Macu Machín — “M’interessava treballar la mirada de les dones grans i del camp”

En el seu primer llargmetratge, Macu Machín posa el cinema al servei del retrobament amb les seves pròpies arrels a l’illa canària de La Palma, a través dels complexos vincles entre la seva mare i les seves dues tietes. Estrenada mundialment a la secció Forum del passat Festival de Berlín, La hojarasca segueix el retorn de les germanes Elsa i Maura a la casa familiar, on només queda Carmen a cura de les terres, per resoldre el conflicte perenne al voltant de l’herència del terreny.

Machín va involucrar la seva pròpia mare i dues ties en aquesta pel·lícula de textures tel·lúriques al voltant dels llegats familiars incerts, la connexió amb els cicles naturals i les llegendes que conformen la nostra història personal i cultural. L’erupció real del volcà a La Palma el 2021 va brindar un context real oportú a un film atent als batecs d’una illa, que ens submergeix en un peculiar univers femení.

Com se t’acudeix aquesta idea de retrobament entre la teva mare i les teves tietes a través del cinema?

Vaig viure 20 anys fora de les Illes Canàries, molt lluny de la meva família, a més de 10.000 quilòmetres de distància, a l’Argentina, justament on sorgeix el projecte.

L’Argentina és un país on pesa molt la memòria, les arrels. Tothom et pregunta d’on ets i sobre els teus orígens. La meva família és tota de Puntagorda, a l’illa de La Palma, i ningú no n’ha sortit mai. I així és com comences a pensar què és la llar, què és la família, quines són les teves arrels, què heretem. Fent-me aquestes preguntes, em van entrar moltes ganes de tornar i de filmar la meva família.

I durant aquests 20 anys, com evoluciona el projecte?

Doncs en aquests 20 anys, no sé ni quantes versions de guió escric. Per exemple, en un moment va ser una videoinstal·lació multicanal inspirada en les de Chantal Akerman que recordo haver-la vist a Buenos Aires en aquella època. I ha estat molt bonic tornar-me a retrobar amb Akerman ara, amb aquesta exposició Encarar la imatge a la Virreina de Barcelona (ja finalitzada), perquè és com anar tancant un cercle. Vaig escriure moltes versions, de manera més experimental, de manera autoreferencial, de manera assagística. Les darreres versions eren una barreja entre la ficció i el documental, però amb molta més presència de la ficció, amb parts entre el passat i el present. Ni tan sols tenia clar si al final jo sortiria a la pel·lícula o no, perquè de fet anava microfonada durant el rodatge. Però, quan va explotar el volcà, ho vaig tenir molt clar. Són elles, són elles i el seu volcà. Jo no tinc res a dir. Em quedo calladeta darrere de la càmera. Perquè, quan treballes de manera documental, val més que trenquis el guió. Si vols defensar una tesi, escrius un llibre, no et fiques en aquest embolic. Al final, el més al·lucinant de tot és que els textos que surten a la premsa són les meves notes de direcció de l’any 2018. I penso: “Uau, encara se sosté això, amb tot el viatge que ha tingut la pel·lícula”.

Per tant, una bona part del resultat final sorgeix en el procés de rodatge.

Al final, tot això que jo volia explicar d’una manera més complexa, potser més intel·lectualitzada, més cinèfila, sorgeix d’una manera més orgànica i subtil, a través dels cossos de les protagonistes. És el que també una desitja, que les lectures sorgeixin d’una cosa tangible.