Crítica — Els encantats: Retrat de mare patint amb homes de fons

Una de las reivindicacions habituals del feminisme contemporani és la major representativitat de personatges femenins que no encarnin un ideal de perfecció absoluta o un clixé. De la mateixa manera que el cine està ple de personatges masculins egoistes, malvats, negats, egocèntrics, insegurs o ridículs, volem que l’imaginari femení es vagi ampliant fins a mostrar, per fi, personatges de tota mena. Es aquí on Els encantats té un paper important, perquè la seva protagonista femenina –i absoluta– dista molt de ser una heroïna o algú a qui admirar profundament.

Després de la interpretació en Cinco Lobitos –per la qual va guanyar el Goya a la millor actriu protagonista–, Laia Costa encarna un cop més una d’aquestes mares patidores que ens demostren que la maternitat no és cosa fàcil, ni idíl·lica. Irene acaba de divorciar-se de Guillem i té una filla de quatre anys, Joana, de la qual no és capaç de separar-se ni un cap de setmana; és per això que la custòdia compartida, que no té més remei que acceptar, provoca un nou col·lapse en la seva vida inestable. És aspra i maleducada amb el seu ex, amb la seva mare, amb la seva nova parella i inclús amb qui se suposa que són els seus amics.

Penjada tota l’estona del telèfon mòbil, insegura pel que fa a les seves emociones, sobrepassada per un creixent sentiment de culpabilitat, vivint en una constant muntanya russa emocional, intenta sense èxit adaptar-se a l’inevitable canvi i assimilar el que la societat acostuma a considerar un fracàs –es a dir, un divorci–. Acumula ràbia dins d’ella, esclata constantment i actua de forma egoista amb les  persones que estima.

Es tracta, al cap i a la fi, d’una mare en crisi que destil·la humanitat fent passes en fals per tot arreu. És un personatge a qui ningú voldria semblar-se, però amb qui tothom es pot sentir profundament identificat. Un personatge que dista molt de ser perfecte, un personatge que no és en absolut un clixé. 

Irene, desesperada davant un esdevenir que no és capaç d’afrontar, decideix refugiar-se en el poble de la seva infància. Perquè, com va dir l’escriptor Ray Loriga en la seva tercera novel·la: “Sempre hi ha algú que vol anar al lloc d’on la resta s’escapa”. I aquest lloc en qüestió és Antist, diminuta localitat en La Vall Fosca (Lleida). Una zona antigament poblada per pagesos i amb una població que avui es pot comptar amb els dits d’una mà.

Allí se trobarà amb Agustí, un veí amable i confident que s’encarrega amb constància del manteniment del poble i dels seus voltants; amb Gina, a qui un càncer ha obligat a madurar més ràpid que de costum; amb Eric, que arriba al poble per sorpresa amb l’esperança secreta de consolidar una relació que per a qualsevol espectador avesat probablement no té massa futur. I és aquesta trobada amb el seu passat i present el que generarà, com una capsa de Pandora, la catarsi final, mitjançant una conversació telefònica. Perquè el poble que Irene ha idealitzat en un racó de la ment no li servirà per fugir de la seva vida, sinó més bé el contrari. El poble li recordarà que no té més remei que enfrontar-se a si mateixa i acceptar els canvis, siguin els que siguin.