D’A 2024 — També brillen les directores a les seccions paral·leles del festival

Noves mirades i noves obres d’autores establertes

La secció Talents del D’A és un dels espais del festival més proclius al descobriment de noves cineastes. És el cas de francesa Anaïs Tellenne amb la seva evocadora òpera prima L’homme d’argile, un intimista conte de fades amb ressonàncies de La bella i la bèstia. La “bèstia” és, en aquest cas, Raphaël Thiérry (vist a Scarlet, de Pietro Marcello, entre d’altres), qui encarna, de manera commovedora, Raphael, el solitari jardiner d’una sumptuosa mansió que està gairebé sempre buida. La “bella” és l’estrella del cinema francès Emmanuelle Devos, hereva de la mansió i artista de renom que arriba, d’improvís, per passar uns dies de descans i trastocar la vida de Raphael. Tellenne construeix una atmosfera de conte de fades —la mansió sembla un castell encantat, Devos una princesa vestida sempre de blau, tancada al castell, i Thiérry, amb el seu físic inusual, una sort d’ogre de bon cor— per reflexionar, potser d’una manera una mica limitada, sobre la relació sempre conflictiva entre l’artista i la persona que li serveix d’inspiració. La pel·lícula es desplaça, per tant, cap al territori transitat abans per Rivette en La bella mentirosa o per Sciamma en Retrato de una mujer en llamas, obres que, encara que molt diferents entre si, indagaven amb major profunditat en les complexes relacions de dependència, domini i poder que implica tota interacció entre el que mira i el que és mirat. Malgrat això, hi ha una cosa fascinant en la trobada entre Thiérry i Devos, dos actors i dos cossos antitètics —el primer, caracteritzat per una fisicitat brutal, gairebé animal; la segona, per una sofisticació que procedeix, en gran part, del seu carisma estel·lar— que, quan estan junts, funcionen a la perfecció, convertint les nombroses escenes que comparteixen en un prodigi de química actoral.

La secció Radar va portar al festival algunes de les obres més innovadores del panorama del cinema d’autor contemporani. En la seva programació va destacar la poderosa Animal, segon llargmetratge de la cineasta grega Sophia Exarchou (Park). Aquest viatge immersiu al cor de les tenebres, o, el que és el mateix, al malson que és el dia a dia d’una animadora (Dimitra Vlagopoulou, premiada en Locarno) d’un complex hoteler en una illa grega turística i massificada, constitueix una experiència física que deixa sense alè. Amb les seves festes organitzades en macrodiscoteques, les seves actuacions per  entretenir a turistes ociosos, i els seus acolorits còctels beguts a la vora d’una piscina, Animal retrata de manera impactant un sistema d’oci capitalista, una fàbrica de diversió en cadena, que condueix a la més absoluta deshumanització. La crítica política de la pel·lícula està construïda a partir de la caiguda en picat de la protagonista, Kalia, ballarina veterana de l’hotel més important de l’illa que començarà a plantejar-se la seva forma de vida a partir de dos esdeveniments: l’arribada d’una ballarina més jove, una adolescent a la deriva que sembla una versió juvenil de si mateixa, i una ferida infectada a la cama que no acaba de tancar-se. Vlagopoulou, descomunal, injecta a aquest animal ferit que és Kalia una fisicitat repleta d’inquietud i de desassossec, un moviment incessant que l’assembla a una bèstia salvatge tancada en una gàbia. Hi ha moltes idees en aquesta pel·lícula esgotadora —potser massa llarga?—, però, al cap i a la fi, absolutament satisfactòria; una de les més fascinants és la descripció d’unes vides —les de Kalia i els seus amics, els altres animadors, que formen una sort d’excèntrica família subrogada— viscudes a través de la ficció de l’espectacle, de l’artifici de la performance. Pot ser que la vida de Kalia sigui un desastre, però quan puja a l’escenari i s’enfunda el seu vestit de lluentons, o es col·loca les seves extensions de cabell, el seu món, i ella mateixa, es transformen. Animal és, per tant, una pel·lícula brutal sobre una existència viscuda a través d’un miratge constant, i sobre el que passa —aquest desolador moment al final del film on Kalia canta, en un karaoke, Yes Sir, I Can Boogie, de Baccara— quan aquest miratge, aquesta il·lusió, es trenca.

