Susi Sánchez — Mares dolentes, àvies bones

Amb Reinas tornes al Perú després de quinze anys i amb una altra Clàudia…

S.S. Aquest ha estat un rodatge molt diferent. La teta asustada de Claudia Llosa, la vaig viure en mode tancament. Em relacionava amb gent d’una classe social determinada, la del personatge, i no em relacionava pràcticament amb ningú més. La directora volia que jo estigués amb ells per alimentar-me de la manera d’expressar-se i de funcionar. La resta del temps sortia poc, perquè a més a més era perillós. Jo estava en un hotel a Miraflores. Aquesta segona vegada he estat a Barranco, una zona molt més tranquil·la, a tocar del mar. Aquesta vegada sí que he viscut la vida del Perú. Les revoltes que hi va haver a Cuzco i en algunes zones puntuals de Lima, a mi no em van afectar personalment, però sí que detectava certa inquietud. El que no ha canviat, és el caràcter adorable que tenen els peruans, amable, delicat, tenen una cosa molt entranyable, afectuosa.

A La teta asustada, Susi Sánchez és una mare dominant d’un home jove anul·lat per ella, però sobretot, és una cantant i pianista frustrada per la seva falta de talent i creativitat que no dubta a robar a la seva criada, Fausta, la seva música, la seva veu, la seva ànima. Però tot i ser una pel·lícula important, per a Susi Sánchez l’autèntic salt a la seva carrera va ser la seva trobada amb Ramón Salazar.

S.S. La meva carrera ha estat sempre una cursa de formigueta. He estat treballant fent cosetes petites, però sempre m’he preocupat de fer-ho be, perquè sempre he gaudit treballant. Mai he volgut abastar més del que creia que era el que havia de fer. Una pel·lícula és com un puzle, tu ets una peça, no pots voler ser totes les peces ni més d’una peça. Per mi l’important és aconseguir que aquesta peça encaixi bé. Això és l’única cosa que he volgut fer amb la meva feina i això porta el seu temps, no és senzill. La teta asustada va ser important perquè era la primera vegada que feia una dona no espanyola, amb un altre accent. Vaig preguntar a la Claudia Llosa si no tenien actrius d’aquestes característiques al seu país i em va dir que no. Hi havia moltes actrius però la majoria eren racialitzades. Però per mi, l’autèntic canvi es va produir amb Ramón Salazar. Sento que el pas fort va ser aquest. Encara que la meva feina ha estat d’anar a poc a poc, alimentant-me de la riquesa del que és l’actuació, el canvi va començar amb 10.000 noches en ninguna parte. Aquesta pel·lícula se la va oferir Ramón a Carmen Maura, però com que no hi havia guió, Carmen va dir que no ho veia gens clar. Jo vaig dir que sí. M’encantava la idea perquè sempre m’ha agradat molt experimentar, surten coses increïbles des de l’experimentació. Treballar sense guió i treballar a partir d’improvisacions em va fascinar. I em van nominar, va ser la primera nominació que vaig tenir als Goya. Això no s’ho esperava ningú perquè aquesta pel·lícula es va fer sense diners, sense res de res. Recordo estar rodant a la Gran Via de Madrid una seqüència en què suposadament havia d’estar molt relaxada fent voltes amb un amic, i era: “Som-hi, ara que s’ha posat en vermell el semàfor, corrents”. Tot era així. Quan vam acanar, en Ramon em va dir: “Escriuré un personatge per a tu”. Com a agraïment, potser, perquè ens havíem entès molt bé, rèiem moltíssim. Fixa’t que 10.000 noches… era una pel·lícula tremenda, aquesta mare era terrible, però rèiem molt dels disbarats que podia arribar a fer aquesta dona. A partir d’aquí va escriure La enfermedad del domingo i això va ser el llançament total.

La mare de 10.000 nits… és una mare possessiva i alcohòlica, completament boja, que fa la vida impossible al seu fill, Andrés Gertrúdix. Sens dubte, és la seva primera mare malvada. D’altra banda, l’Anabel, la mare de La enfermedad del domingo, és freda, cerebral, dura, una mare que va abandonar la seva filla quan tenia vuit anys.

Has fet moltes mares terribles al llarg dels anys.

S.S. Sí, quan vaig fer La enfermedad del domingo li vaig dir al Ramón: “Ramón m’odiaran”. Ningú vol ser odiat com a actriu perquè hi ha gent que confon l’actriu amb la persona. Si fas una feina molt bé, creuen que ets així. Hi ha gent que m’ha dit coses molt fortes, pensant que soc una filla de puta. Li vaig dir: “Caure malament, però bé, endavant “. Ell em va respondre: “No et preocupis, perquè al final et redimiràs”. I quan em va dir això, em vaig adonar d’una cosa molt important. Tots els personatges que interpreto, per dolents que siguin, la bruixa de la trilogia de Baztán, o l’àvia de Cinco lobitos que tracta la seva filla terriblement, en totes aquestes mares dures, sempre necessito mostrar una punta d’humanitat. Són éssers humans, no poden ser d’un mateix pensament tot el temps. Per molt obsessiu que sigui un personatge, també ha de tenir l’altra cara. M’he adonat que el que el públic vol i necessita veure per identificar-se són aquestes dues cares. Hi ha històries de gent molt bona i molt dolenta i ningú és completament així. I si és així és perquè li ha passat una cosa molt gran i si aconsegueixes esbrinar què li ha passat, en aquell mateix moment passa alguna cosa que salva el personatge d’alguna manera.

