FILMS

Crítica — El deshielo: Ferides que no cicatritzen

La impactant òpera prima de Veerle Baetens aborda els traumes de l'adolescència que acaben llastrant la vida adulta.

Marla Jacarilla

El deshielo (Het Smelt)

Any 2023

País Bèlgica

Direcció Verlee Baetens

Guió Verlee Baetens, Maarten Loix (Llibre: Lize Spit)

Producció Savage Film, PRPL, Versus Production

Repartiment Charlotte De Bruyne, Rosa Marchant, Sebastien Dewaele, Spencer Bogaert, Naomi Velissariou, Femke Heijens, Amber Metdepenningen, Femke Van der Steen

Fotografia Frederic Van Zandycke

Muntatge Thomas Pooters

Música Bjorn Eriksson

Distribució Vercine

Duració 111 min

Data d'estrena 9 de febrer de 2024

Sinopsi

Tretze anys després d'una mala experiència, Eva, una jove de 26 anys, torna al poble on va néixer amb un bloc de gel a la part de darrere del cotxe i la intenció d'enfrontar-se al seu passat obscur.

El deshielo (Het Smelt)

Any 2023

País Bèlgica

Direcció Verlee Baetens

Guió Verlee Baetens, Maarten Loix (Llibre: Lize Spit)

Producció Savage Film, PRPL, Versus Production

Repartiment Charlotte De Bruyne, Rosa Marchant, Sebastien Dewaele, Spencer Bogaert, Naomi Velissariou, Femke Heijens, Amber Metdepenningen, Femke Van der Steen

Fotografia Frederic Van Zandycke

Muntatge Thomas Pooters

Música Bjorn Eriksson

Distribució Vercine

Duració 111 min

Data d'estrena 9 de febrer de 2024

Sinopsi

Tretze anys després d'una mala experiència, Eva, una jove de 26 anys, torna al poble on va néixer amb un bloc de gel a la part de darrere del cotxe i la intenció d'enfrontar-se al seu passat obscur.

Fa una mica més d’una dècada que Veerle Baetens es va donar a conèixer al nostre país pel seu paper d’Elise en Alabama Monroe (Felix Van Groeningen, 2012). Ara debuta darrere de la càmera amb El deshielo, un drama punyent sobre el pes del passat i la violència estructural cap a les dones. 

Hi ha persones amb infàncies idíl·liques. Persones que, quan algú els pregunta, recorden la seva infantesa amb càlides paraules, amb un somriure al rostre. Altres, en canvi, busquen la manera d’oblidar-la sigui com sigui, d’oblidar els traumes, els abusos, les inseguretats i la violència. Eva és sense dubte una d’aquestes persones. Una dona introspectiva el passat de la qual coneixerem mitjançant una sèrie de flashbacks, inicialment idíl·lics, que acabaran donant-nos a conèixer l’origen del trauma. Flashbacks que ens mostren una Eva que inaugura la seva adolescència amb un estiu qualsevol junt a Tim i Laurens, els seus suposats millors amics. O, al menys, això és el que ella vol pensar, que Tim i Laurens són els seus millors amics i que per això es diuen “els tres mosqueters”. Perquè l’Eva adolescent, al cap i a la fi, no vol res més que una mica d’amor i amistat, que els seus pares no discuteixin cada dos per tres, que la seva mare l’abraci a la nit, que deixi d’emborratxar-se, que Tim li faci una mica més de cas, que la respecti, que la miri d’una altra manera. Eva és una d’aquestes adolescents un poc insegures que, amb l’únic fi d’agradar als altres, és fins i tot capaç de trair-se a si mateixa fent coses que en realitat no li agrada fer. Com participar en els jocs, aparentment innocents, a què els adolescents juguen quan els adults no hi són. Jocs que deixen entreveure una violència estructural inherent a la nostra societat, que evidencien les estructures de poder i dominació dels homes sobre les dones. Jocs que ens parlen sobre la pèrdua de la innocència mitjançant ampolles d’alcohol, de veritats i reptes, de necessitat imperant d’integració en un col·lectiu.

