Sandra Romero — Quedar-se o anar-se’n?

Sandra Romero és jove, només té 31 anys. Va néixer a Écija, molt a prop de Sevilla, però la seva infància la va passar a la casa de camp que tenia la seva família.

S.R. El meu camí és una mica estrany. Jo vinc del camp. De fet, fins als dotze anys ni tan sols vaig viure a Écija, el poble on vam filmar la pel·lícula. El meu interès pel cinema ve moltíssim després que el meu interès per la vida. Tenia molta sensibilitat per determinades coses que jo volia atrapar. Per exemple, recordo voler fotografiar casa meva al camp perquè els meus amics de l’escola poguessin entendre on vivia. Perquè ningú no m’entenia: “Estàs lluny, què veus des d’allí?”. Intentava atrapar les coses per ensenyar-les als altres.

Als dotze anys et trasllades al poble per estudiar a l’institut, quan has d’entrar a la universitat et decideixes per Periodisme a Sevilla i, poc després, te’n vas a Madrid a estudiar Direcció de Cine a l’ECAM.

S.R. El cinema ve moltíssim després. Em comença a interessar a la universitat. Perquè jo ni tan sols tenia cinema al voltant. La primera vegada que vaig veure una pel·lícula en versió original tenia 18 o 19 anys. Jo no venia d’un entorn cultural, venia d’un lloc molt diferent. Aquesta és la meva particularitat i crec que això influeix en la manera que tinc de fer pel·lícules. No surten tant de referències del cinema, sinó del meu interès per la vida.

Potser per això el teu treball manté un equilibri entre la ficció i el documental, entre la vida i allò imaginat, un equilibri que trobes al cinema de Chantal Akerman, una de les seves referències més clares.

S.R. Chantal Akerman té la càmera molt a prop, filma espais íntims. Chantal es va passar tota la vida parlant de la seva mare, que és una cosa preciosa. Ara hi ha moltes cineastes que m’interessen moltíssim i tinc la sort de conèixer-les, Elena López Riera, Carla Simón, Pilar Palomero.

Però l’autèntic motor de la teva manera d’entendre el cinema el vas trobar en el primer treball com a ajudant de direcció a El año del descubrimiento de Luis López Carrasco.

S.R. Vaig decidir anar a escola perquè m’expliquessin com es feia això. Perquè sentia que tenia alguna cosa intuïtiva, però que no podria desenvolupar si algú no m’explicava com es feia cinema. Jo vaig estudiar ficció a l’escola perquè aleshores no hi havia documental. Quan acabo l’escola, hi ha alguna cosa que es mou dins meu que no sé gaire bé com gestionar i em passa una cosa molt bonica. Jo tinc la sensació que tot allò que et passa a la vida et convé d’alguna manera. El primer que faig en sortir de l’escola és treballar en una pel·lícula documental de Luis López Carrasco. Soc ajudant de direcció de El año del descubrimiento. Quan començo a treballar amb ell em dic: “Què és això? Farem una pel·lícula que passa als anys 90 però sense actors? Fer servir dues càmeres en una pantalla partida, amb actors no professionals que expliquen alguna cosa que era veritat?”. En aquesta barreja vaig començar a trobar que hi havia una altra manera d’explicar. De sobte connectava amb la raó per la qual vaig entrar a l’escola de cinema i alhora entenia com integrar tot allò que havia après a l’escola. En aquesta barreja de deixar entrar la vida en una ficció és on jo trobo l’interès per fer pel·lícules.

Sandra comença a rodar curts el 2017, ja amb Antonio Araque com a protagonista. Un any després, el 2018, dirigeix ​​Una habitación propia, curt estrenat al Festival de Sevilla. El seu segon curt, Por donde pasa el silencio, es fa el 2020, durant la pandèmia.

