ENTREVISTES

Glorimar Marrero — Cinema militant, cinema polític, cinema feminista

'La pecera' és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s'atén i no es neteja pot provocar la mort del sistema que l'habita.

Nuria Vidal

A l’última cerimònia dels Premis Goya va sorprendre trobar entre les nominades a la millor pel·lícula iberoamericana una pel·lícula porto-riquenya estrenada gairebé d’amagat fa poc més d’un any, el 26 de maig del 2023. Filmtopia encara no havia sortit a la llum, i tot i que des del principi ens va interessar molt l’aposta de Glorimar Marrero amb La pecera, no vam tenir cap oportunitat de comentar la pel·lícula. Glorimar Marrero va venir a Espanya per als Premis Goya 2024 i va ser llavors quan vam poder parlar amb ella sobre aquest interessant i arriscat projecte que es pot veure a Filmin.

La pecera és una pel·lícula d’aigua, de dolor, de malaltia i de creació. Però també és un film políticament compromès i obertament feminista. La història és la de la Noelia, una artista experimental que lluita contra un càncer terminal. La Noelia va sortir de l’illa de Vieques fa molts anys i ara, quan veu que el final s’apropa, decideix tornar a aquella illa paradisíaca que amaga una podridura a les seves aigües. Les deixalles militars de la Marina nord-americana contaminen les no netes aigües de Vieques i són l’origen del càncer de la Noelia. D’això parla aquesta òpera prima que ens descobreix una cinematografia de la qual no sabem gairebé res.

La primera pregunta és obligada: és fàcil fer cinema a Puerto Rico i més sent dona?

GM No, no ho és, és un desafiament monumental. Hi ha hagut algunes pioneres que ens han obert el camí perquè la meva generació pogués veure la creació cinematogràfica com una cosa possible i no només com a directores. En aquesta pel·lícula també hi ha un grup de dones que han estat molt importants per encaminar el projecte: la producció executiva, òbviament, el talent artístic, perquè hi ha moltes actrius; però també hi ha dones en la direcció de diferents departaments de la pel·lícula.

Com accedeix a la professió algú que vulgui fer cinema a Puerto Rico?

GM En el meu cas, vaig estudiar Sociologia i tinc un màster en Comunicació. A nivell de cinematografia, soc autodidacta. Amb el guió de La pecera sí vaig tenir accés a laboratoris i tallers. Per exemple, l’Escola de Cinema de Cuba em va obrir una vacant de residència en direcció, em van convidar i vaig poder fer-hi un curt. Aquesta formació, fer aquest curt, sí que em va ajudar molt a aclarir llacunes que tenia.

Pel que fa a l’educació a Puerto Rico, els batxillerats al cinema són interdisciplinaris. Es treballa més des d’una òptica integral de producció i es cobreixen diferents àrees. Formació especifica en el que és cinematografia, direcció, no existeix. Hi ha classes que formen part de la llicenciatura, a Puerto Rico es diu “batxillerat”, que són aquests primers quatre anys de carrera. Hi ha diversos camins per accedir-hi. Hi ha gent que estudia una llicenciatura en comunicació general i s’especialitza en cinema amb classes addicionals, o bé estudia una llicenciatura interdisciplinària de cinema ràdio i televisió. Moltes persones fan un batxillerat en literatura o fan màsters de cinema, generalment fora de Puerto Rico. També hi ha moltes persones autodidactes. Persones amb formació en diferents àrees s’asseuen a escriure i preparen projectes.

La pecera és el teu primer llargmetratge, hi has estat treballant des de fa uns quants anys. Potser per això no sembla una òpera prima.

GM Vaig començar a escriure el guió el 2013 i he pogut treballar-lo en profunditat. Vam tenir molts contratemps, huracans, terratrèmols, pandèmia, que van anar endarrerint el rodatge, però això va ajudar a que el guió madurés i que jo també madurés com a directora. Em va ajudar a preparar-me pel rodatge de la pel·lícula dirigint peces de vídeo experimental, curtmetratges, que em van permetre conèixer l’ofici actiu abans del rodatge de la pel·lícula.

Probablement si haguessis fet la pel·lícula el 2013 o el 2014 no seria tan sòlida com ho és ara.

GM Sí, probablement. Crec que el pas del temps va ajudar a madurar el projecte i a elaborar la història, perquè en el procés de rodatge jo estigués més segura i tingués més preparació per a l’aposta i per encarar els personatges a l’hora de les interpretacions.

