FILMS

Crítica — Els encantats: Retrat de mare patint amb homes de fons

El tercer llargmetratge d'Elena Trapé mostra la crisi d'una dona que ha de bregar amb la separació i reestructurar la vida.

Marla Jacarilla

Els encantats

Any 2023

País Espanya

Direcció Elena Trapé

Guió Elena Trapé
Miguel Ibáñez Monroy

Producció Coming Soon Films
Encantats Films AIE

Repartiment Laia Costa
Daniel Pérez Prada
Ainara Elejalde
Aina Clotet
Pep Cruz

Fotografia Pau Castejón

Muntatge Sofi Escudé

Música Anna Andreu

Distribució A contracorriente films

Duració 108 min

Data d'estrena 2 de juny de 2023

Sinopsi

Irene acaba de divorciar-se i té una filla de quatre anys de la qual no és capaç de separar-se ni un cap de setmana; és per això que la custòdia compartida, que no té més remei que acceptar, provoca un nou col·lapse en la seva vida inestable. Intentant buscar una sortida, es refugia en el poble on va passar la infància. Però aquesta fugida només li servirà per accelerar la catarsi que l'obligarà a enfrontar-se als seus problemes.

Els encantats

Any 2023

País Espanya

Direcció Elena Trapé

Guió Elena Trapé
Miguel Ibáñez Monroy

Producció Coming Soon Films
Encantats Films AIE

Repartiment Laia Costa
Daniel Pérez Prada
Ainara Elejalde
Aina Clotet
Pep Cruz

Fotografia Pau Castejón

Muntatge Sofi Escudé

Música Anna Andreu

Distribució A contracorriente films

Duració 108 min

Data d'estrena 2 de juny de 2023

Sinopsi

Irene acaba de divorciar-se i té una filla de quatre anys de la qual no és capaç de separar-se ni un cap de setmana; és per això que la custòdia compartida, que no té més remei que acceptar, provoca un nou col·lapse en la seva vida inestable. Intentant buscar una sortida, es refugia en el poble on va passar la infància. Però aquesta fugida només li servirà per accelerar la catarsi que l'obligarà a enfrontar-se als seus problemes.

Una de las reivindicacions habituals del feminisme contemporani és la major representativitat de personatges femenins que no encarnin un ideal de perfecció absoluta o un clixé. De la mateixa manera que el cine està ple de personatges masculins egoistes, malvats, negats, egocèntrics, insegurs o ridículs, volem que l’imaginari femení es vagi ampliant fins a mostrar, per fi, personatges de tota mena. Es aquí on Els encantats té un paper important, perquè la seva protagonista femenina –i absoluta– dista molt de ser una heroïna o algú a qui admirar profundament.

Després de la interpretació en Cinco Lobitos –per la qual va guanyar el Goya a la millor actriu protagonista–, Laia Costa encarna un cop més una d’aquestes mares patidores que ens demostren que la maternitat no és cosa fàcil, ni idíl·lica. Irene acaba de divorciar-se de Guillem i té una filla de quatre anys, Joana, de la qual no és capaç de separar-se ni un cap de setmana; és per això que la custòdia compartida, que no té més remei que acceptar, provoca un nou col·lapse en la seva vida inestable. És aspra i maleducada amb el seu ex, amb la seva mare, amb la seva nova parella i inclús amb qui se suposa que són els seus amics.

Penjada tota l’estona del telèfon mòbil, insegura pel que fa a les seves emociones, sobrepassada per un creixent sentiment de culpabilitat, vivint en una constant muntanya russa emocional, intenta sense èxit adaptar-se a l’inevitable canvi i assimilar el que la societat acostuma a considerar un fracàs –es a dir, un divorci–. Acumula ràbia dins d’ella, esclata constantment i actua de forma egoista amb les  persones que estima.