S.R. L’Antonio és a totes les meves pel·lícules. L’Antonio és el meu amic des de l’adolescència. Jo el vaig veure abans que ell em veiés a mi. Quan arribo al poble i començo a viure-hi descobreixo un grup de nois una mica més grans que jo, el grup de l’Antonio. Ser homosexual en un poble no era gens fàcil perquè no hi ha referents, però ells havien decidit sortir de l’armari. Eren molt divertits, i jo volia ser com ells. Els mirava i els mirava i, al final, vaig trobar la manera d’acostar-m’hi. Jo tenia 15 anys i ells 18, en aquestes edats la diferència marca. Però de mica en mica vaig començar a guanyar-me la seva confiança i va acabar sent el meu millor amic. Fins avui, que tenim 34 i 31 anys. Som amics i gairebé germans. Quan vaig conèixer l’Antonio només l’havia vist a ell. I em va passar una cosa molt divertida. De vegades anava pel carrer, el veia, el saludava i em girava la cara i jo pensava: “Què li passa?”. I és que era el seu germà Javier, el seu bessó. Perquè l’Antonio i el Javier, que ara són diferents, als 18 anys no els podies distingir. Així vaig conèixer en Javier, pensant que era l’Antonio. Maria, la seva germana, era més petita i quan va començar a créixer, la vam incorporar al nostre grup i vaig descobrir un altre ésser de llum meravellós.

Amb el curt Por donde pasa el silencio, Sandra Romero va guanyar la Biznaga de Plata al millor curtmetratge al Festival de Màlaga. El que li va permetre desenvolupar el projecte del llarg va ser la participació a la Script Station del Festival de Berlín i les residències de l’Acadèmia de Cinema. Però fins i tot anomenant-se igual, el curt i el llarg són lleugerament diferents. En el curt, l’Antonio torna a Écija per trobar-se amb una exparella. Al llarg, l’Antonio torna per Setmana Santa per ajudar el seu germà i la seva família.

S.R. El títol del curt sorgeix del diàleg de dues coses diferents. Una era el Pas del Silenci, que al llarg és el Pas de la Sang. És molt físic, perquè el Pas del Silenci passa pels carrers del poble. En un altre sentit m’agradava com aquest títol evocava una relació interrompuda, una relació que ha tingut un silenci enorme entre dues persones que s’han tornat a retrobar després de molt de temps. Per on ha passat aquesta distància i aquest silenci, de sobte hi ha una incomunicació tremenda malgrat que tots dos tenen la intenció de comunicar-se. Si decideixo deixar el mateix títol a la pel·lícula és perquè sento que en el fons va del mateix. En aquest cas ja no és una exparella, és una família. Els germans es van separar sent molt joves. És evident que s’han tornat a veure, sempre tornem de tant en tant i en el cas de l’Antonio té aquest vincle amb la Setmana Santa. Però mai no és igual a quan vius les alegries i les penes de cada dia en una família. Quan tu te’n vas, per més que truquis per telèfon o per molt que tornis de tant en tant, no pots creure que hi estiguis, perquè no hi ets. És enganyar-te a tu mateixa, d’això te n’adones quan tornes per més temps i sents com s’ha fet estret l’espai que abans ocupaves. Per mi, el silenci tenia aquest sentit. En una pel·lícula molt sorollosa, tenia aquest sentit d’incomunicació.

Por donde pasa el silencio explica la història dels germans Araque. Antonio té 32 anys quan torna a Écija per passar la Setmana Santa. Allà es retroba amb la seva família: el seu germà bessó Javier, que pateix una discapacitat física, i la seva germana petita Maria. L’Antonio s’adona que en aquesta casa el necessiten, el Javier el necessita. Però no sap com fer per resoldre la situació. Què ha de fer, quedar-se i ajudar els seus, o tornar a la vida que ha fet a Madrid? En aquest argument del film estan compresos molts dels temes que preocupen la generació de la Sandra.

