protagonista absoluta del film és Eva Llorach en un dels millors papers de la seva carrera. Un lugar común explica la història de Pilar, una dona de 52 anys, auxiliar d’infermeria, mare de dos fills adolescents, mestressa de casa amb una vida organitzada i rutinària. Pilar no té problemes, tampoc no té gaire vida fins que li anuncien que la prejubilen i de sobte es troba que té temps però no sap què fer amb ell. Però sobretot s’adona que a la seva família ningú no la veu. Per què va interessar a una noia de 28 anys explicar aquesta història? És la primera i agradable sorpresa: trobar-te amb algú que no recorre a la seva vida ni a la de les seves amigues. La segona gran sorpresa del film de Celia Giraldo és el to narratiu, amb un humor subterrani que es deixa sentir en petits apunts i una evolució del personatge una mica inesperada. Un lugar común és sens dubte un dels millors debuts d’aquest any al cinema català.

HLM Pussy, de Nora l’Hourch, França 2023

Aquesta poderosa òpera prima sobre el consentiment, dirigida per la cineasta francomarroquina Nora el Hourch, presenta l’originalitat de parlar de temes com la violència sexual contra les dones joves o el moviment #MeToo en un context molt concret, el de la comunitat àrab a França. El Hourch reflexiona en aquesta fresca, realista i molt vívida pel·lícula, protagonitzada per tres extraordinàries actrius adolescents novells, sobre les diferents velocitats que la lluita feminista o el #MeToo poden arribar a adoptar, depenent del context social i econòmic de cada dona. Així, la cineasta elabora un didàctic manifest contra la cultura de la violació i sobre la importància del consentiment, en què les qüestions de gènere s’entremesclen, orgànicament, amb qüestions de raça i classe. Al final, però, i com a Girlhood, de Céline Sciamma (obra de referència per a la pel·lícula d’El Hourch), HLM Pussy és abans que res una pel·lícula sobre l’amistat femenina, així com sobre la importància que aquesta té en una fase de formació identitària clau com és l’adolescència.

Radar és una secció on es poden trobar les pel·lícules més arriscades del festival, les que surten de les normes i escapen a les classificacions. Del que s’ha vist fins al moment d’escriure aquesta crònica, en destaquem dues realment provocadores.

Camping du Lac, d’Éléonore Saintagnan, França 2023

La directora francesa Éléonore Saintagnan va guanyar el premi especial del jurat del Festival de Locarno amb aquesta òpera prima que és difícil de definir. Docuficció és potser el que més s’apropa per descriure-la. Però en realitat és una mica més complex. Narrat en primera persona per la mateixa directora, el film ens explica com, per culpa d’una avaria al cotxe, ella, la directora, s’ha de quedar en un càmping a prop d’un llac a la Bretanya. Per omplir l’espera mentre li arreglen el cotxe, la dona coneix els peculiars habitants permanents d’aquest càmping al llac on diu la llegenda que hi ha un peix de dimensions gegantines que protegeix un sant molt peculiar, Sant Corentin. El fantàstic es cola en la realitat. El so del vent i les aus, que la dona grava, i les converses i cançons creuades entre els curiosos personatges d’aquell lloc semiabandonat fora de temporada, creen una sensació d’irrealitat, de somni o de conte . Una manera molt intel·ligent de parlar de la crisi climàtica, del canvi de paràmetres a la vida rural i de la capacitat de sorprendre’t on menys t’ho esperes.

The Feeling That the Time for Doing Something Has Passed, de Joanna Arnow, Estats Units, 2023

La pel·lícula amb el títol més llarg del festival és també una de les més curtes, i més provocadores i més inesperades. Joanna Arnow ho fa tot en aquesta pel·lícula: escriu, dirigeix i és la protagonista absoluta d’una història que és difícil imaginar amb una altra actriu. Perquè allò que la Joanna Arnow directora li demana que faci a la Joanna Arnow actriu no seria fàcil de fer amb una actriu contractada en aquests temps de moralisme i autocensura. Posant-se ella en primera persona, Arnow assumeix el risc de mostrar-se nua, i no només de cos, en una aventura d’un amor poc convencional. L’Ann té 33 anys, porta ulleres, els cabells sense arreglar i té un cos no normatiu, encara que sí bell. L’Ann treballa a una oficina mediocre, té uns pares mediocres i una vida mediocre. Menys en un aspecte, l’Ann és una submisa convençuda i manté relacions poc convencionals amb Allen, un home més gran que ella. Ann/Joanna intenta conèixer altres homes, però amb cap no aconsegueix el que Allen li ofereix. Filmada en plans molt propers, sense cap pudor ni por, la vida d’aquesta dona sense encants acaba sent fascinant en la seva rutinària manera de mostrar-se. Sòrdida i hilarant, la defineix el resum del festival. I ho és, totes dues coses. Sòrdida, però compte, no bruta. No hi ha cap moment d’obscenitat en aquest exhibicionisme. Hilarant per descomptat, però no amb la rialla, sinó amb el mig somriure de complicitat amb aquesta dona que, en el fons, el que està buscant és l’amor. The Feeling That the Time for Doing Something Has Passed, que podem traduir com “La sensació que el temps per fer alguna cosa ha passat”, és una frase enigmàtica que es diu al film. Enigmàtica sí, però coherent amb el context del món d’Ann, per a Joanna/Ann el moment ha passat; per a Joanna/Joanna, per sort, el moment no és res més que el principi d’una llarga carrera.

