Crítica — Ellas hablan: Prendre decisions

Tot va començar amb una notícia als diaris: “La tranquil·litat i la confiança mútua que caracteritza la colònia mennonita de Manitoba, situada a l’est de Bolívia, s’ha convertit en por i confusió després que es confirmessin les sospites sobre una violació sexual massiva que ha continuat durant els dos darrers anys. Els mennonites, una comunitat cristiana de prop de 2000 habitants, es caracteritzen per ser religiosos conservadors que rebutgen qualsevol tipus d’indici de modernitat a la seva vida. Però la calma va donar pas al terror quan el passat 24 de juny passat set homes, la majoria joves, van ser detinguts de forma preventiva acusats de la presumpta violació de les seves pròpies veïnes. Utilitzaven una substància química per dormir les víctimes. En els últims anys, moltes nenes es despertaven nues i notaven fets estranys, però no gosaven explicar-ho als seus pares. Algunes dones de la comunitat atribuïen els fets a ‘un acte del diable‘, per aquesta raó, les violacions van continuar sense que ningú no les denunciés” (dels diaris de 2009).

Potser va ser el nom de la colònia Manitoba, o potser va ser el record dolorós de la seva pròpia infància viscuda en una comunitat religiosa mennonita, el cas és que aquesta notícia va impulsar l’escriptora canadenca Miriam Toews a escriure una novel·la com “una reacció a través de la ficció a aquests fets reals en un acte d’imaginació femenina”. Publicada el 2018, la història comença un dia en què, davant la imminent tornada a la colònia dels homes acusats de les violacions, vuit dones es reuneixen en un paller per decidir què han de fer: quedar-se i aguantar, quedar-se i lluitar, o marxar. Durant dos dies, discuteixen, parlen, s’enfronten, valoren totes les opcions. Aquestes discussions són recollides a les actes de l’assemblea per l’August Epp, el mestre de la comunitat, el narrador de la història. Utilitzar l’August, un home marginat a la col·lectivitat, permet a l’escriptora oferir un punt de vista distanciat, no mancat d’humor, més que d’humor, d’ironia. Ella sap molt bé de què parla i això li dona la llibertat de riure’s del que diuen i fan aquestes vuit dones de dues famílies i tres generacions. Les acotacions d’August al text, sempre entre parèntesis, i el seu amor incondicional per l’Ona, la més innocent, la més intel·ligent, la menys previsible de les vuit dones, marquen el ritme i el to d’aquesta reunió en què es tracten de una manera senzilla, simple i quotidiana, temes terribles com la violació sistemàtica, els maltractaments, les relacions de poder i una religió opressiva que no els permet respirar. La novel·la es llegeix d’una estrebada com si estiguessis amb elles en aquest graner compartint somriures, pors i esperances.

Sarah Polley, una de les actrius favorites d’Isabel Coixet, protagonista inoblidable de La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mi, ha après molt de la directora. Entre altres coses, ha après que les històries ben explicades no necessiten emfatitzar els missatges i que el guió és la base fonamental d’una pel·lícula. Polley va descobrir la novel·la de Toews i a través de la novel·la va arribar a la notícia de la comunitat boliviana. Per escriure el guió, Polley va buscar la col·laboració de la pròpia autora, cosa que li va donar llibertat per fer una adaptació amb algunes variacions. D’entrada, a la pel·lícula no sabem mai on som, encara que la referència a la constel·lació de la Creu del Sud situa la història a l’hemisferi sud; tampoc sabem en quin moment passa l’acció fins que sentim una veu llunyana que des d’un cotxe crida al cens del 2010. Quan coneixem les vuit dones allà reunides no tenim idea de les relacions familiars que hi ha entre elles, tan sols veiem les diferents maneres d’aproximar-se al problema que les ha portat a trobar-se en aquest paller. Però les diferències més importants pel que fa al llibre són dues: el canvi de narrador (l’August hi és com a escrivent i testimoni, però no té veu pròpia) i el to de les discussions. No hi ha ni una gota d’humor, d’ironia ni de distància al film de Polley, tot és important, tot és transcendent. Per això és molt més teatral que no pas literari, molt més abstracte que realista. La reunió i el que s’hi parla es converteixen en una metàfora de la situació de les dones al món i de les tres opcions que tenen davant d’una societat que les margina, les humilia o les violenta. Aquesta transcendència és el millor i el pitjor d’una pel·lícula que se sosté sobre els seus personatges.