Canes 2024 — El #MeToo francès marca l’arrencada del Festival de Canes 2024
Andrea Arnold, Coralie Fargeat, Payal Kapadia i Agathe Riedinger, els únics noms de dona en una secció oficial a competició que compta amb 22 títols.
La 77ª edició del Festival de Canes s’inaugura avui dimarts 14 de maig amb l’estrena de Le deuxième acte de Quentin Dupieux, amb Léa Seydoux de protagonista, la presència de luxe a la gala de Meryl Streep, a qui es concedeix una Palma d’or honorífica, i sota el signe del #MeToo. Les setmanes prèvies a la inauguració del certamen més important del món han estat marcades per les repercussions de l’onada de denúncies de violència sexual que sacsegen la indústria francesa. I des de fa setmanes corre el rumor que alguns mitjans podrien publicar aquests dies noms de diferents abusadors, alguns dels quals vinculats a films del certamen. La revista Elle ha destapat el primer nom aquest dilluns dia 13: nou actrius acusen de violències sexuals el productor Alain Sarde, tota una institució del cinema d’autor que ha donat suport a cineastes com David Lynch, Jean-Luc Godard o Roman Polanski, a qui va finançar El pianista, Palma d’or l’any 2002.
Potser per compensar tot plegat, Canes va anunciar el passat dia 7 la incorporació a última hora de Moi aussi de Judith Godrèche, un curtmetratge coral a partir dels testimonis de tantíssimes víctimes d’abusos en què han participat un miler de persones. Gòdreche ha estat la impulsora de l’última onada del #MeToo a França fins al punt d’aconseguir que el Parlament del país (l’Assemblea Nacional) aprovés el passat 5 de maig la creació d’una comissió d’investigació sobre el tema, una reclamació que ella mateixa havia portat al Senat el mes de febrer. Moi aussi es podrà veure el dimecres 15 de maig en la cerimònia d’inauguració d’Un Certain Regard, la secció paral·lela a l’Oficial, i en una sessió de lliure accés del Cinema a la platja.
Entre les incorporacions d’última hora a la programació oficial, destaca també el primer episodi de la sèrie L’arte della gioia (The Art of Joy) que firma Valeria Golino a partir de la novel·la homònima de Goliarda Sapienza, que l’autora no va poder publicar en el seu moment, als anys setanta, per considerar-se massa avantguardista i immoral, i convertida ara en obra de culte des del feminisme. És l’única sèrie en la programació d’un festival molt refractari a introduir obres televisives, excepte quan estan firmades per autores de la casa, com és el cas. Golino va presentar a Canes els seus dos primers llargs com a directora, Miel (2013) i Euforia (2018), i aquest cop també durà a terme una trobada amb el públic.
Com cada any, la competició oficial de Canes ve marcada per la poca presència de directores en la carrera per la Palma d’Or que concedirà un jurat presidit per Greta Gerwig. Entre les 22 pel·lícules anunciades només quatre estan dirigides per dones. Un dels pocs noms femenins habituals de Canes, Andrea Arnold, retorna a la competició amb Bird, la seva primera ficció en gairebé una dècada (American Honey, que va guanyar el Premi del Jurat, és del 2016), que protagonitzen dos dels intèrprets més estimulants del cinema europeu i mundial, Barry Keoghan i Franz Rogowski. Les altres tres cineastes debuten en el concurs de Canes. Després de Revenge (que vam poder veure a Sitges 2017), Coralie Fargeat presenta el seu segon llargmetratge The Substance, una mostra de body horror amb Margaret Qualley i Demi Moore que podria repetir l’èxit al certamen francès de Titane de Julia Ducournau. Moltes ganes de descobrir All We Imagine as Light, la nova proposta de l’índia Payal Kapadia després de la fascinant A Night of Knowing Nothing (2021), que suposa el seu debut a la ficció i sobre la qual a penes hi ha encara informació. Amb aquest títol, Índia retorna a la competició de Canes després d’estar-ne absent des de 1983, quan va concursar Kharij de Mrinal Sen. I la debutant Agathe Riedinger opta a la Palma d’or amb el seu primer llarg, Diamant brut, al voltant d’una jove que aconsegueix entrar a participar en un reality.
La secció paral·lela també a concurs Un certain regard sí que compta amb una major presència femenina, amb l’estrena dels primers llargmetratges de directores com Louise Courvoisier amb Vint Dieux!, la també actriu Laetitia Dosch amb Le procès du chien, la igualment intèrpret Ariane Labed amb September Says i Céline Sallette amb Niki, el biopic de l’artista, a més a més de Santosh, segon llarg de Sandhya Suri, i On Becoming a Guinea Fowl de Rungano Nyoni, la nova pel·licula de la directora de I Am Not a Witch (2017).
