Sandra Romero — Quedar-se o anar-se’n?
Des que 'Por donde pasa el silencio', òpera prima de la sevillana Sandra Romero, es va estrenar a la secció Nous Directors del Festival de Sant Sebastià, el film ha estat als festivals de Sevilla, Huelva i Almeria. Una setmana abans de la seva estrena a sales, la pel·lícula es va poder veure a L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona. Va ser llavors quan vam poder parlar amb la directora.
Sandra Romero és jove, només té 31 anys. Va néixer a Écija, molt a prop de Sevilla, però la seva infància la va passar a la casa de camp que tenia la seva família.
S.R. El meu camí és una mica estrany. Jo vinc del camp. De fet, fins als dotze anys ni tan sols vaig viure a Écija, el poble on vam filmar la pel·lícula. El meu interès pel cinema ve moltíssim després que el meu interès per la vida. Tenia molta sensibilitat per determinades coses que jo volia atrapar. Per exemple, recordo voler fotografiar casa meva al camp perquè els meus amics de l’escola poguessin entendre on vivia. Perquè ningú no m’entenia: “Estàs lluny, què veus des d’allí?”. Intentava atrapar les coses per ensenyar-les als altres.
Als dotze anys et trasllades al poble per estudiar a l’institut, quan has d’entrar a la universitat et decideixes per Periodisme a Sevilla i, poc després, te’n vas a Madrid a estudiar Direcció de Cine a l’ECAM.
S.R. El cinema ve moltíssim després. Em comença a interessar a la universitat. Perquè jo ni tan sols tenia cinema al voltant. La primera vegada que vaig veure una pel·lícula en versió original tenia 18 o 19 anys. Jo no venia d’un entorn cultural, venia d’un lloc molt diferent. Aquesta és la meva particularitat i crec que això influeix en la manera que tinc de fer pel·lícules. No surten tant de referències del cinema, sinó del meu interès per la vida.
Potser per això el teu treball manté un equilibri entre la ficció i el documental, entre la vida i allò imaginat, un equilibri que trobes al cinema de Chantal Akerman, una de les seves referències més clares.
S.R. Chantal Akerman té la càmera molt a prop, filma espais íntims. Chantal es va passar tota la vida parlant de la seva mare, que és una cosa preciosa. Ara hi ha moltes cineastes que m’interessen moltíssim i tinc la sort de conèixer-les, Elena López Riera, Carla Simón, Pilar Palomero.
Però l’autèntic motor de la teva manera d’entendre el cinema el vas trobar en el primer treball com a ajudant de direcció a El año del descubrimiento de Luis López Carrasco.
S.R. Vaig decidir anar a escola perquè m’expliquessin com es feia això. Perquè sentia que tenia alguna cosa intuïtiva, però que no podria desenvolupar si algú no m’explicava com es feia cinema. Jo vaig estudiar ficció a l’escola perquè aleshores no hi havia documental. Quan acabo l’escola, hi ha alguna cosa que es mou dins meu que no sé gaire bé com gestionar i em passa una cosa molt bonica. Jo tinc la sensació que tot allò que et passa a la vida et convé d’alguna manera. El primer que faig en sortir de l’escola és treballar en una pel·lícula documental de Luis López Carrasco. Soc ajudant de direcció de El año del descubrimiento. Quan començo a treballar amb ell em dic: “Què és això? Farem una pel·lícula que passa als anys 90 però sense actors? Fer servir dues càmeres en una pantalla partida, amb actors no professionals que expliquen alguna cosa que era veritat?”. En aquesta barreja vaig començar a trobar que hi havia una altra manera d’explicar. De sobte connectava amb la raó per la qual vaig entrar a l’escola de cinema i alhora entenia com integrar tot allò que havia après a l’escola. En aquesta barreja de deixar entrar la vida en una ficció és on jo trobo l’interès per fer pel·lícules.