Americana 2024 — De dones indestructibles

Del 5 al 10 de març va tenir lloc l’Americana, que divideix la seva programació en tres grans blocs: la secció NEXT, on vam descobrir primeres o segones obres d’autoria menys coneguda, la TOPS, amb pel·lícules de cineastes amb trajectòries consolidades dins el panorama indie, i la DOCS, dedicada a la no-ficció. El festival s’ha celebrat majoritàriament entre els Cinemes Girona i l’Espai Texas, tot i que també hi ha hagut sessions a altres sales de la ciutat com el Phenomena, el Zumzeig o la Filmoteca de Catalunya.

La mirada femenina treia subtilment el cap entre un bon grapat de produccions dirigides per homes: de les 55 propostes, només 11 eren realitzades per dones. Davant d’aquesta flagrant diferència, que ens torna a recordar que la paritat en la programació de festivals encara és una fita pendent, un reguitzell de protagonistes femenines han inundat moltes de les obres presents. Són els casos de, entre d’altres, The Beast (Bertrand Bonello), distòpia que barreja temps passats amb el present, amb la qual Léa Seydoux guanyava el premi a millor actriu a la SEMINCI, Fremont (Babak Jalali), nominada als BIFA a millor pel·lícula internacional, o el curtmetratge Endless Sea (Sam Shainberg), que s’ha emportat un dels premis del públic d’aquesta edició.

Secció Tops: Resiliències

La quarta col·laboració entre la directora de Wendy y Lucy (2008) i la seva intèrpret principal corrobora la química existent entre aquestes dues excepcionals artistes. A Showing Up, Michelle Williams és Lizzy, una escultora que prepara la seva pròxima exposició, però a qui les circumstàncies no paren d’entrebancar el seu procés creatiu. Si bé està massa preocupada pel benestar dels homes de la seva família i ocupa el rol de cures que la societat patriarcal ens ha imposat a filles, mares i germanes, alhora s’allunya de la figura de jove simpàtica i complaent que el mateix sistema espera de nosaltres. La Lizzy mai està de bon humor, i el fet que la gent que l’envolta professi la seva felicitat l’enerva profundament. La situació tampoc no acompanya: a l’estrès de la inauguració imminent, se li sumen un seguit de fets que la trastoquen, com la relació de competitivitat que sorgeix amb la seva veïna Jo (Hong Chau). L’última pel·lícula de Kelly Reichardt creix substancialment en la seva manera de mostrar com la crisi personal afecta l’artista, posant el focus en els detalls i apostant per la depuració estètica que caracteritza la filmografia de la cineasta. 

La cantant i actriu Teyana Taylor esdevé el centre absolut del primer llargmetratge d’A.V. Rockwell, un melodrama de supervivència on Inez, una mare jove que acaba de sortir de la presó, lluita contra les precarietats de la incertesa laboral i la falta absoluta de recursos amb l’objectiu que el seu fill tingui les oportunitats que ella mai no va conèixer. A Thousand and One és el retrat visceral d’una relació maternofilial que evoluciona al llarg dels anys, on veiem com Terry es va fent gran en una Nova York en moviment constant. La determinació de la protagonista es converteix en el motor d’un film que, si bé no és innovador en la seva voluntat de mostrar la realitat de barris marginals com Harlem, afectats per la violència i la gentrificació, compta amb la portentosa fotografia d’Eric Yue (I Saw the TV Glow de Jane Schoenbrun), que ens apropa als carrers perifèrics de la ciutat des d’un realisme cru i honest.

Secció Next: Inestabilitats

Ally Pankiw, creadora de la sèrie Feel Good (2020), presentava I Used to Be Funny amb una Rachel Sennott que servia com a crida per a un públic que la recorda de pel·lícules com Bodies, bodies, bodies (Halina Reijn), present en l’Americana de l’any passat, o Shiva Baby (Emma Seligman). Sennot interpreta Sam, una jove comediant que pateix estrès posttraumàtic després d’una vivència dolorosa. El film es focalitza en la importància que tenen les cures per algú que sent que la seva salut mental és un problema per al seu entorn. La intèrpret, que fins ara ha demostrat un gran carisma davant la càmera, caracteritza a la perfecció la sinergia entre humor i drama sobre la qual es construeix aquesta òpera prima. La representació de la fragilitat, sostinguda en el buit existencial, l’avorriment i la dilació del temps, es contraposa a les escenes més dinàmiques on veiem la Sam del passat, a través de l’ús recurrent del flashback per a explicar què va ser el que la va portar a la situació d’apatia actual. Tot i un final potser massa edulcorat, I Used to Be Funny se’n surt dignament en aquesta peripècia de collar resolutivament la foscor de la desgràcia personal amb l’equilibri d’una vis còmica indispensable.

Daisy Ridley, la Rey de la saga d’Star Wars, protagonitza una dramedy contemporània del tot allunyada de l’univers de George Lucas. Sometimes I Think about Dying (Rachel Lambert), que va guanyar el premi del jurat jove, retrata les dificultats relacionals d’una jove que utilitza la imaginació per escapar del món terrenal. Pensaments intrusius envaeixen puntualment el seu cap, en contraposició a l’avorriment abismal que defineix la seva existència. Basada en l’obra de teatre Killers (Kevin Armento), defineix visualment la cara oposada a l’exaltació. La Fran, que treballa en una oficina, és incapaç de mostrar cap mena d’emoció, fins que un nou company de feina aconsegueix moure quelcom dins seu, cosa que la fa buscar estratègies per demostrar el seu interès. Un film senzill en aparença, però profund en el seu discurs i singular en la concepció del món interior de la protagonista.

Secció Docs: Celebració

La productora musical D. Smith debuta en el món cinematogràfic amb el documental Kokomo City, pel·lícula que dirigeix, escriu i també se’n encarrega de la fotografia. Un joc de formats on es barregen entrevistes, recreacions de les anècdotes que s’expliquen i l’ús de la pantalla partida. Daniella, Dominique, Liyah i Koko són quatre treballadores sexuals trans negres que es despullen davant la càmera amb l’objectiu de fer-nos partícips de la seva realitat: aventures agredolces que dinamiten l’estigma social i ens apropen, a través de testimonis en primera persona, a l’experiència de ser prostituta transgènere dins la comunitat afrodescendent dels Estats Units. Guanyadora del premi del públic de la secció Panorama del Festival de Berlín, aquesta potent producció també celebra el coratge d’aquestes dones, construint un relat visualment exquisit, filmat en blanc i negre, on elles ocupen el centre total de les mirades. El magnetisme que desprenen se suma a la total llibertat d’expressió, fet que acaba configurant una peça honesta, entretinguda i molt necessària, no només per les seves qualitats formals, sinó també pel pes d’un discurs profund narrat amb intel·ligència.