Pepa Flores — De Marisol a Pepa Flores. Un cos en transició
L'estrena del documental 'Marisol, llámame Pepa', dirigit per Blanca Torres, ens permet acostar-nos i analitzar la imatge, icònica i complexa, d'una de les estrelles femenines més populars del cinema espanyol dels seixanta i setanta: Marisol, nom artístic de la malaguenya Pepa Flores. Després de dues dècades d'intensa activitat professional i asfixiant escrutini mediàtic, Flores va decidir, el 1985, retirar-se de la vida pública, en un acte insòlit de dissidència femenina.
El documental Marisol, llámame Pepa, que s’estrena el 10 de maig després de passar pel Festival de Màlaga, s’inicia amb un conjunt molt variat de personatges de la cultura espanyola: Cristina Hoyos, Elvira Lindo, Nativel Preciado Fernando Méndez-Leite o Amaia, entre d’altres, que parlen del que va ser la major incògnita de l’edició número 34 dels premis Goya. Aquell 25 de gener de 2020, el dubte més gran per resoldre no era quina pel·lícula es faria amb el màxim guardó, sinó si Pepa Flores, a qui se li havia concedit el Goya d’Honor, apareixeria en persona a recollir el premi. És a dir, si, anys després de la seva desaparició pública, el cos de Flores es faria, a la fi, visible davant les càmeres televisives. El miracle de l’encarnació no va succeir; Pepa Flores, coneguda també com Marisol, el seu alter ego fílmic entre 1960 i 1984, va ser present de forma subrogada, a través de les seves tres filles, María, Tamara i Celia, que van recollir el premi en el seu nom.
La dissolució mediàtica de Flores, la seva persistent voluntat a fer desaparèixer el seu cos de l’escrutini públic, adquireix pes com a gest dissident si tenim en compte, seguint les tesis d’Aurora Morcillo Gómez al seu llibre En cuerpo y alma. Ser mujer en tiempos de Franco, que el franquisme i la ideologia nacionalcatòlica que el sustentava va fer, justament, del cos femení el seu camp de batalla moral i polític. Durant les primeres dècades del franquisme, la censura cinematogràfica va trossejar i disseccionar el cos de les dones, eliminant de la pantalla —en un fora de camp carregat de significat i de desitjos apuntats i incomplerts— escots, cames, cuixes o llavis entreoberts. Més tard, durant el tardofranquisme i la transició democràtica, el fenomen encunyat amb el nom de “destape” continuaria col·locant el cos femení com a “seu simbòlica de la tensió política i social en què hauria de veure’s immersa Espanya en els anys que van transcórrer entre la mort del dictador i la proclamació d’una nova constitució democràtica […]. L’Espanya democràtica es va veure simbòlicament personificada en el nu i vulnerable cos d’una dona”.