Quan reps un guió, què et fa acceptar-lo, sobretot quan veus que t’ofereix de nou una mare o una àvia?

S.S. Estic per a això. El que em poden donar ara són malaltes d’Alzheimer, mares moribundes, àvies boges, això és el que hi ha. Sé que és així. Però dins d’això, el que m’interessa és que aquestes dones tinguin alguna cosa a dir, que no siguin simplement un adorn per a les famílies. En el cas de Reinas on hi ha tres generacions de dones. l’àvia és la que es queda, ella és la que manté la família i es queda alimentant la tradició pensant que algun dia es recuperarà la normalitat en aquell país. És la que resisteix. Dins el seu món està bé com està, però el dolor de la marxa de la seva filla i les seves nétes i saber que probablement no les tornarà a veure, és molt gran. Ho entén i no és gens egoista. Vol el millor per a elles.

Això és el que la uneix amb la Loli. Loli Tormenta degué de ser un rodatge molt especial.

S.S. Va ser impressionant i molt dur, ni t’ho pots imaginar. I el pitjor va ser que la pel·lícula va acabar i la van llençar a les escombraries. Ni tan sols van fer una projecció a l’Acadèmia! Jo mateix estava a punt de fer-ho, però no podia, perquè com que estic a la junta, sabia que no podia proposar-ho, ho havia de fer la productora. I no ho van fer, ho van llençar a les escombraries. Vaig parlar amb el Tono Folguera i li vaig dir: “Tono, has llençat l’última pel·lícula d’Agustí Villaronga”. És cert que no va ser perfecta, que no la va poder acabar bé, però és un testimoni molt important d’una part que no sabíem d’ell. El rodatge va ser molt complex, ni tan sols vam poder assajar.

Però ja venies assajada, sempre has corregut i tens les cames molt llargues…

S.S. Sempre he corregut. Un dia, mentre corria, vaig descobrir que quan estàs a punt d’esgotar-te, quan ja no pots aguantar més, i et dius: “Només un pas més, un pas més”, de sobte, passa alguna cosa al teu cos que fa PUFF! i recuperes la teva energia i no pots parar. Aquell punt en què superes la fatiga em va donar una idea de com d’interessant és l’esport, fins i tot pel meu treball com a actriu. La capacitat de superar l’esgotament, no només l’esgotament físic, aquell esgotament intern que prové de coses que no estan satisfetes o que sents que no estan ben fetes.

Susi Sánchez va néixer a València l’any 1955. Va començar fent teatre amb alguns dels millors directors d’escena. La televisió i el cinema li van arribar quan ja tenia una carrera consolidada als escenaris. Ha guanyat dos Goya, un el 2019 pel seu paper a La enfermedad del domingo de Ramón Salazar i un altre el 2023 per l’àvia de Cinco lobitos d’Alauda Ruiz de Azúa.

Vas començar amb el teatre, el cinema va arribar una mica més tard.

S.S. El cine no va arribar tan tard, va arribar quan tenia 17 anys, però va ser una experiència tan dolenta, que ni tan sols vaig anar a cobrar la pel·lícula. No entenia el cinema, ho passava fatal, ningú no em deia res. El teatre era més directe, més immediat, més fàcil. Per això vaig estar molts anys sense fer cine. Després vaig començar fent petits papers a la televisió. La televisió no és una bona escola per als actors i les actrius. Les sèries diàries exigeixen un nivell d’eficàcia que va en contra del que és creatiu. Perds l’espurna del que és creatiu, de la il·lusió, de jugar amb el company o la companya. La televisió és una arma de doble tall. Et dona a conèixer, perquè és una finestra al públic, però alhora et limita molt artísticament. Jo no he tingut mai una pretensió de ser popular, en el fons m’agrada seguir sent una mica anònima, anar pel carrer, pujar-me a l’autobús, anar al metro. Soc una senyora gran, no m’entren com als nois i les noies més joves. Ahir vaig estar al Rastro, i se’m va acostar una noia molt modoseta que em va dir: “Perdona, volia dir-te només que m’encanta la teva feina com a actriu, moltes gràcies”. Et donen les gràcies per la teva feina! em fa gràcia que et donin les gràcies.

Quan vas començar, et va condicionar el teu físic? Eres molt alta, molt prima.

