Sofia Esteve, Isa Luengo, Marina Freixa Roca — El plaer del cinema compartit

Sofia Esteve, Isa Luengo i Marina Freixa Roca formen part de les joves realitzadores que són les grans esperances del cinema dirigit per dones a Espanya. Per la seva formació, per la seva trajectòria, perquè tenen les idees molt clares, però també perquè tenen una curiositat que va molt més enllà del seu activisme queer. Parlar amb elles és un descobriment constant de figures interessants de la teoria queer, noms d’un cinema molt poc conegut, una manera de treballar en col·laboració i en igualtat. Vam tenir la sort de compartir amb totes tres una llarga conversa en què vam abordar amb calma i temps tots els temes que els interessen.

Comencem pel principi, quina formació teniu, on heu estudiat?

Sofia Esteve. La Marina i jo vam estudiar juntes. Jo vaig néixer a Alacant, però vaig venir a Barcelona a estudiar Comunicació Audiovisual a la Pompeu i allà ens vam conèixer. A la universitat vam fer juntes la nostra primera col·laboració cinematogràfica, un programa que es deia Follo Ergo Sum, sobre pràctiques sexuals dissidents i filosofia. Després el que he fet és treballar.

Marina Freixa Roca. Jo soc de Barcelona i vaig estudiar a la Pompeu el grau d’Audiovisuals on vaig coincidir amb la Sofi. Vaig deixar d’estudiar i em vaig posar a treballar, però vaig recuperar els estudis més tard, l’any 2021, aprofitant el moment COVID, i vaig estudiar muntatge. La meva feina a la pràctica és ser muntadora.

Isa Luengo. Vaig néixer a Guadalajara i vaig estudiar Belles Arts a Madrid. Vaig estar un any treballant abans de venir a Barcelona per fer el Màster de Documental de la Universitat Autònoma. Aquesta va ser la meva entrada a l’audiovisual. Al Màster de Documental vaig fer el meu primer curt, La ciutat interior, com a treball de final de màster. Ja amb la Sofia, vam fer el nostre primer curt de ficció, Perpetua Felicidad, més dins de la indústria. Fa dos anys em van donar una beca per fer el Màster de Guió de l’ESCAC i així em vaig acabar formant al cinema.

Em sembla interessant la idea que s’aprèn cinema treballant.

SE. Sí, jo crec que la praxi cinematogràfica és important. Hi ha molts directors i directores que ho han dit. Crec que Tarkovsky a Esculpir en el tiempo diu que fins que no va fer La infancia de Iván, no va entendre què era fer cinema. M’agrada la idea que no només aprens a fer cinema, sinó també a pensar en el cinema fent cinema. La teoria cinematogràfica es pot desprendre molt de la pràctica.

MFR. A mi sempre m’ha interessat el cinema documental, a la universitat no s’estudiava gaire, o sí, però en tot cas jo ho vaig aprendre tot quan vaig entrar a treballar a Metromuster, una cooperativa que feien documentals. Allà vaig trobar com omplir els buits que tenia dels estudis, vaig aprendre moltes coses que no m’havien ensenyat. Vaig entrar a la cooperativa just quan acabaven de fer Ciutat Morta i estaven en el moment més boig de la promoció. Quan vaig veure Ciutat Morta em vaig adonar que era això el que volia fer. Els vaig escriure un e-mail dient-los: “He vist el vostre documental i ara sé què vull fer”. Va ser molt fàcil, són a Barcelona, ​​són gent molt semblant a mi.

Parlant de ciutats, Isa, què és exactament el curt La ciutat interior, que també està feta en col·laboració?

IL. Jo crec que treballar en col·laboració fa les coses més riques. El màster funciona de manera que cada persona aporta una idea, es fan pitchings i al final surten quatre o cinc projectes que es fan en grups. A cada grup es decideix qui el dirigeix ​​i es reparteixen les tasques. En aquest cas la idea va ser meva i vam decidir dirigir-lo de manera col·lectiva amb el Jorge Moneo i l’Andrea Ballesteros. El curt intenta retratar la ciutat de Barcelona des de dins dels portals dels edificis, és un recorregut arquitectònic de la ciutat amb els porters i porteres com a protagonistes. Va anar a molts festivals, IDFA, Màlaga, Guadalajara, Pequín. (1)