Mariana Rondón i Marité Ugás — Treball en comú de dues cineastes

Mariana Rondón és veneçolana, Marité Ugas és peruana. Són amigues des de fa molts anys. Juntes van fundar la productora Sudaca Films amb seu a Caracas i a Lima. Juntes treballen braç a braç en tots els projectes, alternant les tasques de producció i direcció. La seva primera pel·lícula, A la media noche y media, és del 2000 i la van dirigir totes dues. Postales de Leningrado, del 2007, la va fer ​​Mariana Rondón; El chico que miente, del 2011 i presentada a Generation de la Berlinale, és de Marité Ugas; Pelo malo, Concha d’Or a Sant Sebastià del 2013, li va correspondre a Mariana Rondón; Contacto, del 2020, la va dirigir ​​de nou Marité; i Zafari, del 2024 i presentada a Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià, porta la firma de Mariana. De totes formes, aquest repartiment és una mica arbitrari perquè, en realitat, totes dues escriuen els guions i participen en els processos creatius de les pel·lícules en igualtat de responsabilitats. El seu cas és un dels més interessants de treball en comú, i no només a Llatinoamèrica. Amb totes dues vam poder xerrar a Sant Sebastià sobre la seva productora i sobre els molts significats que té una pel·lícula tan especial com Zafari.

Abans de començar amb l’entrevista amb la Mariana Rondón i la Marité Ugás, és imprescindible deixar clar què explica Zafari segons el resum proporcionat per la productora: “En un petit zoològic, els veïns i les veïnes de classes socials enfrontades celebren l’arribada de Zafari, l’hipopòtam. L’Ana, l’Edgar i el seu fill Bruno ho observen tot des de la finestra del seu edifici de classe alta en decadència. Enmig de l’escassetat d’aliments, aigua i llum, l’Ana recol·lecta menjar als apartaments abandonats, mentre la família troba una manera de fugir. Però uns sons estranys als passadissos l’atemoreixen cada cop més. En un món cada cop més salvatge, Zafari és l’únic que encara té menjar”.

Com funciona el tàndem Mariana/Marité en el procés de creació d’una pel·lícula?

M.R. Som essencialment escriptores i després directores. Quan vam començar, després de dirigir juntes, en un moment en que cadascuna intentava trobar el seu llenguatge, ens vam adonar que ens costava molt compartir la direcció.

M.U. Perquè una deia: “La càmera aquí”, i l’altra deia: “Allà”. Vam decidir que faríem torns.

M.R. Cadascuna tenia les seves idees al cap que la turmentaven i sobre això treballaríem. I la propietària del projecte seria la que tingués la idea. Si bé la pel·lícula l’escrivíem juntes, es marcava així la diferència entre la direcció i la producció. Diguem que arribem a la producció degut a una necessitat de seguir avançant i produint les nostres pel·lícules, però en essència som directores. Les productores amigues quan ens senten s’enfaden una mica, però amb els anys, ja som productores sense discussió.

M.U. La veritat és que quan vam acabar l’escola de cinema i vam arribar cadascuna al seu país, vam descobrir que no hi havia cap productor o productora que ens pogués produir. No ens volien produir perquè érem molt joves, i a banda l’estatus econòmic de cadascun dels nostres països no donava per fer-ho, per això també ens va tocar assumir això.

Per què vau escollir el nom de Sudaca Films per a la vostra productora?

M.R. Perquè la gent a Espanya no ens oblidi (rialla). Als anys noranta aquesta definició era molt forta. En robar-te el llenguatge, et roben el seu significat i li’l tornes amb una bufetada.

M.U. Com una picada d’ullet, direm, no cal tanta agressió.

Què va significar Pelo malo i la Conxa d’Or a les vostres carreres?

M.R. El més important, al marge de l’èxit rotund que va tenir, va ser una línia divisòria  amb Veneçuela. A Veneçuela no li va agradar gaire que hi hagués, encara que fos subtilment, una crítica al règim. Per això, he passat gairebé deu anys sense poder dirigir. A més, vaig haver d’anar-me’n a viure al Perú. De tant en tant torno al meu país, mantenint un perfil baix. Fa molt de mal el que està passant allà. És molt greu que no es digui i no se’n parli. És aterridor.