Deixem per al final d’aquest apartat dues propostes nacionals presents fora de competició: Mamífera, de Liliana Torres, que es va projectar en una sessió especial, i Nina, segon llargmetratge d’Andrea Jaurrieta, que va ser el film de clausura del D’A 2024. Liliana Torres, cineasta catalana coneguda pels seus experiments amb l’autoficció —Family Tour, ¿Qué hicimos mal?—, planteja a Mamífera una ficció més tradicional, encara que no és difícil rastrejar en la seva protagonista, Lola (María Rodríguez Soto, qui va guanyar el premi a la millor actriu en el festival nord-americà SXSW), ressons de la pròpia cineasta. Amb un to naturalista i un delicat sentit de l’humor, Mamífera té el valor de plantejar una qüestió rarament abordada per la ficció audiovisual nacional: què succeeix quan una dona decideix, activament, i per voluntat pròpia, no ser mare. Hi ha una cosa realment punxant en la pel·lícula de Liliana Torres, una idea que travessa el film i que està fortament connectada amb el món on vivim: el del continu conflicte de les dones amb els nostres propis cossos, amb la possibilitat, o la impossibilitat, el desig o el rebuig, de convertir-nos en cossos reproductius. Així, Mamífera està repleta de mares que, potser, es penedeixen d’haver-ho estat, de mares felices però superades, de dones que volen ser mares, però que han de recórrer —com tantes altres, i com és cada vegada més freqüent i, per sort, molt menys tabú— a tècniques de reproducció assistida i a dones que, com Lola, no volen ser mares, però a les quals els seus cossos els juguen una mala passada. Torres posa en el centre una subjectivitat femenina complexa, alhora amorosa i una mica antipàtica, al mateix temps segura de si mateixa, però assetjada pels dubtes, una dona real a la qual dona cos, veu i ànima una actriu d’una naturalitat tan aclaparadora com és María Rodríguez Soto. Potser la resolució del conflicte amb la seva parella, Bruno (l’ubic Enric Auquer), és massa precipitada, i, potser, hauria estat interessant una major confrontació entre punts de vista diferents sobre la maternitat, però hi ha pocs peròs que posar a un film valent i honest, que aborda sense escarafalls ni discursos grandiloqüents temes importants que afecten les dones avui dia.

En contrast amb el naturalisme i to intimista de Mamífera, Andrea Jaurrieta va clausurar el D’A amb Nina, un melodrama criminal torrencial, construït a partir de llavis vermells com la sang, escopetes i una Patrícia López Arnaiz convertida en una sort d’àngel de venjança amb l’aspecte cool de PJ Harvey. Cal celebrar l’existència d’una pel·lícula com Nina, un film de gènere dirigit per una cineasta espanyola, de posada en escena vigorosa (el muntatge és de Miguel A. Trudu, editor de, entre d’altres, As bestas) i voluntat comercial. López Arnaiz encarna, amb una combinació aclaparadora de fortalesa i fragilitat, la Nina, una misteriosa dona i actriu fracassada que torna al seu poble natal, en la costa basca, amb un objectiu clar: venjar-se del poderós escriptor (Darío Grandinetti, en una actuació que gela la sang) que va abusar d’ella quan era una adolescent. Jaurrieta combina gèneres —western, melodrama, thriller— i referents clàssics —de Hitchcock a Almodóvar, de Johnny Guitar de Nicholas Ray, a Gloria de Cassavetes—  per construir un film addictiu, trepidant, que destaca, a més de pel seu excel·lent elenc, per una utilització absolutament irresistible del muntatge i de la música. Zeltia Montes, compositora de la pel·lícula i guanyadora del Goya per El buen patrón, sembla partir de les composicions de Bernard Herrmann per als films de Hitchcock per construir, des d’aquí, tot un univers sonor i melòdic propi i absolutament original, que propulsa aquesta història de venjança servida com un plat molt fred.