Per què vas voler que la Noelia fos artista? Si no m’equivoco, el punt de partida és el càncer que va tenir la teva mare fa molt de temps.

GM Sí, aquest va ser l’origen, però la meva mare, que ja ha mort, no era artista, era infermera. Vaig voler que la Noelia fos artista perquè hi ha molt poques pel·lícules porto-riquenyes que representin artistes, és una comunitat no representada, oblidada. Jo tinc un cos de treball interdisciplinari, faig vídeo experimental i instal·lacions, i la pel·lícula m’ajudava a posar en pràctica una proposta audiovisual que podia transitar amb objectes, amb textures. Per això la vaig voler treballar des del punt de vista d’una dona artista, per afegir l’univers interior del personatge. Una artista també m’ajudava a que tingués una manera de treballar el seu propi dol i el procés de la malaltia. Era una extensió del trànsit de la malaltia. La forma plàstica dona a la pel·lícula una dimensió gairebé experimental visualment. No és només una història d’una dona que s’enfronta a la seva malaltia, és una mica més.

La Noelia té una relació important amb la seva mare per una banda i, d’altra, també amb els dos homes de la seva vida, el seu marit i el seu amic. Com vas construir aquestes relacions?

GM Per mi era important que l’espai de la mare tingués un contrast amb l’espai de casa seva a la ciutat, que l’espai de la mare fos un lloc on l’escolta fos més oberta, sense judicis, un espai on ella es pogués integrar i reconnectar amb la comunitat. En aquest sentit, l’espai de la mare és el lloc que busca per poder enfrontar el procés final de la seva vida. M’agradava treballar-ho amb una mare amorosa, molt representativa del que podem percebre de mares caribenyes, a qui els agrada molt tocar i fer petons, ho volen resoldre tot amb menjar. M’agradava veure com llueix una mare porto-riquenya amb la què tots ens puguem identificar. La mare li havia de donar l’espai que no tenia a casa seva a San Juan, on, per contra, el seu marit és insistent, no l’escolta. La figura del Jorge serveix per representar aquesta relació que va deixar de ser relació i es va convertir gairebé en una forma de pacient i de metge. Ell deixa d’escoltar-la i atendre els seus desitjos, vol imposar els seus com fan els cuidadors. Jo era una mica així amb la meva mare, li insistia que havia de fer coses que ella no volia. L’amic de la infància em donava l’espai d’escolta sense judici, una escolta que li permetia dir veritablement allò que li estava passant.

El paisatge de l’illa és important, és una illa bellíssima, però amaga molta podridura. L’illa i ella són iguals, hi ha un paral·lelisme entre la Noelia i l’illa de Vieques.

GM El recorregut de la Noelia és un mirall de l’illa de Vieques. Ella té un budell per fora per una malaltia. Jo sento que aquest budell és el budell de tot un país i que la colonització del seu cos per un càncer és igual a l’efecte de la colonització del càncer de la contaminació bèl·lica a Vieques. Ella es va emmalaltir per aquesta contaminació i té aquest diagnòstic terminal. En tornar, podem veure què va provocar la seva malaltia i com ella es converteix en un mirall directe: el seu cos és igual a Vieques. Ella intenta guarir a l’illa, però no es pot guarir a si mateixa. La Noelia vol documentar el que està passant aquí, segueix aferrada a treballar, encara que siguin projectes que sap que no acabarà. S’enfrontarà al que la va contaminar a ella. Aquest és el llegat que vol deixar, les imatges que va capturar amb la resta de la comunitat.

L’aigua és fonamental a la pel·lícula, la banyera, el mar, el riu…

GM L’aigua és vida i és un element que ens uneix. Puerto Rico és un arxipèlag envoltat d’aigua. L’aigua és el que ens uneix amb la conca del Carib que també està contaminada per les deixalles bèl·liques. Era important parlar de l’aigua com l’element que la calma, perquè ve d’una illa envoltada d’aigua, una illa petita on la proximitat de l’aigua encara és més evident. Com a viequense, era coherent que estigués aferrada a l’element de l’aigua com l’espai on es troba bé. Busca alleugeriment dins l’aigua, per això la banyera es converteix en un bàlsam d’alleujament. Però serveix també perquè ens fixem en l’aigua, que és on hi ha la contaminació més gran a Vieques. És el contrast entre l’aigua que et pot fer descansar i l’aigua que tenim contaminada per uns objectes bèl·lics que no s’han retirat i que continuen sota l’aigua. És una manera de mostrar un element al qual hem de parar atenció.

