Antonella Sudasassi Furniss — “No soc una dona, soc una persona”
"’Memorias de un cuerpo que arde’ és una història que provoca un munt d'emocions i sensacions i que a més pot permetre empatitzar amb les mares, les àvies i les històries de les nostres avantpassades."
Després d’acostar-se a la infantesa en el primer curtmetratge i a la vida adulta d’una jove mare a El despertar de las hormigas, la costa-riquenya Antonella Sudasassi tanca la seva trilogia sobre el sexe escoltant les veus de dones grans que recorden i reviuen la seva vida sexual amb la llibertat que dona l’anonimat. Memorias de un cuerpo que arde és una film difícil de definir. La seva directora afirma, i amb raó, que és “una pel·lícula”. Una pel·lícula que utilitza un mecanisme de representació molt especial. Prenent com a guia les gravacions que va fer durant la pandèmia amb dones d’entre 60 i 80 anys, Antonella va escriure un guió molt tancat en la seva estructura. Un guió que des del principi deixa clar que estem davant d’una representació, quan veiem arribar a la casa on succeeix tota la història la dona que assumirà el paper de totes les altres dones en aquest relat de múltiples capes. Premiada pel públic als diferents festivals on s’ha presentat, Memorias de un cuerpo que arde és una pel·lícula que connecta fàcilment amb dones d’arreu del món perquè el que s’hi explica són memòries col·lectives i compartides. Es tracta d’un experiment apassionant tant en la seva forma com en les seves històries, tan quotidianes com extraordinàries. Vam poder parlar amb Antonella Sudassasi Furniss quan va visitar Barcelona pocs dies després de la cerimònia dels Premis Goya, on la pel·lícula va estar nominada a millor pel·lícula iberoamericana.