Un impulso colectivo. Llargmetratges

Carlos Losilla, director d’Un impulso colectivo, afirma a la presentació de la secció que “El combat polític té lloc aquí de moltes maneres: renovant formats, reinventant ficcions, demolint estereotips. Lluny d’estabilitzar-se, Un impulso Colectivo explica aquest any tots aquests sismes i mutacions i per això es declara en obert desequilibri, caòtic i feliç. En transició. Un altre cop i com sempre, el viatge és imprevisible”.

En aquest viatge imprevisible ha programat deu pel·lícules, de les quals tres són d’autoria femenina en solitari i dues de directores en col·laboració amb  directors. Són cinc films que demostren la varietat d’apostes i de formes de fer cinema, on les dones estan participant amb gran força i imaginació.

La més coneguda de les cineastes presents ha estat Virginia García del Pino, que amb La estafa del amor ens presenta un film radical en la seva manera de plantejar-se, ple d’humor i de crítica sobre l’engany de l’amor romàntic en totes les variants. Davant la impossibilitat de fer una ficció o un documental sobre el personatge d’Albert Cavallé, un conegut estafador de l’amor, Virginia no sols no renuncia a la idea, sinó que la transforma en una posada en escena gairebé teatral, on el guió es va llegint, amb la complicitat de personalitats com Lucía Lijtmaer o José Maria Esquirol, davant d’una audiència que acaba sent un personatge més d’una narració en què el públic que mira el film és, alhora, contínuament interpel·lat. La estafa del amor és un exercici de representació alhora que una lliçó de com transformar una mancança en una virtut.

Macu Machín arribava directament del Fòrum de Berlín amb La hojarasca, el seu primer llarg després de diversos curtmetratges. Rodada a l’illa de La Palma, La hojarasca és la història de tres dones de la seva pròpia família, la seva mare i les seves tietes, tres germanes que es reuneixen per decidir sobre l’herència d’una casa en un paisatge de boires presidit pel rugit i el foc del volcà a la llunyania. Machín fa un retrat sense fissures de les arrugues i esquerdes tant físiques com emocionals d’aquestes tres germanes que gairebé no parlen, però sí que escolten els sons del bosc i d’una naturalesa aparentment hostil, però en realitat acollidora. Un exemple magnífic d’aquest nou cinema rural fantàstic i alhora molt aferrat a la terra que la canària sap omplir de poesia.

Completament diferent és On the Go, una road-movie andalusa signada per María Gisèle Royo i Julia de Castro, que assumeix el paper protagonista d’aquest film, homenatge gens ocult a les Corridas de alegria, títol de culte que Gonzalo García Pelayo va rodar el 1982. Barreja de thriller i sex comedy, On the Go no té cap objecció a trencar totes les regles establertes, en una celebració queer que posa al centre el tema de la fertilitat femenina, autèntic macguffin d’un film extravagant i mordaç. Gamberro, feliç, arriscat, On the Go juga a molts nivells, el del conte de la sirena que vol tornar al mar, el de l’amor perdut, el de la necessitat de tenir un fill, el de la llibertat de contar.

Tríptico és potser el més col·lectiu dels impulsos col·lectius proposats aquest any. Un film signat per tres directors Daniel Grandes, Albert Olivé i María Martín-Maestro, cares visibles d’un projecte en què estan involucrats sis alumnes de la UPF que fan amb aquest film el seu treball de fi de grau. El tríptic del títol són tres quadres, dos acabats i un de blanc, que presideixen una de les estances buides d’una casa d’alts sostres. Una casa que l’Anna acaba d’heretar i on s’instal·la amb la seva parella Lucas. Dos personatges tancats amb un objectiu: filmar una pel·lícula on són i no són ells mateixos. Misteri, terror, comèdia, al voltant d’aquests tres quadres que a poc a poc van transformant les vides i la relació. Una aposta d’un cinema diferent, una aposta de futur.