S.R. La història neix de la meva pròpia experiència i de les converses que tinc amb gent de la meva edat o gent més gran i més petita, perquè al capdavall, una generació no és només una edat, és un grup de persones que han viscut una experiència similar. Comprèn una forquilla d’edats amb qui he parlat molt i he tingut molta convivència. L’Antonio i jo vam anar a Madrid junts. Sabíem que ens allunyàvem de la família i pensàvem que teníem l’oportunitat de crear una família escollida amb els amics. Però en realitat no t’acabes d’ubicar a la vida d’una manera tan senzilla. De les meves converses amb gent que ve de tot arreu, neix aquesta pel·lícula. No és casual que la comencés a escriure el 2020. Quan es declara la pandèmia, torno al poble i per primera vegada estic gairebé un any vivint una altra vegada amb la meva família i amb una mare dependent. En aquest sentit, connectava molt amb el Javier, perquè teníem una situació molt semblant. El Javier és un personatge que a la vida real té una discapacitat. Treballa a la ONCE i la seva vida està molt més ben integrada que la que apareix en la pel·lícula. Es relaciona molt millor a la vida que a la pel·lícula, per això és una ficció. El personatge del Javier m’interessava molt perquè em permetia entendre moltes coses de la família. De vegades, per entendre alguna cosa l’has de mirar des d’una mica més lluny, perquè quan ets dins emocionalment, no ho veus. Va ser molt bonic com, al final, d’aquell retorn forçat per la pandèmia, aquestes vivències i el curt que acabava de produir, va néixer l’interès de tornar a parlar de la família. Tot estava preparat per començar a escriure.

Tant el curt com el llarg succeeixen els dies de Setmana Santa, unes dates molt importants a la cultura tradicional andalusa. Les tradicions són molt importants a les nostres vides.

S.R. És interessant això que dius perquè, fins que no he estat adulta, jo estava molt barallada amb les tradicions, però molt. No podia escoltar flamenc. Estava baralladíssima, perquè associava les tradicions a una educació amb què sempre he xocat d’una manera frontal. Quan em vaig començar a fer preguntes, em vaig adonar que les tradicions no eren el problema. El problema era en un altre lloc i calia solucionar-lo de manera diferent. Les tradicions no eren el pes, el pes era una educació en què et construeixen i que has de recompondre, i això porta molt de temps. Descobrir per exemple que la Setmana Santa acollia totes aquestes persones LGTBI, descobrir Ocaña i veure com es relacionava amb les imatges de les verges, per a mi va ser clau, i el flamenc, veure com Bambino cantava als homes encara que no ho deia. Vaig començar a reconciliar-me a través de persones dissidents que abraçaven aquestes tradicions i em vaig adonar que hi havia una relació molt més sana amb elles que no tenia res a veure amb allò que jo havia viscut abans. Cal intentar arribar a les tradicions d’una manera més lliure perquè formen part de la teva vida. No hi vull renunciar, perquè renunciar a això és perdre part de la meva identitat. No pots tornar a començar, no pots deixar de banda els anys que has viscut. Moltes vegades no reconciliar-te amb allò que ets provoca molta més tristesa. Abraçar el que ets et permet tenir una relació més sana. Per això hi són.

El recorregut de festivals de Por donde pasa el silencio ha estat tot menys silenciós. L’òpera prima de Sandra Romero ha despertat moltíssim interès entre el públic allà on s’ha presentat.

S.R. La veritat és que no m’ho esperava perquè és una primera pel·lícula familiar en tots els sentits. Et planteges moltes vegades: “Per què faig una pel·lícula?”. I jo la faig perquè la vegi la gent. Però no sabia que la veuria tanta gent. Això, per mi, ha estat una alegria. Quan la pel·lícula s’estreni serà diferent, però aquest mes, poder estar vivint aquesta experiència amb el públic que ve a veure la pel·lícula, m’està nodrint molt com a cineasta, és com una escola. És molt interessant conèixer gent que et descobreix coses de la pel·lícula.