La jove actriu Rosa Marchant va guanyar el premi especial del jurat en el Festival de Sundance per la interpretació d’Eva, una adolescent víctima d’abusos a qui el món, y sobretot aquells a qui més estima, li giraran l’esquena. Una interpretació impregnada de vulnerabilitat i plena de petits matisos que en absolut desentona amb la de Charlotte De Bruyne en el paper de l’Eva adulta; dona misteriosa i introspectiva que, en un moment de la pel·lícula, viatjarà amb un gran bloc de gel que té una funció que desconeixem. 

“LA JOVE ACTRIU ROSA MARCHANT VA GUANYAR EL PREMI ESPECIAL DEL JURAT EN EL FESTIVAL DE SUNDANCE PER LA INTERPRETACIÓ D’EVA, UNA ADOLESCENT VÍCTIMA D’ABUSOS A QUI EL MÓN, Y SOBRETOT AQUELLS A QUI MÉS ESTIMA, LI GIRARAN L’ESQUENA.”

Tradicionalment, s’associava la paraula “desgel” amb la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera, amb el moment en què els arbres començaven a omplir-se de fulles i tot començava a tenyir-se de verd. En definitiva, amb el sorgiment de la vida després d’un període de letargia i hibernació. Actualment, en canvi, aquesta paraula té una interpretació molt més ambigua. Ens remet, inclús sense voler-ho, a l’escalfament global, al forat de la capa d’ozó, als casquets polars fonent-se. El desgel a què fa referència el títol del film podria haver estat l’entrada de la protagonista en l’adolescència, una transformació que implica una major consciència del món, un apropament progressiu a l’edat adulta. Encara que, d’altra banda, també podria fer referència a una pèrdua irreparable, la de la innocència, la de la confiança, no només en els seus suposats amics, sinó també en els adults del seu voltant. 

L’any 1997, l’artista mexicà Francis Alÿs va passejar pels carrers de Ciutat de Mèxic arrossegant durant nou hores un enorme bloc de gel que, a causa de la fricció amb el terra, va acabar fonent-se inevitablement. La performance es titulava A veces el hacer algo no lleva a nada, i amb aquest gest tan aparentment irrellevant, Alÿs proposava una reflexió sobre tots els actes que comporten grans esforços, però que tenen uns resultats que acaben sent imperceptibles. Vint-i-set anys després, la protagonista d’El deshielo surt de casa amb un gran bloc de gel similar al d’Alÿs, però amb una finalitat ben distinta: la de demostrar que hi ha ocasions en què només els actes radicals –les confessions, els crits, les denúncies o les morts– poden aconseguir que obrim els ulls i siguem conscients de la realitat. 

CRÍTICA Verlee Baetens

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FILMS

Crítica

"A pulmón: Capbussar-se al mar amb les directores basques"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía bussegen a l'esplèndida realitat de les directores basques del segle XXI en un documental que és alhora una recerca i un descobriment.

FILMS

Crítica

"Club Zero: Alimentació inconscient"

En Club Zero, l'actriu Mia Wasikowska encarna una professora de nutrició amb un perillós pla per al seu alumnat.

FILMS

Crítica

"Tratamos demasiado bien a las mujeres: Carmen Machi, Àngel exterminador amb vestit de núvia"

La dissenyadora de vestuari Clara Bilbao debuta en la direcció amb una arriscada proposta que compta amb un repartiment estel·lar en què destaca Carmen Machi en un paper sorprenent. Tot...

FILMS

Crítica

"Nuestro último baile: Superar el dol ballant"

La directora suïssa Delphine Lehericey combina amb total naturalitat, els llenguatges del cinema i la dansa contemporània.

FILMS

Crítica

"Hotel Royal: L’assetjament masclista com a pel·lícula propera al terror"

El segon llarg de ficció de Kitty Green després de The Assistant reincideix en la vessant tenebrosa de les dinàmiques quotidianes del masclisme a través, aquest cop, de les convencions...

ENTREVISTES

Sandrine Bonnaire

"La intel·ligència d’una actriu i directora"

“El millor instrument de treball per a una actriu és la vida”

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE