Isabel Peña — Paraula de dona
“Hi ha alguna cosa una mica meliquista en el fet de pensar que les pel·lícules són del director o la directora. Les pel·lícules les fa una família molt gran”.
Aquesta setmana s’estrena El llanto, de Pedro Martín-Calero. En principi, no pensàvem parlar de la pel·lícula, ja que està dirigida per un home. Però quan ens vam adonar que estava escrita amb Isabel Peña, amb producció executiva de Fernanda del Nido i Cristina Zumárraga, fotografiada per Constanza Sandoval, amb direcció artística de Luciana Kohn, i muntada per Victoria Lammers, vam pensar que en realitat era una pel·lícula feta per dones.
El llanto explica la història de tres dones en dos temps diferents, 1998 i ara mateix, a dues ciutats diferents, Madrid i La Plata, a Argentina. Al Madrid contemporani, l’Andrea sent que alguna cosa l’aguaita, la vigila, la persegueix; vint anys abans, a La Plata, la Camila descobreix per casualitat que alguna cosa està turmentant la Marie, una dona desconeguda que la fascina. Una presència invisible les acompanya a tot arreu. En tots dos temps, les càmeres, els mòbils i els ordinadors són els elements a través dels quals es desvetlla el fantasma del mal, l’abús, l’home assetjant, l’origen del plor. Aquesta ombra amenaçadora agermana la història de les tres dones amb un fil tenyit del vermell de la por. El llanto és una pel·lícula de gènere de terror o fantàstic, però en realitat és una pel·lícula de gènere transvestit perquè el que circula per sota és un problema social: l’abús i el maltractament de les dones.
Després de la presentació al Festival de Sant Sebastià, on Pedro Martín-Calero va guanyar ex aequo la Conxa de Plata a la millor direcció, el director i la guionista van estar a Barcelona abans d’estrenar la pel·lícula al Festival de Sitges, ocasió que vam aprofitar per parlar amb Isabel Peña.
D’Isabel Peña sabem que va néixer el 1983 i va estudiar guió a l’ECAM. El 2008 va signar els seus primers guions, sempre en col·laboració amb companys de l’escola, entre ells, Rodrigo Sorogoyen, amb qui treballa des de la seva primera pel·lícula Stockholm del 2013. En aquests deu anys, Isabel ha escrit amb Sorogoyen grans èxits del cinema espanyol: Que Dios nos perdone, El Reino, Madre, As bestas, la sèrie Antidisturbios i capítols de la sèrie Apagón, i té en preparació una nova pel·lícula per al 2025. Això no li ha deixat gaire temps per a altres projectes, però tot i així ha coescrit Jaula d’Ignacio Tatay, el curtmetratge de Mabel Lozano Ava i la pel·lícula de terror El llanto de Pedro Martín-Calero. Isabel ha estat quatre vegades nominada al Goya al millor guió i n’ha guanyat dos amb El Reino i As bestas, a més del premi al millor guió al Festival de Sant Sebastià per Que Dios nos perdone.
Per tot això, el seu nom ja és un referent dins del cinema espanyol.