María Herrera — Recuperar el poder de la mirada, ser subjecte del desig

Parlem amb la productora i directora madrilenya María Herrera a propòsit de la seva òpera prima, El cuento de una noche de verano. Doble graduada en Periodisme i Comunicació Audiovisual, amb formació en Ciències Polítiques per la Universitat Carlos III de Madrid, Herrera va rebre una beca de La Caixa per cursar un Postgrau en Guió i Direcció en la Universitat Pública de Nova York. Ha exercit com a coordinadora de producció en projectes com Apuntes para una película de atracos de León Siminiani, Los días que vendrán de Carlos Marqués-Marcet i My mexican bretzel de Nuria Giménez Lorang, i com a directora de desenvolupament en obres com Libertad de Clara Roquet, Alcarràs de Carla Simón o La mitad de Ana de Marta Nieto.

Amb el curtmetratge, la cineasta incideix en la qüestió del consentiment posant el focus en la pràctica del stealthing, el fet de desfer-se del condó en secret durant les relacions sexuals. Des d’una posició profundament política i conscient de la gravetat d’aquesta agressió, Herrera advoca a favor de la reapropiació del desig femení a través d’una mirada feminista, reparadora i lluminosa.

Volia començar parlant de la teva presència en diversos festivals i el salt a dirigir un curtmetratge. Com estàs vivint aquest viatge?

Està sent molt bonic poder compartir la pel·lícula amb el públic en distintes ciutats. El curt ha estat també en Albacete, en Alcine, en el Festival de Joves Realitzadores de Màlaga… Al marge de las seleccions, molt importants per a la vida de la pel·lícula perquè fan que la pugui veure més gent, i els premis que, per descomptat donen més visibilitat, en la projecció d’Alcalá de Henares em va passar una cosa molt maca. Una senyora de 65 o 70 anys se li va apropar a la meva mare i li va dir: “Enhorabona, m’ha agradat molt el curt de la seva filla. L’únic és que jo no he tingut un orgasme tan llarg en ma vida”. Em semblava al·lucinant poder visibilitzar aquest plaer sexual femení, entre altres coses, perquè no només ho vegi gent jove sinó també dones de totes les edats i homes, per suposat.

He llegit molt sobre el teu interès en la representació de l’univers femení i del cos, en concret. Com vas idear la representació del desig en aquest curtmetratge? Quina és la mirada que volies plasmar?

Volia parlar del consentiment amb aquesta agressió sexual tan concreta. El stealthing, que no es veu tant en pantalla. Quan preguntes a amigues t’adones que a moltes també els ha passat. Tenia diverses directrius que volia incorporar, d’una banda, no volia perpetuar el personatge femení en el rol de la víctima i per això volia fer una pel·lícula lluminosa i reparadora. Molts homes que van llegir el guió em deien que aquesta pel·lícula havia d’acabar en el moment en què ella té l’orgasme després d’haver estat agredida sexualment. I jo els vaig dir: “Això és un dard, així és un dard, així només estic dient que a las dones ens violen”. I què passa després? Te’n vas sola a casa teva amb la teva moguda, jo volia acompanyar-la en aquest estat de confusió, de dubte, de xoc. Per mi és un viatge de ser objecte del desig a ser subjecte i recuperar aquest desig de nou.