Comences en una banyera no confortable i acabes en una banyera que sí que és confortable. La banyera és la peixera?

GM Sí, la banyera és la peixera, però també la peixera és allò que hem de vigilar, allò que hem de cuidar. Una peixera ben cuidada pot tenir un ecosistema molt saludable, però una peixera que no s’atén i no es neteja pot provocar la mort del sistema que l’habita.

Què va ser el més difícil de rodar?

GM Rodar sota l’aigua va ser especialment difícil, perquè vam haver de treballar a una distància controlada. Una més propera a la riba, més segura, i una altra que és l’espai natural on hi ha les deixalles. Rodar sota l’aigua sempre és un desafiament. Requereix molt de temps i, pel fet que estàvem en una àrea amb contaminació bèl·lica, no teníem aquest temps. Calia entrar, filmar en molt poc temps i treballar amb allò que havíem pogut rodar. A un altre nivell, les seqüències íntimes i la seqüència final, per exemple, van ser molt difícils per a l’actriu per haver de fer front a aquest procés tan dens, tan dur. Per a les actrius, encara que estiguin entrenades per encarar aquests processos, és difícil, és una aposta. Parles d’un cos malalt que va camí de morir, hi ha una càrrega emocional a l’hora d’encarar els moments de malaltia i dolor.

Parla’m una mica d’Isel Rodríguez que està magnífica en el personatge de la Noelia.

GM Isel Rodríguez és molt popular a Puerto Rico, té una filmografia com a actriu extensa, principalment en comèdia. Per a ella aquest personatge era un repte enorme. La va portar el director de càsting. Jo no hi havia pensat perquè, honestament només fa comèdies i em costava pensar que podia transitar a un lloc dramàtic. Però és tan bona actriu que ja a la prova es va lluir. Isel té dues nenes amb una àvia a Vieques, per la qual cosa estava molt familiaritzada amb les històries de la malaltia, amb les històries de les morts a Vieques per la contaminació. En fer el càsting com a viequense li va sortir molt natural el sentiment de reconèixer-se en el personatge. Ha fet una feina molt notable.

La pecera és una pel·lícula pertorbadora, no és confortable. Mostra la por de manera desafiadora per a l’espectador. Quines reaccions has tingut a l’estrena?

GM A Puerto Rico la reacció ha estat molt favorable, el públic s’ha identificat molt amb el fet que aborda un procés de malaltia. Lamentablement, a Puerto Rico tothom té algun llaç amb persones que pateixen càncer. Hi ha gent que ha vist la pel·lícula dues o tres vegades, moltes persones s’han bolcat a comentar-la a les seves xarxes socials, el públic general, no necessàriament crítics de cinema. El que expressen que els ha agradat és precisament que es reconeixen i poden veure els seus familiars que han estat passant per això, sobretot per com Isel interpreta el recorregut d’una dona amb una malaltia. El públic s’identifica amb aquest dolor que ella treballa d’una manera molt subtil, però alhora molt evident. Vam estrenar a l’agost i vam estar 13 setmanes, i després amb l’anunci a la nominació als Goya la van tornar a posar a sales, és impressionant per a la cinematografia porto-riquenya. Hi ha hagut molt d’interès a acostar-se a la història. També hi ha una reacció de la gent que sent que es mostra Puerto Rico com és: “No ho has pintat i ho has posat bonic, estem veient Puerto Rico tal com és”. També, òbviament, perquè s’està donant visibilitat al problema de Vieques que s’ha tractat en documentals però no a la ficció. A la gent li ha agradat veure una història que parla d’una cosa molt terrible, agraeixen que això s’hagi explicat.

Es pot dir que la pel·lícula és cinema militant, cinema polític i cinema feminista?

GM M’agraden les tres definicions per a La pecera. Quan et poses a escriure no penses: “Faré cinema de denúncia”, això ve després. A molts llocs ens han identificat amb cinema de denúncia i militant i amb una proposta des d’un lloc feminista, però també vinculat a les històries que aborden el tema ambiental, perquè la contaminació bèl·lica té un impacte ambiental. Totes aquestes capes van sumant i crec que sí, que estem alineats amb aquest cinema compromès.

Què ha significat la nominació als Goya com a millor pel·lícula iberoamericana?

GM Ha estat una cosa inesperada que ha generat molta alegria perquè és un recolzament a la feina de l’equip, tant de Puerto Rico com d’Espanya. També tenim talent de la República Dominicana i Argentina. És com una confirmació que a través d’una coproducció podem fer una pel·lícula amb rigor que té el suport de la comunitat cinematogràfica d’Espanya, que ens reconeix com a país i ens col·loca en una categoria d’Iberoamèrica a la qual pertany Puerto Rico. També és molta responsabilitat perquè és la primera vegada que Puerto Rico està representat en aquests premis. Els premis no són la meta a què aspirem, però ens donen representació en un espai on Puerto Rico mai ha estat. El que ens dona aquesta nominació és ampliar-ne la visibilitat, això és el més important.

El muntatge és de Clara Martínez Malagelada, una muntadora espanyola.

GM Clara és un talent important dins de La pecera. Vam tenir unes jornades de feina molt concentrades i vam tenir oportunitat de tot. Clara prova tot, ha treballat perquè jo veiés totes les possibilitats i que tingués el temps per prendre les decisions. És una muntadora molt conscient dels temps, molt conscient de la narrativa i del poder del muntatge. Vam reescriure el guió durant el muntatge. Hi ha seqüències que se’n van anar del tot. Però el millor de la feina va ser la seva capacitat d’escolta, sense judicis, explorant totes les possibilitats que teníem dins del temps que teníem disponible. Teníem la llibertat de provar i veure, i sentir, deixar-ho descansar y reprendre-ho. És una muntadora molt talentosa, molt intel·ligent i molt sensible. Va saber navegar el punt de vista del personatge principal perquè ella fos el batec central del tall. A nivell de guió, jo havia obert una mica aquest punt de vista i després en muntatge vam prendre les decisions de tancar-lo. És molt generosa, molt enfocada, és molt jove, però té una gran maduresa. Al tall final de La pecera hi ha un treball important de les seqüències i les transicions. Tornaria a treballar amb Clara sens dubte.

Ens pots comentar una mica quina és la situació del cinema fet per dones a Puerto Rico?

GM A Puerto Rico afortunadament hi ha hagut un augment de les obres fetes per dones. Per exemple, nosaltres vam estrenar a Sundance del 2023 i llavors hi havia en cartellera a San Juan dues pel·lícules dirigides per dones porto-riquenyes. Era una cosa històrica. Les fonts primàries de finançament, els fons per fer cinema, les distribueixen homes encara, crec que aquí si cal més inclusió de dones, als llocs on es prenen decisions a l’hora de finançar projectes. On sí que hi ha hagut un canvi és per part de les realitzadores de sumar-nos. Fa un any es va obrir un xat de dones cineastes porto-riquenyes on hi ha una xarxa de treball i de solidaritat. Ens intercanviem materials, ens queixem, busquem ajuda. Hi ha una trobada de diàleg i acompanyament que ens ajuda molt.

Què penses del fet que hi hagi una web com Filmtopia?

GM El fet que una web com aquesta existeixi dona visibilitat a les feines, les històries. Em sembla que pot ser una referència a la qual ens puguem adreçar per buscar informació. Perquè és important conèixer la feina d’altres col·legues cineastes que moltes vegades no ens arriba a Puerto Rico. Una web que tinguem com a espai de creació de tot això em sembla fonamental i supervaluosa.

DIRECTORES ENTREVISTA Glorimar Marrero Sánchez PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Imma Merino

"Espigoladora de les realitats i els somnis d’Agnès Varda"

"En aquesta exposició al CCCB es vol posar de manifest la dimensió polimorfa de l'obra d'Agnès Varda, una creadora que sempre va estar reinventant-se, buscant noves formes".

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

ENTREVISTES

Lone Scherfig

"Una contadora d’històries"

Acostumada a treballar a diferents països i cinematografies, la veterana directora danesa Lone Scherfig es va atrevir a posar-se al capdavant d'una pel·lícula xilena, de producció espanyola i amb actors...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

ENTREVISTES

Dolores Fonzi

"Blondi, Mirko i la seva caòtica família"

“Blondi apareix com un personatge que és una mica el somni o el desig meu o de molts. La podem veure i dir: "M'hauria agradat tenir una mare així o...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

ENTREVISTES

Clara Martínez Malagelada

"Muntatge, filosofia i futbol"

Formada al costat de grans muntadores i muntadors, Clara Martínez Malagelada va arribar al cinema i al muntatge des de la filosofia. Llicenciada per l'ECAM, va començar a treballar el...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE