Delphine Lehericey — “Envellir és una manera de convertir-te en la millor versió de tu mateixa”

Després de fer dues pel·lícules centrades en l’adolescència, Puppylove el 2013 i El horizonte el 2019, la directora suïssa Delphine Lehericey s’interessa en la seva tercera pel·lícula, Nuestro último baile, pel tema de la pèrdua i el dol a través del personatge de Germain, un home de 75 anys que es queda vidu de manera inesperada. La manera com Germain intenta superar el dolor de la mort de la seva dona és complint el darrer desig d’ella: ballar en un espectacle de dansa contemporània dirigit per la coreògrafa La Ribot. Comèdia agredolça, romàntica i divertida, Nuestro último baile es va presentar al Festival de Locarno on va guanyar el premi del públic. Amb motiu de l’estrena de la pel·lícula, vam poder conversar a Barcelona amb la directora Delphine Lehericey i amb Maria José Ribot, La Ribot, Premi Nacional de Dansa, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts i primera espanyola a rebre el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia.

On neix la idea del personatge de Germain?

DL: Està inspirat en el meu avi. El meu avi mai no va fer dansa contemporània, això segur. Però el que em va inspirar sobretot és la necessitat de conservar el desig, fins i tot encara que siguis gran, seguir tenint curiositat. Ell em va donar la història d’una persona gran que descobreix com retrobar-se. De fet, em deia que envellir és una manera de convertir-te en la millor versió de tu mateix. Jo tinc molta por d’envellir i de morir, però el meu avi va decidir prendre’s l’envelliment amb molta tranquil·litat, gairebé felicitat. Desgraciadament va morir el novembre de l’any passat sense arribar a veure la pel·lícula. Va ser ell també qui em va inspirar la relació a través de les cartes. Quan la meva àvia va emmalaltir de covid, es van començar a enviar cartes durant l’aïllament. I quan es va curar, van decidir seguir amb les cartes i els missatges. Va ser ell qui em va fer pensar com conservar alguna cosa de l’altre quan ja no hi és.

La relació a través de les cartes és una cosa molt romàntica, del romanticisme del segle XIX,

DL: Jo no soc gaire romàntica, el meu avi tampoc no ho era, però és veritat que quan no ets romàntic és quan fas coses que ho són. No cal creure en el romanticisme, però cal ser-ho.

Per què Germain és un home i no una dona? La història hauria estat diferent si el que mor fos ell?

DL: No hi hauria pel·lícula. Ella segur que pot funcionar molt bé sola, fer el menjar, cuidar-se. Ja és curiosa, s’interessa per les activitats a l’exterior, per fer alguna cosa. Segurament ella es podria recolzar en totes les persones que troba a la companyia, té amics. Per tant, no es deixarà manipular ni controlar. Segurament els seus fills la deixarien tranquil·la. En canvi, sent un home és molt diferent. El meu fill té tretze anys i quan va veure la pel·lícula l’any passat, em va dir: ¿Per què no fa res? Els nens no entenen que abans els homes no feien res a una casa. No ho entenia, li semblava ciència-ficció. Per això és la neta la que l’ajuda i el comprèn. Jo crec que perquè dues generacions s’entenguin cal saltar-ne una al mig, crec que és més fàcil per als nets sentir-se a prop dels avis. Quan ets pare tens una responsabilitat molt gran, una pressió total, mentre que els avis i nets poden tenir una relació diferent. Els pares que s’han equivocat amb els fills, poden tenir algun èxit amb els nets. Els nens que pateixen amb pares pesats poden confiar en els seus avis.

És una història d’amor per sobre de qualsevol altra definició, és una història de dol i de superació d’aquest dol, però també és una història còmica, divertida. Com s’aconsegueix reunir aquestes tres coses?

DL: Aquest era el repte del guió. Escriure una comèdia sobre la mort, el dol, la pèrdua d’algú molt estimat no era senzill. Però alhora era necessari, perquè curiosament en el moment en què escrivia la pel·lícula jo havia perdut molt poca gent, hi havia molt poques persones mortes a prop meu. Havia llegit coses molt teòriques, un llibre preciós de Joan Didion, El año del pensamiento mágico, i em sentia molt inspirada per la literatura, més que no pas per pel·lícules sobre la mort. Però des que vaig acabar la pel·lícula, he perdut molta gent. Tinc la impressió com si m’hagués estat preparant per a això, encara que mai no et pots preparar i ara estic fent una mica de trampa dient que potser em volia preparar d’una manera o d’una altra al què havia d’arribar, perquè quan envellim, perdem éssers propers. Crec que el que jo volia és donar a la gent eines per a això, a mi m’agradaria molt fer una promesa a la persona que tinc al costat, als meus fills. Cal intentar ser feliços fins i tot quan tenim una gran pèrdua.