Es tracta, al cap i a la fi, d’una mare en crisi que destil·la humanitat fent passes en fals per tot arreu. És un personatge a qui ningú voldria semblar-se, però amb qui tothom es pot sentir profundament identificat. Un personatge que dista molt de ser perfecte, un personatge que no és en absolut un clixé. 

Irene, desesperada davant un esdevenir que no és capaç d’afrontar, decideix refugiar-se en el poble de la seva infància. Perquè, com va dir l’escriptor Ray Loriga en la seva tercera novel·la: “Sempre hi ha algú que vol anar al lloc d’on la resta s’escapa”. I aquest lloc en qüestió és Antist, diminuta localitat en La Vall Fosca (Lleida). Una zona antigament poblada per pagesos i amb una població que avui es pot comptar amb els dits d’una mà.

Allí se trobarà amb Agustí, un veí amable i confident que s’encarrega amb constància del manteniment del poble i dels seus voltants; amb Gina, a qui un càncer ha obligat a madurar més ràpid que de costum; amb Eric, que arriba al poble per sorpresa amb l’esperança secreta de consolidar una relació que per a qualsevol espectador avesat probablement no té massa futur. I és aquesta trobada amb el seu passat i present el que generarà, com una capsa de Pandora, la catarsi final, mitjançant una conversació telefònica. Perquè el poble que Irene ha idealitzat en un racó de la ment no li servirà per fugir de la seva vida, sinó més bé el contrari. El poble li recordarà que no té més remei que enfrontar-se a si mateixa i acceptar els canvis, siguin els que siguin.

“PENSO EN EL TERCER LLARGMETRATGE D’ELENA TRAPÉ COM UNA RADIOGRAFIA DE TOTS AQUELLS DOLORS QUE NO ES VEUEN, QUE SÓN COM PETITES GOTES QUE OMPLEN UN GLOT INVISIBLE QUE AL FINAL, DE TAN PLE, ACABA VESSANT I ES TRENCA EN MIL TROSSOS”

Els encantats, que va guanyar la Biznaga de Plata al millor guió en el Festival de Cine de Màlaga, és una d’aquelles pel·lícules en què els moments quotidians i aparentment anodins són en realitat el més rellevant. El rostre de Laia Costa, present durant gairebé tot el film, transmet amb efectivitat la tristesa, l’angoixa, l’ansietat i la inestabilitat emocional que implica una ruptura. A diferència dels seus anteriors treballs (Blog [2010], Las distancias [2018]), històries corals que mostraven el retrat de dues generacions distintes, Trapé permet en Els encantats que gairebé tot el pes de la història recaigui sobre el personatge d’Irene, conscient que, amb aquest gest, no li ho posarà fàcil a l’espectador. 

Penso en el tercer llargmetratge d’Elena Trapé com una radiografia de tots aquells dolors que no es veuen, que són com petites gotes que omplen un glot invisible que al final, de tan ple, acaba vessant i es trenca en mil trossos. Un llargmetratge que pren com a fonament les llargues seqüències, la ràbia continguda, petits gestos que transmeten la impotència i la frustració que provoca adonar-te que la vida no és en absolut como te l’havien contat. 

CRÍTICA Elena Trapé

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FILMS

Crítica

"A pulmón: Capbussar-se al mar amb les directores basques"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía bussegen a l'esplèndida realitat de les directores basques del segle XXI en un documental que és alhora una recerca i un descobriment.

FILMS

Crítica

"Club Zero: Alimentació inconscient"

En Club Zero, l'actriu Mia Wasikowska encarna una professora de nutrició amb un perillós pla per al seu alumnat.

FILMS

Crítica

"Tratamos demasiado bien a las mujeres: Carmen Machi, Àngel exterminador amb vestit de núvia"

La dissenyadora de vestuari Clara Bilbao debuta en la direcció amb una arriscada proposta que compta amb un repartiment estel·lar en què destaca Carmen Machi en un paper sorprenent. Tot...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE