Marta Bassols i Marta Loza — Retrat d’una mare en flames
Dues Martes, Marta Bassols i Marta Loza, estan al capdavant de "Yo siempre a veces", la sèrie produïda per Suma Content (la productora de Javier Ambrossi i Javier Calvo) que Movistar Plus+ va estrenar el passat 23 d'abril i que acaba de projectar-se al festival Canneseries, on ha guanyat el premi al millor guió. Els sis breus episodis de "Yo siempre a veces" donen per a molt. Narren un enamorament explosiu, el de Laura (Ana Boga) i Rubén (David Menéndez), un embaràs inesperat i el calvari que Laura ha de travessar, amb un bebè a coll, de casa en casa per una Barcelona gentrificada i precaritzada. Parlem amb Bassols i Loza, creadores i guionistes de la sèrie i, respectivament, també actriu i directora, sobre maternitats dissidents, heroïnes polièdriques, precarietat i classe social.
María Adell Carmona
30 d'abril 2026
Encara que és ficció, la sèrie té una base autobiogràfica. Quin és l’origen del projecte i com vau aconseguir l’equilibri entre vida i ficció?
Marta Bassols: Gran part de la història són coses que m’han succeït. La noia protagonista és, com jo, de Santa Coloma de Gramanet, i li passen coses que jo vaig experimentar: això d’estar vivint a Berlín, enamorar-se de sobte d’un noi que té un bar al Raval i quedar-se embarassada poc després de conèixer-lo. Però de seguida la Marta (Loza) i jo vam haver de començar a utilitzar la ficció per fer avançar les trames, fer-les evolucionar i tancar les històries, cosa que ha acabat modificant moltes situacions. Malgrat això, em continua costant prendre distància d’uns certs episodis i d’uns certs personatges. A mi no em fa vergonya dir que m’agrada un imbècil, però no vull que gent a qui estimo pensi que la jutjo o que em cau malament. Encara que sigui ficció, i tingui aquesta capa de lectura extra, em continua resultant difícil distanciar-me’n.
La sèrie té una estructura inusual: gairebé cada episodi transcorre en una de les cases per les quals passen Laura i el seu bebè, i cadascun té un to diferent.
Marta Loza: Pensem en cada episodi com si fos un conte d’un llibre de relats, com els de Raymond Carver o Lucia Berlin, que són un autor i una autora que ens agraden molt a les dues. Cadascun d’aquests relats proporcionava una dimensió diferent del personatge de la Laura, com si estigués composta per moltes cares i cada episodi en mostrés una. Des de direcció (érem tres directores: Claudia Costafreda, Ginesta Guindal i jo), la idea va ser sempre que cada episodi fos com un curtmetratge diferent, amb referències i estils diferents.
MB: Durant una temporada breu, vaig estar anant, realment, de casa en casa, i va ser una experiència molt dolorosa. No tenir un lloc on poder arrelar i començar a créixer des d’allà ho converteix tot en una cerca. També ens agradava molt la idea d’escriure un coming of age, però no de nena a dona, sinó de no mare a mare, i de la transformació que això suposa. Al llarg de la sèrie, Laura busca la felicitat en tots els llocs on en algun moment va ser feliç, però el que finalment acaba aprenent és que ja no és la mateixa que era a l’inici i que, per tant, les coses que la feien feliç abans ara ja no li’n fan.
