Marianela Maldonado — La crisi de Veneçuela em va convertir en documentalista
Hi ha moltes maneres de retratar la realitat d’una societat en crisi. La que ha escollit la directora veneçolana en el seu primer documental després d'una carrera com a guionista, és explicar la Història a través de les històries. Al llarg de deu anys, el film segueix dos nens i una nena del barri de Las Brisas, a València, la tercera ciutat de Veneçuela, on lluiten per assolir el seu somni de poder dedicar-se professionalment a la música. Un somni que és un reflex involuntari del somni i el malson d'un país sencer.
Niños de Las Brisas és el primer documental de Marianela Maldonado, però no és el seu primer treball al cinema. Com a guionista, ha col·laborat amb diferents directors i directores, encara que sens dubte el seu treball més important ha estat el guió del curt Pedro y el lobo, que va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge d’animació l’any 2008. Marianela estava més acostumada a la ficció, però com diu en algun moment: “la crisi de Veneçuela em va convertir en documentalista”. Tot i que fa anys que viu fora, a Londres, Barcelona i, actualment, a Los Angeles, la cineasta mai no ha perdut el contacte amb el seu país i més concretament amb la seva ciutat natal, València. Marianela coneixia, com tot el poble veneçolà, el programa musical del mestre José Antonio Abreu anomenat El Sistema, un programa d’educació musical que des de fa cinquanta anys ha aconseguit apropar la música a milers de criatures veneçolanes de totes les classes socials. Per això va tenir la curiositat de conèixer una orquestra sorgida gràcies a aquest programa: l’Orquestra del Barri de Las Brisas, un dels llocs més violents i perillosos de la ciutat, on va trobar aquests nens que somiaven poder arribar a dedicar-se professionalment a la música. Dissandra tenia 12 anys, Edixon 15 i Wuilly 17. Quan va començar a seguir els seus primers passos, la directora no podia imaginar que els acompanyaria al llarg de deu anys. Deu anys en què van arribar a l’edat adulta i van patir les conseqüències d’una devastadora situació política i econòmica, i deu anys en què el somni que una vegada va poder ser, no només per a ells i ella, sinó per a tot el país, va acabar per ser un autèntic malson.
Per fer el documental va comptar amb la col·laboració de les famílies i la complicitat dels nens i la nena que la cridaven sempre que hi havia alguna cosa que els semblava important per a les seves vides i per a la pel·lícula: una audició, un concert, l’exili, la caserna militar, un viatge a Salzburg, les protestes als carrers. Un dels reptes principals d’un documental de seguiment com aquest és saber quan acabar. Marianela ho va saber quan Wuilly, convertit en símbol de les protestes contra el règim de Maduro, va ser detingut i torturat, i en alliberar-lo, se li va prohibir tocar. Wuilly va aconseguir arribar a Nova York i va ser aquell el moment que Marianela va pensar que era el final. Els tres protagonistes havien sobreviscut, amb danys de tota mena, però sense perdre la il·lusió i l’amor per la música. Niños de Las Brisas és la prova que des de les històries petites es pot explicar i entendre la Història amb majúscules. De tot això vam poder parlar amb Marianela Maldonado quan va ser a Barcelona en una presentació del film organitzada per Casa de América Catalunya, dins de la campanya de promoció per a la candidatura al Goya a millor pel·lícula iberoamericana, que va congregar a la sala una gran quantitat d’emocionat públic veneçolà.
