Rose Troche — “Soc queer i segueixo aquí!”
Com tots els anys, LesGaiCineMad continua reconeixent el treball de veus que, en el passat i el present, han estat determinants en la consolidació d’un cinema queer. En la seva 29a edició, que es va celebrar entre el 13 i el 24 de novembre, i en col·laboració amb Rizoma, el festival ha atorgat el premi d’honor a Rose Troche. La directora ha visitat Madrid per rebre el guardó i presentar la versió remasteritzada de la seva òpera prima, 'Go Fish', obra de culte que celebra el seu 30è aniversari y que avui continua sent rellevant per a la representació de la comunitat queer.
Vull començar preguntant-te pel viatge de Go Fish, que va néixer com una pel·lícula feta entre amigues, seguint l’esperit “do it yourself” dels noranta, i s’ha convertit en una pel·lícula de culte per a la comunitat queer…
Go Fish neix de molts llocs diferents. Quan estava estudiant cine em dedicava a fer curtmetratges experimentals. No vaig creure en el format llarg ni en el llenguatge narratiu. I va ser un procés d’anar deixant enrere aquestes creences. D’altra banda, estava molt involucrada en grups d’activisme com Act Up i Queer Nation, on lluitàvem pels drets de les persones queer. Act Up anava adreçada al fet que s’investigués la sida, mentre que amb Queer Nation es tractava de buscar visibilitat. Així fou com vaig conèixer Guinevere Turner i ens vam fer parella. Ella era escriptora i jo tenia aquesta idea romàntica que volia treballar i crear amb la persona amb qui estava. Així que ho vam intentar i vam fer la part narrativa del guió entre les dues. I les meves parts preferides de la pel·lícula, on més crec que els nostres talents s’uneixen, són aquelles on ella escriu en el seu diari i estan les veus en off. Aquestes parts les va escriure ella i jo ni tan sols les vaig editar, només vaig fer les imatges.
I, potser amb l’excepció d’un amic meu de l’escola de cine, el 99,9% de les persones que van treballar en la pel·lícula, davant i darrera de la càmera, eren persones que s’identificaven en aquell moment com queer. Realment volíem fer una pel·lícula feta per, per a i sobre dones. Vam tenir amics gais que hi van treballar, però majoritàriament, diria que el 70% de les persones que van fer aquesta pel·lícula eren dones.
Aquest pols experimental que esmentes es pot veure també en Go Fish, on allò poètic coexisteix amb allò polític. Ho veus així?
Sí. Go Fish té una espècie de simplicitat narrativa on no hi ha antagonista ni conflicte. Tot succeeix en la bombolla d’aquestes dones, d’aquesta família d’amigues, i l’únic conflicte és intentar reunir-les. Però l’estructura segueix sent molt experimental. Havia vist Poison, de Todd Haynes, que és com tres curtmetratges que es complementen temàticament, i em va influir molt. Go Fish va adoptar una forma diferent amb les vinyetes i les peces intersticials, que ajuden a prendre un respir per després tornar a passar a allò més polític (com succeeix en l’escena en què Daria es sotmesa a una espècie de “judici lèsbic” pel fet d’anar-se’n al llit amb un home, on les dues coses estan presents).