La resta de seccions fora de concurs també destaquen per la preponderància masculina. Com a excepcions, Les femmes au balcon, la nova pel·lícula com a directora de Noémie Mérlant, amb la col·laboració de Céline Sciamma en el guió, a les Projeccions de Mitjanit, i dues grans representants del documental a les Sessions Especials, Claire Simon amb Apprendre i Yolande Zauberman amb La belle de Gaza.
A Cannes Premiere s’ha colat a última hora Maria de Jessica Palud, una molt esperada aproximació a la figura de Maria Schneider, la protagonista de L’últim tango a París, que podria connectar amb el cert esperit #MeToo que plana sobre el festival.
Patricia Mazuy i un film recuperat de Chantal Akerman, a la Quinzena de Cineastes
La Quinzena de Cineastes presenta nou títols firmats o codirigits per dones en la seva selecció de 22 llargmetratges, que privilegia noms menys coneguts o alternatius del panorama mundial. La inauguració corre a càrrec de This Life of Mine (Ma vie ma guele) amb la gran Agnès Jaoui, en una sessió que esdevindrà un homenatge pòstum a la seva directora Sophie Fillières, que va morir l’estiu passat a l’edat de 58 anys sense haver pogut enllestir la postproducció del film, de la qual s’han encarregat els seus fills. La programació també inclou Desert of Namibia de Yoko Yamanaka; La prisonnière de Bordeaux, l’esperat nou film de Patricia Mazuy, amb Isabelle Huppert i Hafsia Herzi, al voltant de dues dones de diferent classe social que es coneixen en la sala d’espera de la presó on visiten els seus respectius companys; la nord-americana Good One, òpera prima d’India Donaldson que es va poder veure al Festival de Sundance; The Falling Sky (A queda do céu) de la dupla brasileira Gabriela Carneiro da Cunha & Eryk Rocha, a partir del llibre homònim de Davi Kopenawa Yanomami, obra clau de la cultura ameríndia; l’anime Ghost Cat Anzu, firmat per Yôko Kuno juntament amb Nobuhiro Yamashita, sobre un gat fantasma que té cura d’una nena; el thriller francès Eat the Night, segon llarg del duo que formen Caroline Poggi i Jonathan Vinel; i la distòpica East of Noon, també segona pel·lícula de la directora d’origen egipci Halan Elkoussy. En sessió especial, la Quincena recupera Histoires d’Amérique: food, family and philosophy (1989), el primer film en què Chantal Akerman va interrogar-se sobre les seves arrels jueves.
Entre els nou curts seleccionats a la Quinzena, estan dirigits per dones The moving garden (O jardim em movimento) d’Inês Lima, Nuestra sombra de l’argentina establerta a Alemanya Agustina Sánchez Gavier i Immaculata de Kim Lêa Sakkal.
I la Setmana de la Crítica aporta tres títols firmats per directores, d’un total d’onze llargmetratges que configuren la seva selecció. Blue Sun Palace de Constance Tsang, òpera prima situada dins de la comunitat xinesa de Queens, i The Brink of Dreams codirigida per Nada Riyadh & Ayman El Amir, al voltant d’un grup de teatre copte i femení a l’Egipte actual, formen part de la competició, mentre que Animale, segon llarg de la francoalegeriana Emma Benestan després de Fragile (2021), ambientada en el món de les curses camargueses (les festes amb braus sense mort de la bèstia), serà l’encarregada de cloure la secció.
Elena López Riera, única directora espanyola al Festival de Canes
Finalment, una pel·lícula dirigida per una cineasta espanyola tindrà la seva première mundial a Canes. L’alacantina Elena López Riera presentarà dins d’una sessió especial de la Setmana de la Crítica el seu migmetratge Las novias del sur, un documental al voltant dels testimonis d’una colla de dones madures sobre qüestions com el matrimoni i la sexualitat, en un cor de veus que serveixen perquè la pròpia directora s’interrogui sobre el fet de ser soltera i no tenir fills, tot trencant així la cadena materno-filial en què s’inscriuen les seves protagonistes. Coneguda per títols com Las vísceras (2016) i Los que desean (2018), López Riera ja va presentar a Canes, a la Quinzena de Cineastes, el seu curt Pueblo (2015) i el seu primer llarg, El agua (2002). La directora també firma el guió i la direcció de fotografia juntament amb l’Alba Cros. El muntatge corre a càrrec de l’Ana Pfaff i l’Ariadna Ribas, mentre que Eugenia Mumenthaler s’encarrega amb David Epiney de la producció.