Germain troba a la dansa una unió molt forta amb la seva dona Liz, és un fil que l’uneix a ella.

DL: El moviment és allò que l’uneix. Quan escrivia jo volia que es posés en moviment. Moltes vegades se’ns oblida el cos i pensem que quan envellim el cos està en contra de nosaltres. No estimem el cos, no ens agrada, és difícil estimar-lo perquè comença a no funcionar. No et mires al mirall quan passes per davant, perquè prefereixes no veure’t. La societat és així. Podríem viure en una societat que ens permetés entendre que la bellesa ve de ser capaços d’acceptar el pas del temps. Però ens enfrontem completament a això, i no ens suportem. Em vaig adonar que en un espai on hi ha ballarins amateurs és genial mirar i trobar aquells cossos que no són perfectes, oblidar que ja no som joves. Tot a la dansa contemporània ve d’oblidar qui ets.

Quin és el paper de Marcel Proust a la història? Apareix al principi en el somni però és constant durant tot el film.

DL: Mai he llegit sencer A la recerca del temps perdut, és massa llarg, però Proust hi és per culpa de la literatura i per culpa de la idea del temps. Tinc la impressió que alguna cosa s’accelera en el temps a mesura que el temps passa, i alhora tenim més temps. Per això li havia de donar un projecte, en Germain havia de tenir un projecte i vaig decidir que llegís. A més, Proust era una referència molt fàcil perquè molta gent el coneix i el pot identificar. Tothom sap alguna cosa de la magdalena de Proust, era fàcil utilitzar-lo. Però també hi ha una cosa curiosa, per a mi, Proust és un escriptor vell quan en realitat era molt jove. Però té una manera d’estar al món molt antiga. Germain és una mica així.

L’espectacle de dansa és fonamental a la història.

DL: M’agraden els espectacles en viu, vaig arribar molt tard al cinema, mai no he estudiat cinema. Sempre m’he mogut al voltant del teatre, la dansa, m’agrada veure les coses en el moment en què es fan. El cinema és feixuc, és l’espera, és un equip. Tinc la impressió que hi ha coses molt pesades en la creació, mentre que als espectacles en viu hi ha una immediatesa, es busca allò viu.

M’agrada molt el paper que juguen els gats, són els únics que el respecten sense angoixar-lo.

DL: Hi havia sis gats al set, perquè teníem dobles dels tres gats. Jo adoro els gats, em sembla que són els millors animals per sentir-te sol, però mai estar sol. És un animal molt independent, farà el que li vingui de gust i al mateix temps hi és. Són éssers molt savis. No podia posar un gos perquè són massa dependents, però un gat que porta amics a casa té alguna cosa de l’autonomia que Germain va adquirint, tots dos són autònoms. És divertit veure els tres gats amb ell.

Com va sorgir la idea de treballar amb La Ribot?

La Ribot: Coneixia el productor de la pel·lícula perquè també va ser el meu productor a Lausanne, en un teatre que es diu Arsenic, l’any 2000. Quan Delphine va començar a escriure el guió, Thierry Spicher li va parlar de mi, probablement perquè va veure que era bo que em conegués.

DL: Va ser fantàstic la trobada perquè Maria té una cosa única, viva, lluminosa, directa. És un regal per a un director perquè no la pots reemplaçar. Jo no em vaig proposar treballar amb La Ribot. La meva primera intenció era que li ensenyés la coreografia a una actriu coneguda, però així que la vaig veure, em vaig adonar que havia de ser ella, que no podia renunciar-hi. Ningú no pot fer el que fa, parlar com parla. Vaig preferir oblidar la meva primera idea i deixar-la venir al projecte tal com és, que és el que va fer.

LR: És cert que em va deixar fer el que volia, però el guió estava molt ben escrit, era molt divertit i en realitat ho vaig seguir completament. Jo em sentia una intèrpret del guió.

Germaine s’allibera amb la dansa, però què veu La Ribot per decidir ocupar-se d’ell?

LR: Té a veure amb el desig, això ja era al guió. Tot el meu esforç va ser veure com aconseguir que a través del cos de Françóis Berléand, l’actor, arribéssim a ser simplement Germain i La Ribot. El quid de tot el guió és aquest. Ella veu el desig i ha de donar vida a totes les coses que ell ha perdut amb la dona a través del cos, la dansa. Això era el més difícil. Havíem de trobar un truc per aconseguir-ho. Vaig parlar molt amb la Delphine, perquè calia donar-li forma. És fàcil dir-ho, però després, com ho fas? Vam trobar el camí per arribar-hi per mitjà d’una dansa on no es toquen mai. Així vaig poder aconseguir que François sentís físicament aquest desig, aquest moviment. Ell acaba sent el centre de l’espectacle, això era al guió, però calia aconseguir que això es produís.

