Kim Torres, Nayibe Tavares, Marité Ugás, Mariana Rondón — Representants del cinema caribeny

Si no ardemos, cómo iluminar la noche. Kim Torres va néixer als Estats Units en una família cubano-costa-riquenya, però tota la seva infància la va passar a Costa Rica. Va estudiar a Mèxic, on ha estat treballant com a guionista. Després de tres curts multipremiats, aquesta jove directora de 32 anys va estrenar la seva òpera prima, Si no ardemos, cómo iluminar la noche, a la secció Nous Directors del Festival de Sant Sebastià del 2025. La sinopsi del film diu: “La Laura, una jove introvertida de tretze anys, arriba a un poble envoltat de plantacions de palma i d’un bosc imponent. Mentre s’ajusta a la nova configuració de la família, comença a entreveure un món ocult on circula la història d’una bèstia que habita al bosc i s’alimenta de dones. Al principi, ho descarta com una fantasia infantil, però quan coneix la magnètica Daniela, la seva amistat la porta en un viatge que revela la veritable naturalesa de la bèstia”.

Colosal. Nayibe Tavares-Abel neix a la República Dominicana en una família d’origen libanès i palestí. Va estudiar a Michigan i París. Quan va tornar a Santo Domingo, va treballar a diversos departaments de cinema abans de fer la seva primera pel·lícula, el film documental Colosal, que va estrenar al Fòrum de la Berlinale del 2025. Nayibe prepara un nou documental, aquesta vegada vinculat amb la ciutat de Badalona. Colosal explica una història política, molt desconeguda fora de Santo Domingo: “Colosal explora la història política de la família Tavares, així com la de República Dominicana a través del procés electoral del 1990, marcat per sospites de frau i la dictadura de Joaquín Balaguer. Com a observadora a les eleccions del 2020, Nayibe revisa arxius i recull testimonis que reflecteixen esperances, pors i traumes transgeneracionals. El documental és un retrat íntim i autobiogràfic que connecta la història amb la reflexió i l’activisme actuals, mostrant la lluita per la democràcia i la cerca de la pau en un país marcat per la violència política”.

Aún es de noche en Caracas. Mariana Rondón és veneçolana, Marité Ugás és peruana. Són amigues des de fa molts anys. Juntes van fundar la productora Sudaca Films amb seu a Caracas i a Lima. Juntes treballen braç a braç en tots els projectes, alternant les tasques de producció i direcció. Totes dues escriuen els guions i participen en els processos creatius de les pel·lícules en igualtat de responsabilitats. El seu cas és un dels més interessants de treball en comú, i no només a Llatinoamèrica. L’any passat, quan van estar al LatCinema Fest presentant Zafari, vam publicar una llarga entrevista amb elles. Aquest any han tornat a Barcelona amb Aún es de noche en Caracas, un film sobre la història recent d’un país convuls. “En una Caracas que s’esfondra, l’Adelaida enterra la seva mare i en tornar a casa la troba presa per una milícia violenta. Mentre la societat s’ensorra al seu voltant, ho ha d’arriscar tot, fins i tot la seva identitat, per sobreviure. Basada en la novel·la La hija de la espanyola, de Karina Sainz Borgo, Aún es de noche en Caracas narra el col·lapse d’un país mitjançant una història de supervivència i desarrelament”.

El dia que vam parlar amb elles, Kim, Marité i Mariana havien presentat les seves pel·lícules la nit anterior i encara estaven emocionades. Nayibe l’estrenava aquella tarda i sentia molta curiositat per veure com la rebien a Barcelona. (1)

Nayibe Tavares. Tinc una mica d’ansietat, però també curiositat. Aquesta nit venen moltes persones dominicanes. Hi ha una diàspora enorme de gent de la República Dominicana i sembla que ve força gent. Serà interessant.

Mariana Rondón. A la sessió d’ahir a la nit de la nostra pel·lícula, la gent es va aixecar ràpid perquè sabien que estaven sent gravats i gravades per intimidar-los i intimidar-les. Va venir el Cònsol veneçolà i va intentar atacar-nos, però a més tenia gent filmant. I quan el públic veneçolà va veure que estaven sent filmats i filmades per treure’t el passaport, la gent es va alterar i va sortir corrents. Perquè així funciona una dictadura. Ara tenen un nou cap que és Trump. La resta? Sí, la resta segueix igual.