Payal Kapadia — Derrocant barreres

La llum que imaginem és la teva pel·lícula més narrativa. Tanmateix, també hi planteges un joc amb elements de no ficció. Com fas coexistir aquests dos llenguatges?

M’agrada el cine que mescla ambdues coses: inclús en la meva pel·lícula de no ficció, hi havia també una història de ficció. Per mi és molt important fer pel·lícules que no siguin una cosa o l’altra, sinó ambdues, i que el muntatge de les dues creï alguna cosa més en la ment del públic. Trobo inspiració en cineastes que ho fan així. Alguns d’ells son espanyols, com José Luis Guerín. M’agrada molt En la ciudad de Sylvia (2007), com fa la sensació de no ficció tot i ser ficció. També El sol del membrillo (1992), de Víctor Erice, o l’obra de Miguel Gomes. Crec que és una forma molt alliberadora d’entendre el cine, que fa que no em quedi estancada en una cosa solament.

La ciutat de Mumbai funciona com un personatge important en el film, del qual es desprenen molts significats. En primer lloc, està la idea de la ciutat com el teló de fons sobre el qual es retraten i desenvolupen molts sentiments distints…

Així són les ciutats. Moltes vegades el que sents en el moment fa que vegis la ciutat d’una manera determinada. Per exemple, en el transport públic solem queixar-nos i pensar: “quanta gent que hi ha”, “el tràfic és horrible”, etc. Però si estàs enamorada, potser inclús que vulguis que l’autobús vagi més lent per estar-hi asseguda amb aquesta persona més temps. Tot és molt subjectiu i volia jugar amb això en la pel·lícula. Anu es diverteix molt, gaudeix de la vida a l’aire lliure a Mumbai, mentre que Prabha es concentra en la feina i Parvaty simplement està sempre irritada. Tot el món, com cadascuna d’elles, tenim experiències distintes i, per tant, veiem les ciutats de maneres diferents.

També hi ha un contrast entre la manera en què rodes la ciutat, emfatitzant el moviment i quasi sempre de nit, i, després, quan els personatges van a la natura, on gairebé totes les seqüències són durant el dia i sentim una espècie de disminució del ritme. Com ho perceps?

En realitat, més que en el lloc, estava pensant en la sensació del temps. Perquè en la ciutat tothom és esclau del temps. Cada dia hem d’anar a treballar en torns de vuit o nou hores, i després tenim altres dues hores de trajecte. I quan arribes a casa, et prepares el menjar, potser fiques la rentadora i te’n vas a dormir. No hi ha temps per res més. I això passa sobretot a l’Índia, on les nostres lleis no afavoreixen tenir descansos ni vacances, així que la gent està realment sobrecarregada de feina.

El temps té una concepció capitalista que s’ha apoderat per complet de la nostra forma de pensar. Així que vaig voler donar als meus personatges un dia lliure. Quan estàs de vacances, la teva ment se sent diferent i el teu sentit del temps s’alenteix. Inclús pots estar en un lloc on ni tan sols tens cobertura. Llavors, de sobte tot es torna molt lent. Volia que la pel·lícula visqués aquest procés, que s’alentís fins al punt en què, en el moment en què Prabha troba l’home que s’està ofegant, fos quasi com si el temps s’hagués detingut.

A més, m’encanta que el temps sigui subjectiu. De vegades estem tan avorrits que cinc minuts ens semblen eterns i de vegades, quan ens succeeix quelcom emocionant, passa així (espetec dels dits). O en el meu cas, quan somio, puc sentir que han passat dècades i en realitat només he dormit mitja hora. Volia que aquestes diferents sensacions del temps es veiessin reflectides en el film.