S.S. Sí, ho he explicat moltes vegades. A Tesis, la primera pel·lícula d’Amenábar, em van proposar fer la mare. El vaig anar a veure. Ell estava assegut amb el combo. Quan arribo, el primer que fa és mirar-me de dalt a baix, i diu: “Ui!”. S’aixeca i ell és molt baixet i em diu: “M’han dit que ets molt bona actriu, però ets massa alta”, perquè les que havien de ser les meves filles m’arribaven al coll. Havien de buscar una mare amb un aspecte no tan contrastat. Al teatre m’ha passat igual, al principi no em donaven feina, perquè era més alta que el noi i això no era convenient. Tampoc no em donaven secundaris perquè se’m veia més que la protagonista. Em vaig començar a especialitzar en coses, a interpretar fenòmens meteorològics, astres, sentits, coses simbòliques que no eren humanes. Vaig començar a fer personatges així, la Lluna, el Sol, la Vista, la Mort. Perquè no em donaven personatges humans. Fins que ja em vaig fer gran, la nova generació va començar a créixer d’estatura, i ja podien fer dels meus fills i filles. I a partir d’aquí van començar a donar-me mares. Però em va costar. Als Estats Units hi ha hagut actrius molt altes, però aquí cap home volia ser més baixet que una dona.

Entre totes les seves mares hi ha quatre amb el segell Almodóvar: A La piel que habito és la mare del Vicente abans de transformar-se en la Vera Cruz; a la pel·lícula coral Los amantes pasajeros, és la mare d’Alba, el personatge que fa Paz Vega; a Julieta, és la mare de Julieta jove, quan està interpretada per Adriana Ugarte; i a Dolor y  gloria és la Beata, una mare fantasma a la cova.

Has estat mare almodovariana en quatre ocasions, què tenen d’especial aquestes mares?

S.S Vaig fer quatre mares seguides, després ja no m’ha tornat a trucar. A l’última que vaig fer amb ell, no hi havia personatge i el va escriure per a mi. A Dolor y gloria, el personatge de la Beata que parla amb el nen a la cova, el va escriure expressament i entre els dos anàvem improvisant. Almodóvar és un geni. Treballar amb ell és un plaer, veure com treballa amb altres la resta de companys i companyes és fantàstic.

Jo vaig conèixer la seva mare, la senyora Paquita. Ell tenia una fascinació amb la seva mare, la va treure a totes les seves pel·lícules mentre va poder. Però sempre ha estat molt present al seu cinema, a totes les seves mares.

S.S. Jo mai no vaig ser la mare típica almodovariana. La mare almodovariana era Chus Lampreave, ella sí estava més a prop de la seva mare. Just abans de fer Julieta, l’única pel·lícula per a la qual em va fer una prova, perquè per a les dues anteriors no vaig fer proves, em va dir: “Susi, qualsevol personatge que facis amb mi, de jove vas ser model”. Em va fer gràcia aquest comentari perquè quan era jove, com era alta i prima, m’ho van oferir diverses vegades però jo mai no vaig voler ficar-me en aquest món. A Julieta havia de fer una malalta d’Alzheimer i ell no em veia. Ell em veia al món del glamur que el meu físic pot donar, però jo no soc així. Tenia una imatge meva massa definida i necessitava veure si li donava aquesta altra cara. A la seqüència que estic amb la meva filla, totes dues al llit, a Pedro li costava dir-me el que volia, perquè té molt d’humor i molta intuïció, però li falta precisió. Em deia “Has de mirar la nena com si fos…”, “Un prodigi?”, li vaig preguntar jo. “Sí, això”, em va respondre. La paraula ja li semblava plena del significat que volia. Al cap de pocs dies m’arriba a casa un ram de peònies amb una nota. Acabava de muntar l’escena, s’havia emocionat i em donava les gràcies.

En realitat, si mires enrere pots estar contenta amb el teu recorregut professional.

S.S Sí, estic contenta i molt agraïda, perquè en general m’he sentit molt ben tractada i cuidada i m’han donat espai per poder treballar com jo volia. Amb el temps m’adono que puc estar amb els directors de tu a tu. Fa molt poc, estava rodant una sèrie amb dos directors molt joves. En un moment donat, em fan una proposta. Jo no la veia i els pregunto: “¿Per què?”. Em semblava com sortir a l’arena amb el toro i vestida de vermell. No portes ni capot. Cal anar amb compte de no subratllar el que ja hi és. Els vaig explicar com ho veia i per què dramàticament funcionava millor. Sento que ara puc proposar solucions, quan les veig clar, i hi ha coses que per coherència i per haver viscut sé com funcionen.

Mai no has pensat a dirigir?

S.S. Cinema no, és molt complex, però teatre sí, ja tinc una idea, necessito fer-ho, necessito explicar des d’aquell costat. Necessito veure com se situa la meva visió des de la direcció, més global, més de conjunt i veure com encaixo les peces d’una manera coherent a través de la lògica que es va desenvolupant a través del treball.

N.V Des del juny del 2022 ets Vicepresidenta de l’Acadèmia de Cinema. Recordo especialment el discurs de l’acadèmia de l’any 2023, quan vas guanyar el Goya per Cinco lobitos i el d’aquest any, on deixaves clara la teva postura respecte als abusos a la professió.

S.S. Soc feminista però no soc abanderada de res. Per descomptat que combrego amb les idees feministes perquè és de calaix, però no perquè sigui dona. El feminisme no és “homes fora”, és “tots iguals”. Des que es va crear la comissió d’igualtat a l’acadèmia, estem fent coses per intentar compensar una mica el món acadèmic. Però queden moltes coses per fer.