Delphine Lehericey — “Envellir és una manera de convertir-te en la millor versió de tu mateixa”

Després de fer dues pel·lícules centrades en l’adolescència, Puppylove el 2013 i El horizonte el 2019, la directora suïssa Delphine Lehericey s’interessa en la seva tercera pel·lícula, Nuestro último baile, pel tema de la pèrdua i el dol a través del personatge de Germain, un home de 75 anys que es queda vidu de manera inesperada. La manera com Germain intenta superar el dolor de la mort de la seva dona és complint el darrer desig d’ella: ballar en un espectacle de dansa contemporània dirigit per la coreògrafa La Ribot. Comèdia agredolça, romàntica i divertida, Nuestro último baile es va presentar al Festival de Locarno on va guanyar el premi del públic. Amb motiu de l’estrena de la pel·lícula, vam poder conversar a Barcelona amb la directora Delphine Lehericey i amb Maria José Ribot, La Ribot, Premi Nacional de Dansa, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts i primera espanyola a rebre el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia.

On neix la idea del personatge de Germain?

DL: Està inspirat en el meu avi. El meu avi mai no va fer dansa contemporània, això segur. Però el que em va inspirar sobretot és la necessitat de conservar el desig, fins i tot encara que siguis gran, seguir tenint curiositat. Ell em va donar la història d’una persona gran que descobreix com retrobar-se. De fet, em deia que envellir és una manera de convertir-te en la millor versió de tu mateix. Jo tinc molta por d’envellir i de morir, però el meu avi va decidir prendre’s l’envelliment amb molta tranquil·litat, gairebé felicitat. Desgraciadament va morir el novembre de l’any passat sense arribar a veure la pel·lícula. Va ser ell també qui em va inspirar la relació a través de les cartes. Quan la meva àvia va emmalaltir de covid, es van començar a enviar cartes durant l’aïllament. I quan es va curar, van decidir seguir amb les cartes i els missatges. Va ser ell qui em va fer pensar com conservar alguna cosa de l’altre quan ja no hi és.

La relació a través de les cartes és una cosa molt romàntica, del romanticisme del segle XIX,

DL: Jo no soc gaire romàntica, el meu avi tampoc no ho era, però és veritat que quan no ets romàntic és quan fas coses que ho són. No cal creure en el romanticisme, però cal ser-ho.

Per què Germain és un home i no una dona? La història hauria estat diferent si el que mor fos ell?

DL: No hi hauria pel·lícula. Ella segur que pot funcionar molt bé sola, fer el menjar, cuidar-se. Ja és curiosa, s’interessa per les activitats a l’exterior, per fer alguna cosa. Segurament ella es podria recolzar en totes les persones que troba a la companyia, té amics. Per tant, no es deixarà manipular ni controlar. Segurament els seus fills la deixarien tranquil·la. En canvi, sent un home és molt diferent. El meu fill té tretze anys i quan va veure la pel·lícula l’any passat, em va dir: ¿Per què no fa res? Els nens no entenen que abans els homes no feien res a una casa. No ho entenia, li semblava ciència-ficció. Per això és la neta la que l’ajuda i el comprèn. Jo crec que perquè dues generacions s’entenguin cal saltar-ne una al mig, crec que és més fàcil per als nets sentir-se a prop dels avis. Quan ets pare tens una responsabilitat molt gran, una pressió total, mentre que els avis i nets poden tenir una relació diferent. Els pares que s’han equivocat amb els fills, poden tenir algun èxit amb els nets. Els nens que pateixen amb pares pesats poden confiar en els seus avis.

És una història d’amor per sobre de qualsevol altra definició, és una història de dol i de superació d’aquest dol, però també és una història còmica, divertida. Com s’aconsegueix reunir aquestes tres coses?

DL: Aquest era el repte del guió. Escriure una comèdia sobre la mort, el dol, la pèrdua d’algú molt estimat no era senzill. Però alhora era necessari, perquè curiosament en el moment en què escrivia la pel·lícula jo havia perdut molt poca gent, hi havia molt poques persones mortes a prop meu. Havia llegit coses molt teòriques, un llibre preciós de Joan Didion, El año del pensamiento mágico, i em sentia molt inspirada per la literatura, més que no pas per pel·lícules sobre la mort. Però des que vaig acabar la pel·lícula, he perdut molta gent. Tinc la impressió com si m’hagués estat preparant per a això, encara que mai no et pots preparar i ara estic fent una mica de trampa dient que potser em volia preparar d’una manera o d’una altra al què havia d’arribar, perquè quan envellim, perdem éssers propers. Crec que el que jo volia és donar a la gent eines per a això, a mi m’agradaria molt fer una promesa a la persona que tinc al costat, als meus fills. Cal intentar ser feliços fins i tot quan tenim una gran pèrdua.