Tatiana Huezo — Capturar l’emoció de la vida

Salvadorenca de naixement, Tatiana Huezo viu a Mèxic des dels 4 anys. Va estudiar cinema al prestigiós Centre de Capacitació Cinematogràfica i es va especialitzar en un cinema documental molt marcat per la denúncia de la violència que impera en societats dominades per la injustícia. Després de tres documentals molt combatius, Huezo va decidir arriscar-se amb una ficció, Noche de fuego, que narra la història de tres nenes en un poble de la serra de Jalisco a Mèxic, obligades a amagar-se per evitar ser segrestades i venudes pels narcotraficants dels càrtels que controlen la zona. Amb aquest film positiu malgrat l’horror que retrata, la directora va aprendre que, per denunciar una injustícia i un crim és molt més eficaç l’alegria que el dolor. A El Eco  Tatiana torna al documental, però, en aquest cas, després de l’experiència de la ficció, la seva manera de mirar el món que vol retratar és molt diferent. No cerca el patiment i la injustícia, que n’hi ha, sinó la solidaritat i l’emoció de superar una vida marginada i, fins a cert punt, oblidada: la d’una petita comunitat pagesa aïllada a les muntanyes de l’estat de Puebla. El Eco no és només el títol de la pel·lícula, sinó que també és el nom d’aquest poble on va arribar Tatiana atreta per les ressonàncies poètiques del nom. Però allò que la va decidir a invertir quatre anys seguint la vida d’aquesta comunitat, va ser una frase que li va dir una de les ancianes del poble: “Quan bufa el vent, agafa les paraules de la gent i se les emporta a passejar pels turons.” Gairebé un any han trigat aquestes paraules a arribar a les nostres pantalles, però les seves, recollides en una entrevista que li vam fer al passat Festival de Sant Sebastià, continuen sent molt interessants.