La cinquena pel·lícula de l’impuls col·lectiu és potser la més complexa de totes, la més arriscada. Night Work sembla un documental dirigit per Christian Bagnat i Elvira Sánchez Poxon. Però és un documental o és una ficció? O és totes dues coses? Filmat en una amagada comunitat guaraní a l’altiplà paraguaià, el film barreja llenguatges i formes, relats i imatges en una realitat Que mai no sabem si és veritable o imaginada. És sens dubte l’aposta més difícil de seguir, però potser per això és una de les més estimulants.

Un impulso colectivo. Curtmetratges

El curtmetratge guanyador de la secció Un impulso colectivo va ser el molt polític, i absolutament fascinant, Contadores, d’Irati Gorostidi, que ja havia estat seleccionat en la Setmana de la Crítica del passat Festival de Cannes. Gorostidi proposa una meticulosa reconstrucció històrica que ens permet situar-nos, cara a cara, davant un fet verídic de la història de la lluita obrera del País Basc situat en l’etapa de la transició a la democràcia. Gorostidi i el seu director de fotografia, el també cineasta Ion de Sosa, recreen en 16 mm i amb una porosa textura analògica, les discussions dels treballadors i treballadores d’una fàbrica d’Euskadi, en 1978, sobre un conveni col·lectiu que els sindicats estaven negociant amb la patronal. A mig camí entre el documental i la ficció, Contadores revisa, de manera crítica, la deriva i els conflictes interns del moviment obrer al País Basc en un moment clau, en el qual semblava que tot era possible, a la vegada que llança una mirada implacable al nostre present. 

En la mateixa sessió on es va poder veure Contadores, les joves cineastes Isa Luengo, Sofia Esteve i Marina Freixa Roca presentaven el curtmetratge documental Els buits, guanyador del premi del públic al D’A i de la Biznaga de Plata a millor curtmetratge documental en el Festival de Màlaga d’enguany. Els buits parteix d’aquests forats presents al discurs oficial, per definició sempre incomplet. Marina Freixa Roca es col·loca davant la seva mare —en un dispositiu que recorda al dels germans Panero enfront de la seva progenitora, Felicidad Blanc, en El desencanto— per intentar desentranyar, a partir de les seves paraules, allò que mai li van contar sobre la història de la seva família. La protagonista de Els buits és, doncs, Mariona Roca Tort (mare de Marina), adolescent “problemàtica” i jove opositora a la dictadura franquista ingressada als 17 anys pels seus pares en un dels correccionals del Patronat de Protecció de la Dona, dedicat a regenerar “dones caigudes” durant el franquisme. Mariona i Marina, mare i filla, s’asseuen una enfront de l’altra per restaurar, a través de les paraules i el diàleg, una memòria personal i col·lectiva que havia estat esborrada.

En Postal (O, desde la distancia eres un espejismo), la directora Carolina Astudillo (El gran vuelo, Ainhoa: Yo no soy esa) torna a utilitzar imatges d’arxiu per construir, a partir d’elles, un discurs sobre els diferents significats que poden tenir les imatges d’oci vacacional depenent del context en què s’emmarquen. Astudillo combina imatges dels seus propis films amb una pel·lícula documental d’un cineasta xilè que va filmar uns nens, fills de famílies obreres, que van gaudir d’un programa d’estiueig impulsat pel govern de Salvador Allèn, pocs anys abans del cop d’estat de Pinochet. La veu en off d’Astudillo, de to poètic, connecta aquestes imatges diferents d’oci estival amb imatges de la seva pròpia infància per dur a terme un evocador assaig que ressona en múltiples direccions.