Focus Catherine Breillat. El último verano, França 2023

La retrospectiva de Catherine Breillat que es pot veure a la Filmoteca de Catalunya en col·laboració amb el D’A Film Festival durant aquest mes, va comptar amb la presència de la veterana directora francesa que va presentar El último verano, el que és, per ara, el seu darrer treball. Es tracta d’un film d’encàrrec del productor que volia fer un remake de la pel·lícula danesa Reina de corazones de May el-Toukhy, la directora de títols com Romance X o Abuse de faiblesse  va acceptar fer-ho amb la condició de reescriure el guió per fer alguns canvis que no afectaven l’eix central del film. El último verano és la història d’una relació amorosa desigual entre una dona adulta, mare de dues nenes, i el fill adolescent d’un primer matrimoni del seu marit. Acostumada a narrar relacions poc convencionals al seu cinema, es comprèn per què el productor va pensar en Breillat com a directora. Amb la complicitat absoluta de Léa Drucker, una dona elegant, freda i segura, i la bellesa andrògina de Samuel Kircher, un Tadzio de bucles daurats, Catherine Breillat aprofundeix en els sentiments de dominació mútua, sense caure en cap moment en el sentimentalisme o el moralisme que una història com aquesta podria suscitar. Sens dubte haver dedicat el seu Focus a aquesta important directora de 76 anys és un dels encerts del D’A d’aquest any.

Premi D’A 2024. Alice Rohrwacher: La quimera, Itàlia 2023

Alice Rohrwacher ha rebut, de manera absolutament merescuda (com Céline Sciamma l’any passat) el Premi D’A de l’edició 2024 del festival. La cineasta italiana té una filmografia tan breu —quatre llargmetratges de ficció: Corpo celeste (2011), El país de las maravillas (2014), Lazzaro feliz (2018) i La quimera (2023)—com profundament original. El cinema de Rohrwacher té l’estranya qualitat de no semblar d’aquest món, o almenys d’aquesta època. Les seves pel·lícules es construeixen sempre en un cert espai intermedi: entre la vida i la mort, el somni i la vigília, la imaginació i la realitat i, sobretot, el passat i el present. La quimera té, com a particularitat, comptar amb un actor principal que no és un dels nombrosíssims actors no professionals (veïns, amics, familiars o coneguts de la pròpia Rohrwacher, habitants de la zona rural del nord d’Itàlia on ella viu) que poblen la seva obra, sinó un element aliè a aquesta, una estrella britànica com és Josh O’Connor. “L’empelt impossible” —tal com definia Alain Bergala a les col·laboracions entre Roberto Rossellini i Ingrid Bergman— funciona de forma sorprenent, diria fins i tot que miraculosa. O’Connor atorga a aquest Orfeu vestit amb un esfilagarsat i brut vestit de lli blanc, a la recerca d’una Eurídice enterrada no a l’infern, sinó als records del passat, una gravetat i una malenconia de proporcions còsmiques. Com Lazzaro feliz, La quimera proposa un viatge en el temps, un trajecte que va de la Itàlia dels 80 a la dels etruscs, i des d’aquell grup de murris tombarolis (o lladres de tombes) que lidera O’Connor, al món dels esperits, dels morts. Un món sota terra que, com diu Itàlia (fabulosa Carol Duarte, autèntica consciència del film i dona il·lusa i lluminosa, de gestualitat excèntrica, com les que Giulietta Massina interpretava a l’obra de Fellini), no està fet “per als ulls dels vius”. Aquest és, doncs, un film sobre la influència del passat en el present, sobre un duel tan pesat que és impossible de portar a coll i, per descomptat, sent un film de Rohrwacher, també una crítica esmolada al capitalisme i a la cobdícia humana i a l’espoliació, per part de les classes privilegiades, dels tresors que ens pertanyen a totes.