DL: No es podia escriure ni dir, calia fer-ho i això era el més complicat. La Ribot havia d’interpretar que havia vist alguna cosa en Germain, però abans ho havia de veure en François. Jo no li podia dir què és el que havia vist, només ella ho podia saber. Hi ha alguna cosa al cor de la història que se’ns escapa. M’agrada molt que no es pugui explicar del tot i m’agrada que la gent que veu la pel·lícula entengui que és la dansa contemporània i comprengui que no es pot explicar, que és quelcom que ens traspassa. És com la mort. El dol, creiem que podem entendre’l però és impossible preparar-se per al dol, és una cosa que cal travessar. No es pot evitar.

LR: Com l’amor, el desig, la vellesa, l’adolescència, l’art, la dansa, cal travessar-ho tot per sentir-ho, experimentar-ho, i en la dansa específicament aquest travessar es fa d’una manera formal. Donem forma a alguna cosa. Tot el repte del film era aquest, era el més difícil per a mi, com arribar a trobar això amb François que no és ballarí. Era molt difícil, per això sembla que estigui boig, ridícul, però ella veu alguna cosa i vol que els altres ho vegin també, que els espectadors, la càmera, ho creguin amb ella. Ha de ser molt sincer. Per mi hi ha dos moments molt importants a la pel·lícula. Un és el moment en què es pensa que jo he vist alguna cosa en ell. L’altre és quan Germain ve al teatre i ens diu que vol substituir la dona. Per mi són els dos moments més emocionants, els més difícils. Dir-li a Germain que sí, que era acceptat, és una escena molt bonica que em va afectar molt. I el moment en què m’he d’acostar a ell i tocar-lo, això va ser molt difícil. Fins a aquell moment era ridícul, però llavors canvia l’ambient, canvia tot. Era un moment que havia de passar per la càmera i pel meu cos.

Va ser difícil per als altres ballarins adaptar-se al cinema i a un no ballarí?

LR: Va ser molt fàcil perquè tots tenien una predisposició a fer-ho, tots volien estar en aquest projecte, amb aquestes dificultats. François, i els ballarins i els actors, tots ens vam entendre molt bé. Sí hi va haver coses complicades respecte al cinema perquè el timing és molt diferent. La dansa és molt més lenta en relació al cinema que va molt més ràpid a fer les coses. Als ballarins ens costa entrar-hi, però mantenim el ritme molt més temps. El temps de fer en un i altre és molt diferent, Delphine em deia: “Redueix, redueix”, i això em costava molt. Per fer una escena veritable necessitava uns cinc minuts, ella em deia: “No, cal fer-ho en un minut”. El temps era molt diferent.

DL: Els actors que no eren ballarins tenen una personalitat molt diferent, estan acostumats a repetir, però els costava entendre que de vegades no es troben les coses a la primera. Estan acostumats a “Acció”, “Tallem”, i desconnecten. Els ballarins mai desconnecten. Això va ser una mica violent per al conjunt de la companyia de La Ribot perquè ells són allà presents tot el temps. 

Com vas escollir els colors de la casa i del teatre?

DL: Vam tenir moltes discussions amb el meu decorador per trobar els colors de la casa, tot era una mica rosa, morat, són colors pastel molt atrevits. I al teatre ens inspirem pels colors dels espectacles de La Ribot. Al teatre els colors són al vestuari, a la casa, Germaine viu en un ambient més convencional i clàssic. Jo volia que hi hagués un contrast important, perquè aquesta casa està decorada per la Liz d’una manera lluminosa i alegre. Pel que fa a la manera de filmar, al teatre érem molt lliures per atrapar els moments com si fos un documental. Hi va haver molta improvisació. A la casa, en canvi, havíem d’arribar a aconseguir el clima adequat per a una comèdia familiar. Era una mica restrictiu. M’he adonat que vull ser més lliure. Em vaig divertir molt més quan rodàvem al teatre.

Què recordes del Festival de Sant Sebastià on vas estrenar les dues primeres pel·lícules?

DL: És un festival que ha crescut molt, és molt bo i és un d’aquells festivals on hi ha pel·lícules especials i pel·lícules molt populars. Això és el que més m’agrada, perquè és el que jo vull fer, fer cinema per al públic, però que alhora sigui d’autor. Sant Sebastià i Locarno tenen això, són menys intel·lectuals. Crec que aquests germans petits dels festivals grans són els millors perquè tenen un públic genial. Vaig presentar dues pel·lícules a Sant Sebastià i el públic recordava l’anterior, això és magnífic.