Dos curtmetratges de la secció Un impulso colectivo aborden, de manera diferent, les connexions i interferències entre els éssers humans i els animals. Vinguin les feres és un atmosfèric film col·lectiu (està dirigit per Manuela Matassini i el Col·lectiu Les Daines) que flirteja amb el gènere i en què la seva protagonista, una jove a la qual se li espatlla el cotxe, ha de passar la nit en un masia habitada per una anciana, que li anuncia un imminent eclipsi. El que succeeix a continuació evoca el sentit de meravella del cinema de gènere i sembla prendre com a referència la sensualitat de l’univers natural de Apichatpong Weerasethakul. Per la seva banda, la cineasta Itziar Leemans aborda els conflictes de classe en Ximinoa (“el mico”, en euskera), on una jove d’un entorn econòmic desfavorit aconsegueix un treball com a mainadera d’una família francesa adinerada en una zona luxosa de la costa basca. Amb un estil naturalista, encara que molt rigorós a nivell formal, Ximinoa proposa a una protagonista que utilitza conscientment una gestualitat animal, no civilitzada, per intentar trencar i qüestionar el rígid entorn social en el qual es mou.

Per acabar, Gala Hernández López, cineasta habitual del festival, segueix en la senda assagística i reflexiva del seu anterior i excel·lent curtmetratge, La mecánica de los fluidos, guanyador del Cèsar. En for here i am sitting in a tin can far above the world, Hernández López torna a utilitzar materials de tota mena —vídeos de Youtube o procedents de xarxes socials, vídeos domèstics, imatges generades per ordinador— per, combinant-les i manipulant-les, dur a terme una complexa reflexió sobre les diverses idees sobre el futur, des de visions més optimistes a més apocalíptiques. El curtmetratge utilitza la pantalla partida per posar en joc i relacionar diversos personatges i discursos, fent dialogar una veu en off que sembla pertànyer a la pròpia cineasta —encara que és d’una actriu— amb la del desaparegut Hal Finney, criptògraf i seguidor de l’Extropianisme, i amb declaracions de diversos especuladors de criptomonedes.

Simfonies de ciutat

Fa tres anys ja que el D’A és l’espai escollit per presentar el programa Simfonies de ciutat, un projecte col·lectiu impulsat des del CCCB en col·laboració amb Dones Visuals, que vol anar deixant memòria d’una mirada femenina sobre la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Itineraris emocionals i geogràfics que, a poc a poc, i a través de les diferents edicions, van creant un arxiu visual testimonial de la ciutat al segle XXI.

En aquesta edició s’han reunit cinc peces molt diferents:

L’entusiasta i vitalista Un, dos… de Verònica Font que posa literalment a ballar places, carrers, parcs, jardins, escoles i edificis en un recorregut musical ple de ritmes que deixen constància de la varietat de cultures i de gent que conviu a Barcelona .

La memòria col·lectiva necessària d’un paisatge urbà que desapareix a Memòria zero, d’Isabel Requena, un film evocador d’una plaça al Carmel, condemnada des del seu origen. Una plaça sorgida provisionalment després de l’esfondrament produït l’any 2005 per les obres de construcció del metro, on han jugat diverses generacions d’infants malgrat no ser del tot maca i mancar-li urbanització,  i que ara Isabel Requena documenta en els seus últims sis mesos abans de deixar pas a la construcció d’edificis d’habitatges. Més que un documental és un document, més que una memòria espacial és una memòria humana. Aquest curtmetratge s’hauria d’ensenyar a les escoles, almenys a les del barri del Carmel.

El record més previsible d’Una ciudad dentro de una ciudad, de Raquel Marqués i María Romero García. La ciutat dins de la ciutat són Els Encants de les Glòries abans de traslladar-se al nou edifici on són actualment.

La pastoral vida que retrata El bon auguri d’Alba Bresolí segueix la vida d’un dels darrers pastors de Collserola que amb les ovelles es mou per la muntanya al peu de Tibidabo. El contrast entre la plàcida i atemporal vida del pastor i la ciutat que s’obre a l’altra vessant de la muntanya, produeix una sensació de viatge en el temps sense moure’ns d’un entorn conegut.

L’oportú i necessari record de Cada gesto, de Valentina Alvarado Matos, es fixa a les mans de les dones que treballen manualment: teixidores, ceramistes, joieres. Són les aquestes mans les que conserven la memòria d’oficis condemnats a desaparèixer.