Arantxa Aguirre — L’escultura al paisatge
Arantxa Aguirre ha fet seu l'encàrrec de fer un documental sobre Eduardo Chillida per tancar l'any del centenari del seu naixement. La figura d’un dels escultors més importants del segle XX i part del XXI és molt coneguda. S'han fet molts documentals sobre la seva obra, però 'Ciento volando' ens descobreix una nova dimensió, un Chillida més ocult i privat. Aguirre va decidir aproximar-se al personatge des del mateix centre de la seva creació: la casa i el jardí de Chillida Leku, sens dubte el projecte més important per a ell, que va concebre el conjunt com una obra total: la casa per a les seves escultures. L'entrevista amb Arantxa ens va permetre conèixer el procés de creació del documental, un film que vol reflectir el costat més somiador d'un artista que no es conformava amb l'ocell a la mà.
Ets filla del director de cinema Javier Aguirre i de l’actriu Enriqueta Carballeira, com es creix amb uns pares tan poc convencionals com ells?
Crec que he estat una privilegiada per tenir uns pares que m’han donat l’oportunitat d’anar al teatre des de ben petita, fer classes de ballet, estudiar música, en fi, estar en contacte amb l’art des que he nascut. Som tres germans i els altres dos no han anat per aquest camí, per això crec que a més hi ha alguna cosa a dins que et fa ser més receptiva a aquests estímuls. Ha estat una sort que la meva naturalesa coincidís amb aquesta educació.
La música i el ballet dominen la teva filmografia com a documentalista amb títols com Una rosa para Soler, Dancing Beethoven o El amor y la muerte, Historia de Enrique Granados.
Sí, jo crec que la música és primordial, no necessita traducció, és el més directe, és allò que arriba a l’ésser humà. És una cosa que des de ben petita m’ha fascinat i emocionat. Vaig començar a estudiar ballet a partir de la meva passió per la música.
En conèixer la teva trajectòria al ballet i la música, vaig entendre què era el que m’agradava tant al documental Ciento volando. D’alguna manera, les escultures ballen.
Doncs ho has entès molt bé, és això el que volia fer. Però no per un caprici o per un gust meu, sinó perquè el cinema té moltíssim a veure amb el moviment. La pròpia paraula ve de kiné, moviment. Era la fotografia en moviment. Tots els grans directors quan s’acosten a la dansa es queden fascinats. Mira el cas de Saura. Va fer Bodas de sangre i ja no va sortir del món de la música. Pel cinema, el moviment és fonamental. No només moure la càmera, sinó el moviment dins del quadre. Després d’haver treballat força amb dansa i descobrir aquesta relació tan meravellosa, en enfrontar-me a l’escultura em semblava que seria molt estàtica. Em va suposar un repte, un desafiament. Com ho faig perquè el llenguatge cinematogràfic es trobi amb el llenguatge de l’escultura? No em semblava que moure la càmera fos la solució, buscava el moviment a les escultures. La sort de rodar en un jardí va ser el que em va proporcionar aquests reflexos de les fulles sobre la superfície polida de l’acer, aquest ball de les fulles sobre l’acer era una meravella. O descobrir aquests núvols de petits mosquits que estaven entre la càmera i l’escultura. Anava buscant això, el vent que movia les fulles que alhora produïen reflexos. Anava buscant el moviment i el vaig trobar.
