Curtmetratges — Els curts que venen: Esperança de futur
Entre els curts nominats als Goya o als Gaudí 2025, n'hi ha diversos que van començar el seu camí als festivals de principis de l'any passat. Això ens ha portat a fixar-nos en els curts seleccionats als tres grans festivals de gener i febrer per veure quins noms i títols poden ser els protagonistes dels premis de l'any que ve.
Diversos dels curts nominats aquest any als Premis Goya o Gaudí es van estrenar als festivals de Clermont-Ferrand, Rotterdam o Berlín. També aquest any concursen en aquests certàmens diversos curts realitzats per dones que de ben segur estaran entre els que tindran un recorregut més ampli. Són curts nous, inèdits, estrenes absolutes. En parlem com a aposta de futur, gairebé una aposta a cegues. Si els curts dels Goya són una Esperança Confirmada, aquests són una Esperança de Futur.
Festival de Court Métrage de Clermont-Ferrand (31 de gener- 8 de febrer)
El festival francès de Clermont-Ferrand és un dels més importants entre els dedicats a la promoció del curtmetratge. La seva programació marca tendència i és allà on es nodreixen molts dels festivals que busquen curts per a la seva programació. Se celebra entre el 31 de gener i el 8 de febrer i en ell s’han pogut veure quatre curts espanyols dirigits per dones.
Ruth de Sonia Martí Gallego
Primer treball com a directora d’una coneguda guionista de sèries que fins ara havia fet projectes audiovisuals per a grans esdeveniments. Any 2000, Maya, una jove londinenca, acudeix al poble de la seva parella espanyola, Ruth, que acaba de morir en un accident. Vol acomiadar-se’n, però al xoc i l’ansietat de presentar-se com la “parella estrangera”, davant de familiars i amics que no coneix i que parlen un altre idioma, se suma la perplexitat de descobrir que ningú sap res d’ella.
De Sucre/Hecho de azúcar de Claudia Cedó
Produït per Lastor Media i Suica Films, De sucre és el primer curtmetratge de Claudia Cedó. La Maria té 30 anys, una discapacitat intel·lectual i un desig al seu interior: ser mare. La incomprensió cap al seu desig la portarà a una lluita pels seus drets, a una rebel·lió incòmoda per recuperar el poder de decisió sobre el propi cos. Dos temes molt actuals: la maternitat i els drets dels discapacitats a tenir una vida plena.
Desesperación de la piel de Mireia Vilapuig
Desesperación de la piel és el debut com a directora en solitari de Mireia Vilapuig, una de les creadores de la sèrie Selftape codirigida amb la seva germana Joana. En paraules de la pròpia Mireia, aquest és “Un curtmetratge que convida a tornar a les imatges de l’inici de l’adolescència per narrar el testimoni de moments relegats al silenci. Un viatge emocional, de diàleg entre dues narratives i de reflexió sobre la importància de la memòria col·lectiva”. Desesperación de la piel és un viatge emocional a través d’enregistraments casolans realitzats per una nena de tretze anys, mentre l’autora revisa la seva pròpia preadolescència i pèrdua d’innocència.
On no hi ha llum/Donde no hay luz de Julia García
La Sira i la Clara són íntimes amigues i comparteixen un pis en penombra. Cada dia, Sira gaudeix de deu minuts de sol al balcó de la seva habitació. Un dia, descobreix que amb la pantalla del mòbil pot reflectir la llum dins de casa seva. Preocupada per l’estat d’ànim de Clara, Sira decideix portar la llum del sol a l’habitació de la seva amiga gràcies a un joc de miralls. Interpretat per Mireia Vilapuig.
